La situació del PSOE i de Pedro Sánchez és democràticament insostenible. En qualsevol sistema de democràcia liberal, el president hauria dimitit ja i convocat eleccions generals. Hi ha, però, un parell de qüestions que convé tindre en compte. El primer, que com han demostrat Trump, Macron i altres líders del jardí occidental, les formes democràtiques només són d’obligat acompliment si estan garantits els interessos de la fracció del capital que ostenta el govern/poder en cada cas. En cas contrari es poden saltar i el mateix govern es converteix en el fidel de la balança del que és democràtic i del que no ho és.
La segona raó és que, si ara dimiteix Pedro Sánchez, sembla que li posa en safata el govern d’Espanya a la dreta i extrema dreta. Aquesta qüestió genera importants incògnites per al futur, davant les segures retallades (encara més) de drets individuals i l’aplicació d’un programa econòmic de turbo capitalisme i neoliberalisme salvatge, agredint novament els drets socials i mediambientals de la majoria i eliminant l’insuficient, però existent, escut social. És a dir, més explotació social a les classes populars, més espoliació a les nacions sotmeses, més discriminacions i violència de sexe-gènere i llarg etc.
D’altra banda, les retallades i els atacs als drets nacionals i culturals de les nacions sotmeses, especialment a Catalunya i el País Valencià, estan més que garantits amb governs eixits d’aquesta nova onada reaccionària que més d’hora que tard arribarà, si no fem alguna cosa important per a impedir-lo. Això és el que explica algunes reaccions dels partits formalment independentistes o sobiranistes. Però, les preguntes són: fins quan podrà aguantar Pedro Sánchez? I, en el cas que aguante tota la legislatura, que passarà a les pròximes eleccions?
Perquè cal que no obliden que la feblesa del govern del PSOE (Sumar només és la seua actual marca blanca), més enllà dels casos de corrupció, es troba en la no aplicació de la part social del seu programa electoral i dels compromisos territorials als quals havia arribat per a garantir-se l’actual majoria parlamentària, tant socialment com amb les nacions no castellanes, i en l’acceptació i aplicació del programa militarista impulsat pels EUA, amb una despesa compromesa fins a l’any 2037 sense precedents.
On és la derogació de la llei “mordassa”?, on és la resposta democràtica a la crisi d’habitatge?, on són les millores de la sanitat pública, l’ensenyament, les cobertures socials, el dret a la reciprocitat entre els mitjans de comunicació públics que compartim la mateixa llengua?. On és en la pràctica i més enllà de la verborrea pública, el suport al poble palestí o al sahrauí. On està el reconeixement dels drets a les persones nouvingudes? I el nou model de finançament de les comunitats autònomes? On estan els avanços reals en la igualtat entre dones i homes, més enllà del postureig i alguna foto que tant mal fa? Que heu fet a favor de la igualtat real de drets lingüístics i culturals dels integrants de les nacions no castellanes?
Els dubtes entre la dreta tota d’un costat i el mal menor que representa Sánchez, no ens deuen paralitzar. En aquesta disjuntiva, cal una resposta en clau de poble, de país, de País Valencià (i de Catalunya, les Illes, EH, Galícia…), per a plantejar-nos i plantejar a l’Estat i els seus partits, quins són els mínims necessaris en cada moment perquè puguen comptar amb el nostre suport. Caldria anar a una espècie de conferència nacional del País Valencià per acordar-la, i a la vegada per a fer una crida conjunta a la mobilització popular.
A la dreta i al feixisme només els pararem fent-les front de manera combativa, organitzada i mobilitzada. Al sí, però no, de la cara amable de règim del 78, només els obligarem a negociar seriosament els nostres drets nacionals i socials, amb un poble mobilitzat. Hem de tindre clar que cal aturar l’onada reaccionària i, des del País Valencià estant, només podrem ajudar a fer-ho si ens empoderem en la defensa dels nostres drets individuals i col·lectius. Ni feixisme ni xantatge!
