Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Què no pot votar un independentista
22/01/2023 Hemeroteca
Josep Gisbert Josep Gisbert

L’espectacle de confrontació permanent que protagonitzen ERC i JxCat des que van començar la competència en presentar-se a les eleccions del 155 el que amaga en realitat és el divorci que hi ha entre el moviment independentista i els partits que en teoria l’haurien de representar. Han calgut més de cinc anys des del referèndum de l’1-O perquè la majoria dels qui continuen volent separar-se d’Espanya s’adonés de l’estafa perpetrada pels seus dirigents, però finalment hi ha la consciència generalitzada dins l’independentisme que va ser així. I això, més enllà que JxCat prometi l’oro y el moro ara que fa d’oposició després de sortir del govern, obre noves perspectives en l’escena política de Catalunya, que caldrà veure com evolucionen i si són capaces de sacsejar la correlació de forces actual.

Perquè, per molt que tregui pit, el que ha fet JxCat durant tots aquest anys per aplicar el resultat del referèndum d’autodeterminació és exactament el mateix que ha fet ERC: res. De manera que a les pròximes eleccions catalanes, que no toquen fins al primer trimestre del 2025 si Pere Aragonès és capaç d’esgotar la legislatura governant en minoria, tot fa pensar que el capteniment que han mantingut ERC i JxCat, i també la CUP, els passarà factura, probablement a uns més que a altres, si és que abans no ho fa en les municipals i en les espanyoles, totes dues aquest 2023. I és que tant proclamar que no n’hi havia prou que l’independentisme guanyés les eleccions només en escons, sinó que calia que ho fes també en vots, i resulta que quan n’ha tingut el 52% –en els comicis del febrer del 2021– no ha servit de res i, a sobre, han estat els mateixos partits que des de l’octubre del 2017 usurpen fraudulentament l’etiqueta d’independentistes els que han malbaratat un marge que ves a saber si es repetirà i quan es repetirà. De fet, ERC, JxCat i la CUP passaran a la història com a exemple i manual d’instruccions de com es dinamita des de dins un procés d’emancipació nacional. A l’unionisme no li ha calgut moure ni un dit i s’ha mirat satisfet com els col·laboracionistes de Vichy li feien la feina.

No és estrany que en aquest escenari carregat de renúncies apareguin iniciatives per prescindir d’aquests partits en el proper cicle electoral. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) proposa bastir el que ha batejat com a llista cívica, completament al marge dels partits. Una altra opció passa perquè moviments populars com ara el de Primàries Catalunya, constituït el 2018 després del fiasco de l’1-O, aglutinin tot el descontentament que impera entre el votant independentista. I també es planteja promoure un vot nul massiu, introduint en els sobres paperetes de l’1-O en lloc de o a més a més de les dels partits, o una abstenció igualment massiva. La incògnita serà veure si l’estratègia de JxCat de prometre el que fins ara ha incomplert li serveix per continuar engalipant el personal o bé l’independentista a qui va enredar una vegada no deixarà que ho torni a fer.

La canalització de la indignació, en tot cas, no serà efectiva si a l’hora de la veritat es manté dispersa en diverses alternatives i no es concentra en una de sola, que és l’única manera de causar cert dany als partits, i encara, perquè la legislació electoral vigent –l’espanyola, a falta d’una de catalana que justament els partits no han estat capaços de fer mai– els protegeix especialment. Tanmateix, una acció coordinada del moviment independentista potser sí que podria fer canviar de cantó les majories, qui sap si en benefici del PSC i En Comú Podem –que pel cas farien la mateixa política autonomista–, i deixar ERC i JxCat en situació força precària si s’han de passar gaire temps a la intempèrie sense la menjadora del poder. Però el que no pot continuar sent de cap de les maneres, com molt bé ha proclamat Lluís Llach, és un “govern autonomista votat per independentistes”.

Té raó Artur Mas quan diu que la independència no es farà sense els partits. Però ell, que és un polític prou llest, sap també que amb els partits actuals no es pot anar enlloc, que en calen de nous i que calen nous líders que tinguin el carisma suficient per posar-se al capdavant del moviment i, a diferència del que no van fer els dirigents que hi havia l’octubre del 2017, conduir-lo definitivament a bon port.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid