Aquesta setmana, Barcelona feia olor de fems. Els carrers eren plens de samarretes de propaganda, camises de quadres i polars verds amb cremallera. D’ungles negres i mans de pell gruixuda, endurides pel vent i el fred i les hores de feina manual a la intempèrie. Barcelona feia olor de fems perquè milers de pagesos vinguts d’arreu del territori han bloquejat les principals entrades a la ciutat per fer escoltar les seves demandes. I com ells, aquestes darreres setmanes, una bona part del sector primari europeu ha sortit al carrer per protestar.
Pagesos i ramaders senten que les normes del joc es decideixen des dels despatxos polits de les capitals i no es corresponen amb les possibilitats reals de la seva feina. Demanen simplificar la burocràcia infinita, perquè els tràmits són massa difícils i les explotacions petites no poden dedicar un jornal sencer a qüestions administratives. Demanen aturar la normativa europea que els obliga a reduïr l'ús de productes fitosanitaris — i aquesta batalla l’han guanyat, perquè la Comissió Europea ha deixat aquesta decisió per més endavant—. Demanen decidir com conrear les seves terres, en comptes d’haver de deixar-ne un 4% en guaret per obligació. Demanen que es revisin els acords de lliure comerç amb països com els del Mercat Comú del Sud, amb Nova Zelanda o Austràlia, perquè no sigui més barat portar plàtans de l’altra punta del món que vendre els de l’agricultura local.
Demanen tot això i demanen més coses, però sobretot, penso que demanen que se’ls cuidi una mica més. Que se’ls tingui en compte. Que es visibilitzi —i, per tant, s’escolti— un sector que fa dècades que viu a l’ombra. L’avi, que ha fet créixer una petita explotació ramadera a Igualada, ho repeteix des que tinc memòria. El camp no interessa a la ciutat: és brut, desendreçat, fa pudor. “Ser un pagesot és un insult, però a veure què faríeu sense pagesos!”.
Ja ho diu Carolyn Steel, arquitecta especialitzada en l’urbanisme del sector alimentari, que “vivim en una fantasia on l’aliment arriba per art de màgia i la merda desapareix”. Les verdures ens arriben totes idèntiques: sense bonys, sense destenyits, sense terra enganxada a les arrels. La carn del supermercat no té cap ni potes ni pell ni budells; la trobem filetejada, neta i potser arrebossada o adobada o fins i tot precuinada. Tot empaquetat —en tones de plàstic—, net i bonic, llest per a ser consumit.
Pensem que ja hem solucionat el repte de l’alimentació. Al cap i a la fi, al supermercat sempre hi ha menjar. Pantalla passada. I així, amb el temps i el costum, se’ns oblida d’on ve tot allò que ens alimenta. Qui hi ha darrere. Com es desviu el que vol seguir el ritme de l’administració i fer les coses mig ben fetes —perquè del tot, costa molt— i no té un magnat guissonenc que li industrialitza els processos.
Potser caldria tornar enrere i posar l’aliment una mica més al centre. Organitzar-nos-hi al voltant. Dividir-nos, habitants de les grans ciutats, en nuclis més petits i més autosuficients. Aplicar la teoria del decreixement a la sobirania alimentària —i, posats a demanar, descentralitzar també l’energia, la cultura i l’administració—.
Potser caldria que Barcelona fes olor de fems més sovint. Menjar més tomàquets boteruts. Tornar a viure envoltats d’homes i dones amb ungles negres, camises de quadres, polars verds i pell gruixuda. O, com a mínim, estimar-los una mica més.
