Hi ha dates que es converteixen en mites. A Barcelona, 1992 és una d'elles. Se'ns ha explicat tantes vegades que els Jocs Olímpics van transformar la ciutat que gairebé s'ha convertit en una veritat indiscutible. Barcelona es va obrir al mar, es va modernitzar, es va internacionalitzar i es va projectar al món. Aquesta és la història oficial.
Però trenta-quatre anys després, potser ha arribat l'hora de formular una pregunta incòmoda: i si aquell any no només haguéssim guanyat una ciutat més moderna, sinó que també haguéssim començat a perdre una part de la seva ànima?
Walter Benjamin ens va advertir dels perills d'un concepte de progrés que avança sense mirar enrere. A les seves Tesis sobre el concepte d'història, evocava l'Àngel de la Història, empès per un huracà que nosaltres anomenem «progrés». Mentre és arrossegat cap al futur, contempla impotent com darrere seu s'acumulen les ruïnes.
Potser ha arribat el moment de preguntar-nos quines ruïnes ha deixat aquest huracà a Barcelona. Quan Benjamin va visitar la ciutat l'any 1925 va descobrir una Barcelona mediterrània, popular i vibrant. Una ciutat de cafès, de tavernes, de quioscos, de passejades sense rumb i de barris amb personalitat pròpia. Una ciutat oberta al mar, però també arrelada a la seva gent.
Però Barcelona no era només una ciutat mediterrània. També era una ciutat combativa. La ciutat de la vaga de la Canadenca, de l'anarcosindicalisme, de les cooperatives obreres, dels ateneus populars, de les lluites veïnals que van transformar els barris durant el franquisme i la Transició. La ciutat que va plantar cara a les injustícies socials i que va construir una poderosa xarxa associativa i comunitària. Una ciutat que no es limitava a habitar els carrers, sinó que els feia seus.
Aquella Barcelona no era perfecta. Però tenia una personalitat pròpia forjada en la barreja entre cultura mediterrània, consciència popular i voluntat de transformació col·lectiva.
La Barcelona actual és una altra cosa.
Durant dècades s'ha convertit en una marca global. Els barris han estat transformats en productes de consum. Els habitatges en actius financers. Els carrers en itineraris turístics. Els comerços de proximitat han deixat pas a franquícies internacionals. I allò que abans era una comunitat humana ha anat esdevenint un aparador.
El problema no és el turisme. Barcelona sempre ha estat una ciutat oberta al món. El problema és haver convertit la ciutat en una mercaderia.
Milers de famílies han hagut d'abandonar els barris on havien viscut durant generacions. Els joves tenen cada vegada més dificultats per emancipar-se. Els lloguers s'han disparat. Els espais de relació comunitària retrocedeixen davant la pressió immobiliària. I la llengua catalana, que necessita comunitats estables per reproduir-se, també pateix les conseqüències d'aquest model.
Perquè les llengües no viuen als discursos institucionals. Viuen als mercats, als bars, a les escoles, a les places i als barris. Quan els veïns desapareixen, també desapareixen formes de parlar, de relacionar-se i d'entendre el món. Però hi ha una altra pèrdua encara més profunda.
Amb el pas dels anys, la Barcelona combativa també s'ha anat esvaint. No perquè hagin desaparegut les injustícies, sinó perquè el model urbà dominant ha substituït progressivament la figura del ciutadà per la del consumidor. Els barris han deixat de ser percebuts com a espais de participació i de vida compartida per convertir-se sovint en espais de consum, de pas o d'especulació.
La ciutat que va ser referent de mobilització popular corre el risc de convertir-se en una ciutat on la protesta és tolerada mentre no interfereixi en el negoci. Una ciutat cada vegada més pensada per ser observada des de fora que no pas viscuda des de dins.
La gran paradoxa és que Barcelona ha triomfat internacionalment mentre perdia una part d'allò que la feia única. Ha venut la seva singularitat fins al punt de posar-la en risc. Ha comercialitzat la seva identitat fins a convertir-la en una marca.
I quan una ciutat esdevé una marca, deixa de ser una comunitat per convertir-se en un producte.
No es tracta de reivindicar cap passat idealitzat. La Barcelona de 1992 també arrossegava problemes i desigualtats. Però sí que cal preguntar-se quin model de ciutat hem construït durant aquestes dècades i a qui beneficia realment.
Perquè una ciutat no és només un conjunt d'edificis, d'infraestructures o d'indicadors econòmics. Una ciutat és una memòria compartida. Una manera de viure. Una llengua. Uns barris. Uns vincles humans. Una història col·lectiva.
Potser la gran pèrdua de Barcelona no és només la de determinats edificis, comerços o paisatges urbans. Potser la gran pèrdua és la desaparició progressiva d'una ciutat que durant generacions havia après a organitzar-se, a resistir i a plantar cara als poders econòmics i polítics.
Una ciutat mediterrània. Una ciutat popular. Una ciutat combativa.
Una ciutat que avui corre el risc de convertir-se en una postal sense memòria, en una marca sense ànima i en un producte sense poble.
Perquè hi ha ciutats que moren quan deixen de créixer. Però n'hi ha d'altres que moren precisament d'èxit.
I Barcelona corre el risc de convertir-se en una d'elles.
