L’entrevista al poc conegut geòleg Christophe Guilluy a Vilaweb ha sotragat algunes consciències polítiques afermades en l’ortodòxia de l’esquerra. Aquest pensador defineix aquesta esquerra com l’actual “burgesia progressista”, que té com a únic objectiu:
“...el “jo”. No és la societat. Aquesta és la gran diferència entre l’esquerra d’avui i l’esquerra d’ahir. Avui, el progressista, d’esquerra, té d’objectiu la satisfacció de les seves pulsions, del seu consum, del seu benestar cool, zen, amb sol i platja…”
En fa una bona repassada, i aborda qüestions candents que l’esquerra ortodoxa ha negligit o ha tractat de forma frívola o desencertadament demagògica, com ara entorn de l’ecologisme, del model urbà o de la immigració, etc. Uns quants aspectes que Xavier Díez ja va confrontar –molt coincidentment amb algunes anàlisis de Guilluy– el 2019 amb la seva Una història crítica de les esquerres.
Tal com recollia la ressenya (1) de Xavier Ferrer Trill, quan es va publicar aquest títol:
“Diez projecta aquest paral·lelisme religiós («els set pecats de les esquerres») a les assignatures pendents —unificades en un distanciament entre teoria i pràctica, traduït en un supremacisme teorètic, allunyat de la base militant— que l’autor associa implícitament a un tipus d’esquerra limitada pel convencionalisme legalista (identificació entre legalitat i racionalitat).”
Ferrer ressaltava a la ressenya les contradiccions “dins / fora” (per a Guilluy centre / perifèria urbana), o bé el pes de l’individualisme / ego en la identitat d’aquesta esquerra que no connecta, precisament, amb el poble treballador:
“El corol·lari de la reflexió de Diez no aboca a un pessimisme acrític: insisteix que si hom vol «una altra democràcia», l’esquerra ha de començar per reconèixer causes defensades que no són més que conseqüències (tot l’apartat de l’assaig adreçat a criticar la «dispersió de tendències», fonamentada en les lluites sectorials com el feminisme i l’ecologisme) del socialdarwinisme, o estratègia de reproducció de l’exclusió (l’antinòmia ‘dins’/‘fora’) als recursos bàsics: «l’individualisme fragmentat de les nostres preocupacions».
Benvinguda l’entrevista a Christophe Guilluy a Vilaweb, que s’afegeix a les advertències i observacions de Diez, fa ja cinc anys.
El declivi d’aquesta esquerra progressista, en les diverses representacions (la reformista / institucional o l’ornamental / estètica i més cridanera), és més que evident. No cal que ens remetem a les seves expressions electorals. I no només la representativitat n’és un símptoma.
Si mirem enrere veurem com aquestes esquerres s’expressaven des de mitjans més participatius, crítics, creatius... i amb una base militant. I que trepitjaven els carrers. De fet, si mirem enrere recordarem com les samarretes estampades amb lemes i icones s’ha convertit en vestits i vestidets de disseny, amb muda a cada aparició mediàtica. I evocarem com els discursos o intervencions contenien força, sinceritat, un missatge procedents de l’expressió col·lectiva, i no uns discursos cauts, prudents, fins extraterrestres, que no connecten per a res amb la població.
Ara bé, si volem mirar endavant caldrà qüestionar el dogma, els discursos retòrics, estèrils i endogàmics que no funcionen, que no combaten els enemics de l’emancipació social i nacional, que tan sols consolen egos i que converteixen els objectius d’una lluita –també de la lluita independentista– en una agència de col·locació i en una sortida personal i còmoda, allunyada de la realitat.
(1) Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XXX, 2019
