No és pas per ganes de complicar les coses, però el primer que exigiria al PSOE en les actuals negociacions és el reconeixement formal, explícit i immediat, que som una nació. Soc conscient que és una exigència que només es podria produir en el pla verbal, retòric, i que d’entrada no tindria cap conseqüència en el sistema constitucional espanyol. L’estructura de l’Estat no és plurinacional —els qui ho afirmen, també només ho sostenen de manera retòrica, sense cap conseqüència pràctica—, i perquè ho fos, caldria entrar en un procés de reforma constitucional que sabem impossible. A més, pels qui volem la independència aquesta reforma sabem que no tan sols és una pèrdua de temps, sinó un parany per a mantenir-nos en un anar tirant autonòmic.
Per tant, no es tracta d’afegir encara més dificultats a una negociació que ja parteix d’unes condicions prou difícils, com és demanar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. Es tracta d’exigir-ho per una raó simbòlica de gran transcendència: el reconeixement de l’existència d’una nació catalana, pròpia i diferenciada de l’espanyola, és la raó de tot plegat. És veritat que hi ha raons per pensar que amb la independència el país aniria millor. I hi ha qui creu que la defensa de la independència s’ha de justificar precisament en aquesta promesa de més benestar per a les persones, de més drets i justícia social. Però des del meu punt de vista, l’aspiració a la independència no es pot fonamentar en raons instrumentals sinó en el dret propi de tota nació a decidir el seu futur.
En realitat, totes les aspiracions a una millora de les condicions de vida caben perfectament en el model autonòmic actual. I, de fet, no només hi caben, sinó que ens hi acomoden. D’una banda, perquè si s’aconseguissin les millores imaginades, seguiríem volent la independència o minvarien les raons per exigir-la? De l’altra, sent un model que ja permet traspassar Renfe, o que pot ser fiscalment just i no depredador com és ara, la pregunta antipàtica que cal fer-se és aquesta: segur que els trens de Renfe seran més regulars i puntuals si es gestionen des d’aquí? Segur que faríem un bon ús de la millora del règim fiscal? En definitiva, vull dir que l’aspiració a la independència no pot estar únicament vinculada a expectatives que són resolubles en un marc autonòmic i sense tantes dificultats.
Torno, doncs, al principi. O reconeixen que som una nació, o mai no es farà realitat l’exercici del dret a l’autodeterminació. I aquesta qüestió també afecta la qüestió de l’amnistia. Si és una amnistia “a l’espanyola” —vull dir, segons el seu marc constitucional—, tan “amnistiables” són els independentistes com la policia del “a por ellos”. Només si s’accepta que vam ser estomacats, i després judicialment represaliats pel fet de defensar legítimament la nació, es pot distingir entre agressors i agredits. I només així es pot assenyalar clarament el sistema judicial repressor i condemnable, tant als tribunals europeus com des d’un punt de vista polític. Però si la nació segueix sent l’espanyola, llavors és lògic que s’amnistiïn “separatistes” i “separadors” en el mateix pla, i que tot el sistema repressor, a la pràctica, també quedi amnistiat. No en conec els detalls, però m’imagino que els recursos als tribunals europeus decaurien automàticament.
En definitiva, exigir explícitament que som una nació no significa posar un obstacle més en la negociació, sinó que és l’única manera de fer clares les raons de la resta de condicions.
