Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Una modesta proposició
15/02/2024 Hemeroteca

En el seu editorial del dia 8 d’aquest mes, Vicent Partal deia que, si els votants del quart espai independentista no volen fer autonomisme, sinó proclamar la independència, ço que vol dir menystenir la Generalitat en benefici de la República Catalana, no n’hi ha prou de comptar amb noms rellevants, sinó tenir un projecte. Modestament, voldria respondre a aquesta exigència.

La meva primera tesi és ben senzilla: tota Generalitat estabilitzada és una garantia d’estabilitat per a Espanya. En conseqüència, qualsevol projecte electoral que afirmi lluitar per la independència, s’ha de plantejar com a fita desestabilitzar la Generalitat governi qui governi. Això vol dir, en primera instància, actuar al parlament com a força contínuament disruptiva: no ajudar a la formació de cap govern, bloquejar pressupostos, fer projectes de llei anticonstitucionals, desenvolupar totes les formes d’intervenció a la Ciutadella que ajudin a crear un curtcircuit entre la Generalitat i l’estat i, de retruc, entre institucions i país actiu. Això vol dir actuar com una força de xoc en moviment continu, amb procediments innovadors, i sense traves: penseu en David Fernàndez davant el gàngster Rato, i en tindrem un bon exemple aplicable a qualsevol nivell d’intervenció trencadora amb ressò sobre les consciències en estat de vigília. Tot plegat necessita gent jove, valenta, arriscada, imaginativa, sense por davant la pressió, el xantatge, l’amenaça i el poder de la institució. Els grans noms, aquí, no hi tenen res a fer. Que en difonguin la nova, i ens donarem per satisfets.

La meva segona tesi és que no es pot desestabilitzar la Generalitat solament des del parlament: cal portar-ho a tots els nivells del país. Això implica seguir dos camins: donar suport a tot allò susceptible de trencar l’ordre on recolza el poder institucional (digueu-ne sistema), representat per les estructures partidistes des de les bases municipals i comarcals fins a les provincials i nacionals. Aquí es tractaria de dissoldre el poder obscur dels pactes tancats, els repartiments de poder, el control dels mitjans, l’ús particular dels recursos públics, la conxorxa entre institucions i poders econòmics, el clientelisme electoral, els pactes colonials amb Madrid, etc.; i això implica participar, en tant que grup representatiu del poble al parlament, en tota mena de lluites: econòmiques, socials, veïnals, ambientals, culturals, de gènere, internacionals… perquè tot ha de ser i esdevenir POLÍTIC si es vol aplanar el camí cap a la independència. Si, posem per cas, els pagesos es mobilitzen, cal que els parlamentaris per la independència hi siguin presents personalment, que demostrin al país que no es tracta d’una lluita particular, sinó nacional, en defensa de la terra, i que mostrin que la sobirania en un sol àmbit no té sentit si no va lligada a la sobirania nacional, val a dir, a la independència. Serà llavors que la institució, amb el seu poder repressor, caurà damunt els parlamentaris que gosin unir-se a les lluites de base de tota mena, perquè trencaran el discurs neutre de la burocràcia (Generalitat/estat espanyol) facilitant una consciència general que superarà els límits de l’autonomisme i de les bones paraules davant la crisi sistèmica que patim. I això demana, un cop més, gent amb una consciència política clara, una imaginació de volada, una agilitat en la presa de decisions, i una resistència mental i física a prova de bufetades. Si abans parlava de David Fernàndez, ara esmentaria els objectors, els vaguistes de fam, els ocupants d’institucions públiques, la Crida, Lluís Maria Xirinacs…

La meva tercera tesi, conseqüentment, és que una iniciativa parlamentària independentista ha de prescindir dels mitjans ordinaris d’intervenció pública. Res de campanyes electorals amb enquestes i agències. Res de debats parlamentaris trucats. Res de lideratges de prestigi. Res de fer bonic. Els elegibles han de ser activistes de base comarcal, coneguts i reconeguts per la seva constància, la seva visió política i la seva capacitat organitzativa. Han de recolzar en (o crear de trinca) associacions i entitats fermes, refractàries al poder partidista, reconegudes (o susceptibles de ser-ho) al si de pobles i ciutats dins el seu àmbit comarcal. Han de disposar de mitjans propis, no dependents de subvencions, ajudes o loteries electorals, sinó de fons recollits entre la pròpia gent per tenir clar (i que no oblidin) a qui serveixen i que són elegits no pas per llançar coets a cada volta, ni fer grans proclames verbals, sinó per treballar al costat de la gent, verificar el nivell possible de lluita a cada moment, i crear xarxes a tants nivells com calgui: públiques, semipúbliques, i, quan convingui, no públiques (penseu en el Primer d’Octubre).

Tot plegat, i deixant de costat moltes més coses que no fóra prudent escampar, demana alguna cosa més que voluntarisme; alguna cosa més que tacticisme; alguna cosa més que lideratge individual o noms de prestigi; alguna cosa més, en definitiva, que esdevenir l’altra cara de la moneda del que ja tenim: no cal portar més aigua al mar ni més llenya al bosc.

Cal, en definitiva, partir de l’antagonisme amb la Generalitat i amb l’estat, aprofundir en les seves contradiccions i prescindir de la moral del sistema (“governabilitat”, “bé comú”, “necessitats de la gent”). O són ells o som nosaltres.

Cal, en definitiva, tornar a les formes de lluita radicals, sense treva, precises, organitzades, recolzant en l’activisme de la gent mobilitzada i organitzada contra l’opressió.

I cal, en definitiva, preparar amb rigor els passos successius per a ocupar l’espai del vell ordre autonomista quan la lluita de la gent l’haurà esfondrat.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid