Com deia, el franquisme va ser la dictadura més llarga d’Europa al segle XX sota l’autoritarisme d’un mateix personatge, 1939-1975. S’han escrit milers de llibres que podem fer-nos una idea del que va ser aquell règim. Com qualsevol dictadura, una cosa és ben certa; contenia la maldat i la poca vergonya més inconfessable que es pot trobar en la societat. No podem anar ara amb eufemismes, després dels treballs historiogràfics que s’han fet els darrers anys. Una època violenta que van continuar, com veurem, durant el postfranquisme immediat.
Què vol dir, sinó, això de «Tarancón al paredón»? Per què va quedar el cap de l’Església espanyola custodiat un temps per les forces de seguretat? Que a ningú li estranye, perquè és el primer que feren els «nacionals» als que s’oposaven a la seua rebel·lió. Quan ocuparen Donostia el 1937, un dels primers assassinats que feren eren a capellans. Ja ho digué -més o menys- el cap dels sublevats quan fou entrevistat per un periodista: «Faré el que siga necessari per reduir a cendra la República».
Hi ha règims que tenen obsessió a imposar les seues regles amb violència. El mateix maten rojos, negres que blaus, si s’oposen al seu indiscutible ordre. És el que podem pensar des d’una perspectiva històrica, sense necessitat que siga ideològica.
El tema que vull comentar hui és el clima en què es va iniciar la Transició després de la mort del dictador al seu llit. Durant el tardofranquisme, hi havia una visió de canvi en la societat, però no sabíem com ni què. Era clar que podia haver-hi ruptura o reforma; però la traça oficial solament deixava veure una emboirada reforma dominada per allò que havia deixat el franquisme lligat i ben lligat. No podem obviar que el Joan Carles, primer com a príncep i després com a rei, havia jurat ser fidel al franquisme. La cosa no pintava gens bé.
El sector del règim més fonamentalista anava a posar-ho difícil perquè les estructures de l’Estat i l’herència política del dictador era ben concreta. Però, també hi havia -generalment- un sector de la societat més assenyat, inclosa una minoria de l’aparell, que tenia clar que s’havia de fer un canvi, tant sí com no. Per altra banda, un ample sector de la societat demanava amb vehemència «llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia». Durant la llarga dictadura va anar creixent sectors de la societat molt crítics de la mà de partits i sindicats clandestins, moviments veïnals, etc. Ningú pensava en fer «rodar caps», no hi havia cap intenció de revenja; al contrari del soroll de sabres que hi havia a les casernes. Un dels casos més greus del postfranquisme, fou la violenta repressió policial que van continuar exercitant les forces de seguretat després de la mort del dictador. Repressió que va costar 134 morts entre 1975-1982, mireu amb aquest vídeo el que diu David Ballester.
Sí, el «després què», no va ser gens fàcil ni exemplar, alguna cosa ens diu també aquest documental de TVE titulat “Las lágrimas del presidente”.
També ho diu Javier Pérez Royo, catedràtic en dret constitucional; «la Transició es va fer com es va poder». És veritat que els mitjans d’informació i comunicació, especialment la TV, intentaven canviar imatges. Però també és de veres que silenciava les càrregues de la policia davant les manifestacions -i vagues que hi havia sovint- corrent davant dels grisos. Tot i això, la TV començava a fer canvis d’aire fresc, però dut a terme amb grans dificultats i protestes del sector reaccionari.
Els primers mesos s’adonàrem de la importància del poder fàctic que quedava, intransigent i que no volia soltar el mànec. La incoherència del franquisme seguia evident quan nomenaren Arias Navarro president de govern; precisament el ministre de seguretat, en el moment que assassinaren a Carrero Blanco.
