Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Una hipocresia i cinisme de manual o la insuportable lleugeresa de la política
01/10/2022 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona, de l'ANC i del Consell per la República Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona, de l'ANC i del Consell per la República

Des que els pactes de la Moncloa d’octubre del 77 van fixar el model polític i econòmic de l’anomenada “transició postfranquista”  el patró consagrat dels partits polítics no ha variat substancialment: hi ha hagut remodelacions i noves lleis i s’ha facilitat la possible il·legalització o negació de la inscripció d’alguns partits com va passar amb l’ Herri Batasuna basca (il·legalitzada) o el Partit Democràtic Català (denegada la inscripció per possible confusió de les seves sigles). Però el model que ha seguit funcionant és el destinat a afavorir per una banda els dos  partits de base espanyola àmplia (PSOE i PP a l’estat) i per l’altra el repartiment d’escons inclinat a afavorir un cert desequilibri territorial de representació, en favor de l’anomenada “Espanya buidada”.

L’estat autonòmic del Regne d’Espanya– articulat en 17 autonomies- ha permès fer lleis electorals ajustades a cada territori autonòmic i totes ho han fet, excepte la Comunitat Autònoma de Catalunya que mai no ha aconseguit un acord entre els seus partits de cara a elaborar una llei electoral de les quatre províncies, perquè tots els partits han fet números i les coses no els quadren com voldrien. De manera que a la CAC regeixen les normes electorals estrictament estatals espanyoles (la coneguda Ley Orgànica del Régimen Electoral General- LOREG) i hi regnen les conegudes arbitrarietats de les Juntes Electorals Central i Provincials i el desgavell programat per a l’electorat de fora de l’estat, dispers per tot el món.

Entre les moltes disfuncions que el sistema ha anat creant hi ha sobretot les necessitats repressives de l’estat i el control també repressiu de la llibertat d’opinió i d’expressió en allò considerat intocable: la monarquia dels Borbons, la unitat de l’estat, la imposició a la pràctica d’una sola llengua obligatòria per a tothom, la posició suprema de les forces armades i el seu cap inviolable i  immune a tota llei del rei Borbó. L’any 2000 el Psoe i el PP del moment van signar un “Acord per les llibertats i contra el terrorisme” que reforçava aquesta visió intocable de l’estat i les seves prerrogatives. La situació de crisi econòmica del capitalisme mundial, perceptible des del 2008 i agreujada des del 2019 per la declaració de pandèmia del virus covid-19 - i ara pels efectes mundials de la invasió d’Ucraïna per part de la Federació Russa- ha fet encara més visible la dependència de l’Estat espanyol de les finances de la UE i la submissió militar als EEUU i a l’OTAN. I els partits, obedients, han certificat la seva submissió.

Tothom està d’acord que vivim una crisi mundial del capitalisme industrial i financer, que ens encaminem a una situació de col·lapse climàtic i social, que el patriarcat és un model social obsolet que exerceix un control sobre la meitat llarga de la població – les dones- totalment insostenible, però el sistema de partits i el sistema electoral- singularment a l’estat espanyol- ignora tota mena de canvis i té una visió del sistema democràtic exclusivament de representació rígida, dirigit a mantenir l´statu quo de les elits polítiques i a perpetuar un sistema al·lèrgic a la participació popular en el format que sigui ( iniciatives legislatives populars, consultes, referèndums, votacions electròniques...).

El sistema vigent actualment del paper dels partits i de tot tipus d’eleccions, a l’estat espanyol i a les autonomies, és ara mateix totalment obsolet i exponent d’un tipus de degradació democràtica molt perillosa. Equips tancats i prepotents, (aquest cop sí autènticament blindats a tota autocrítica i sords a tota crítica aliena) maneguen les llistes electorals i treuen i posen caps de candidatura, possibles candidats darrera del cap, noms significats, etc.

En definitiva anem a parar, sense ànims de canvi, a llistes tancades en ordre igualment inamovible, per a 4 anys o 24 o tota una vida, si l’hi cal al partit o a l’equip directiu. Així se salten tots els codis ètics i totes les promeses de renovació i de primàries; així es van forjant dirigents –homes i dones- amb la cara i la pell cada cop més dura i desvergonyida: l’un diu que la seva passió és l’estudi i la docència i que la política és circumstancial i puntual a la seva vida, però al poc temps el trobem enganxat al paper de dirigent polític i líder inamovible cultivant un carisma que només ell i uns pocs seus admeten... l’altre diu que només cobrirà dos mandats com a màxim segons estipula el codi ètic del seu partit, però arriba el final del segon mandat i... oh miracle!, s’ho repensa i diu que els seus votants el necessiten i el reclamen i li cal més temps per desplegar la seva política...L’altre el trobem un dia a les llistes autonòmiques, l’altre dia a les llistes municipals...; potser l’altre va i bé a tota mena de llistes de ministrables del que sigui, al “congreso”, al “senado” o com a càrrec perpetu polític, sempre amb la paella pel mànec i remenant les cireres, per no parlar dels canvis de camisa, les portes giratòries entre empresa política pública i empresa privada i els favors que es paguen i es tornen...

Així s’ha anat formant una classe política –una “casta” que deia aquell- cada cop més cínica i hipòcrita, capaç de dir i argumentar les propostes més mentideres i increïbles sense perdre el somriure de felicitat a la cara, parli del que parli i sigui la circumstància greu o frívola. Al congrés i al senat estatal, a les subcentrals parlamentaries i organitzatives autonòmiques,  a la UE, als municipis grans, mitjans o petits, als sindicats hiperinflats i subordinats, a la banca i les associacions grans empresarials, als organismes vinculats al BOE i els seus succedanis autonòmics, als mitjans de comunicació grans i petits s’estén aquesta pandèmia com un virus letal per a la democràcia participativa.

Hi ha alguna possibilitat de canvi en aquest panorama tan  desolador? El canvi possible està en la base de la gent i en els moviments populars que plantegen seriosament la ruptura amb aquest estat de coses: hi ha algun indici esperançador plantejat per l’ANC i alguna fórmula nova com la construcció del Consell de la República, al marge i no sotmesa al virus constitucional  espanyol, i algunes publicacions i mitjans de comunicació virtuals o no, lliures i feliçment crítics. Val la pena tenir-los en compte i analitzar-los en profunditat . Ens cal una construcció política paral·lela i el més lliure possible si volem plantar cara tant a la dreta negra com  a la dreta roja, tant a l’autòctona com a la dels veïns.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid