Com està, ta mare? És una pregunta que em fan sovint, amics i coneguts, i que responc rutinàriament sense pensar-hi gaire. “Bé, molt bé, va fent”. Ara crec que no tornaré a fer una rèplica tan automàtica. Escoltaré la pregunta amb la importància que mereix. Espero poder dir, igualment, que està bé. Si cal, amb les mateixes síl·labes escarides. Però prenent consciència del que dic. Perquè ma mare ja té 77 anys i es troba excepcionalment bé.
Tot això ho rumio en uns dies en què estic patint l’agudització del càncer en dues persones properes i estimades. Ho visc com una terrible arbitrarietat del destí, al qual continuem demanant explicacions i coherències fruit de la nostra mentalitat antropològicament sobrenatural, màgica, religiosa. Tot i les sovintejades proves que no tot en la vida té una correspondència entre causa i conseqüència; tot i les bufetades que implica recordar que tal sentit de la justícia no és el que regula el món, ens inclinem encara a pensar en el karma, en el “tal faràs, tal trobaràs”. I per molt que a vegades ho sembli, que la vida té aquest sentit, és només un efecte narratiu, és un consol que busquem perquè assumir l’absurd és massa contradictori.
Ara bé, en el càncer, en la malaltia, hi ha explicacions que sí que tenim dret a demanar. No al destí, no als déus, sinó a la història, al poder. Hi ha qüestions en les quals sí que hi ha causes i conseqüències i que, si són igualment absurdes, ho són en qualsevol cas fruit de decisions humanes.
Penso en primer lloc en el que provoca càncer. Portem dècades de campanyes contra el tabac perquè es va demostrar la correlació amb la malaltia. I tanmateix intueixo, sense tenir dades a mà ja em disculpareu, que l’augment dels càncers bé deu tenir altres detonants i que caldria igualment posar el focus en l’alimentació, la contaminació atmosfèrica i el ritme estressant.
Penso també, en segon terme, en el tresor de la sanitat pública. I que no és el mateix que et diagnostiquin càncer en un país que en un altre. Vet aquí una absurditat però aquesta ben humana i amb una responsabilitat clara: capitalisme i imperialisme. Quina és la raó, si no, que l’esperança de vida al Txad sigui de 54 i a l’Estat espanyol sigui de 83? Quina és la raó per la qual, a la Unió Soviètica es va assolir una esperança de 65 per als homes i 74 per a les dones, i que amb la posterior introducció d’un capitalisme desbocat caigués fins a 57 i 71?
Penso finalment en la jubilació. Perquè podem exclamar-nos de la injustícia que suposa haver dedicat els millors anys de la vida a treballar (per la necessitat d’un sou, s’entén) i que en el moment del “retir obrer”, com se’n digué, és quan augmenti el risc de malaltia. No seria més just treballar menys hores per gaudir de temps lliure, per implicar-se, per cuidar, i no haver d’esperar als 80 per, com deia l’empleat de La Caixa a en Pepe Rubianes, començar a gaudir? No seria més just limitar els beneficis capitalistes i pagar salaris més alts, per tenir també pensions més altes, atès que la productivitat ha crescut en les darreres dècades molt per sobre del que ho han fet les rendes del treball? No seria més just deixar d’allargar l’edat de jubilació i, en canvi, fer efectives les jubilacions anticipades, ja aprovades, per a certes feines més exposades a l’espasa de Dàmocles de la malaltia, com els treballs de l’amiant o altres substàncies tòxiques?
Patir un càncer té molt d’absurd i arbitrari. Però les societats humanes, també. I contra aquestes sí que podem vèncer.