El nomenament de Suarez pel rei com a president, no semblava millor encert que l’anterior, perquè havia sigut cap del «Movimiento». Veges per on, fou el que arrancà el canvi al mig dels més reaccionaris franquistes. En aquell moment la TV va fer un canvi esperançador. És quan es van mostrar alguns detalls de ser transmissor de cultura i dinamitzador del que calia fer. Per cert, prou més encertada que la d’ara mateix. La direcció va entendre el que havia sigut la TV en mantindre el franquisme i ara usava la mateixa tècnica per canviar el règim a la democràcia.
Abans de les eleccions del 77, Suárez va legalitzar el Partit Comunista al mig d’un ambient molt tens dins l’exercit. És de veres que quedaren molts partits minoritaris a l’esquerra del PC extraparlamentaris. La TV va tindre alguns punts més encertats i es manifestava, per primera vegada de manera professional, com a servei públic. No es pot negar que, des del vell aparell de poder, hi havia una minoria que volia fer el pas que calia. Unes reformes entrebancades sempre pel sector reaccionari que s’ho posava amb violència. Els assassinats d’Atocha és una mostra de la maldat del vell aparell.
També ho diu Javier Pérez Royo, catedràtic en dret constitucional; «la Transició es va fer com es va poder». És veritat que els mitjans d’informació i comunicació, especialment la TV, intentaven canviar imatges. Però també és de veres que silenciava les càrregues de la policia davant les manifestacions -i vagues que hi havia sovint- corrent davant dels grisos. Tot i això, la TV començava a fer canvis d’aire fresc, però dut a terme amb grans dificultats i protestes del sector reaccionari.
Els primers mesos s’adonàrem de la importància del poder fàctic que quedava, intransigent i que no volia soltar el mànec. La incoherència del franquisme seguia evident quan nomenaren Arias Navarro president de govern; precisament el ministre de seguretat, en el moment que assassinaren a Carrero Blanco.
El nomenament de Suarez pel rei com a president, no semblava millor encert que l’anterior, perquè havia sigut cap del «Movimiento». Veges per on, fou el que arrancà el canvi al mig dels més reaccionaris franquistes. En aquell moment la TV va fer un canvi esperançador. És quan es van mostrar alguns detalls de ser transmissor de cultura i dinamitzador del que calia fer. Per cert, prou més encertada que la d’ara mateix. La direcció va entendre el que havia sigut la TV en mantindre el franquisme i ara usava la mateixa tècnica per canviar el règim a la democràcia.
Abans de les eleccions del 77, Suárez va legalitzar el Partit Comunista al mig d’un ambient molt tens dins l’exercit. És de veres que quedaren molts partits minoritaris a l’esquerra del PC extraparlamentaris. La TV va tindre alguns punts més encertats i es manifestava, per primera vegada de manera professional, com a servei públic. No es pot negar que, des del vell aparell de poder, hi havia una minoria que volia fer el pas que calia. Unes reformes entrebancades sempre pel sector reaccionari que s’ho posava amb violència. Els assassinats d’Atocha és una mostra de la maldat del vell aparell.
Acabe proposant una reflexió. Ni els feixismes, ni neofeixismes, ni qualsevol classe de dictadura, poden tindre lloc en l’actualitat. Simplement per higiene ètica i estètica. La política no pot admetre cap mena de violència ni cap menyspreu als drets humans. Els fets històrics fan veure que els genocidis i les agressions que s’han fet contra els drets humans sempre han sigut causats per dictadures de qualsevol signe.
També caldrà tindre present que mai s’ha acceptat per la dreta que coneixem, les reivindicacions que han fet les classes populars per millorar les condicions de vida. La història ens ho diu ben clar; sempre s’ha posat en contra. I el més inversemblant és, que ho fa amb el suport de treballadors. A més, els enfrontaments que hi ha hagut entre uns i altres per negociar aquestes millores, mai s’han fet en igualtat de condicions. Sempre hi hahagut punts rojos que les forces de seguretat -sota l’hegemonia del sistema dominant- ho ha impedit. Les mateixes desigualtats que també va haver-hi amb el tema del franquisme i Transició.
