És inútil, ridícul i obsolet que la conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya faci un espot publicitari i un web per tal de normalitzar l’ús de la llengua catalana als jutjats catalans: "És una evidència que el català a la Justícia té una mala salut. Hem adoptat mesures que s’implementen ja com el codi QR que permetrà als professionals o a la ciutadania fer una queixa directament des del mateix jutjat", deia el 22 de juny la consellera. És clar, del 21,1 % de sentències en català el 2005 al 6,9% el 2021 hi ha hagut un retrocés significatiu, però amb memorials de greuges, amb publicitat institucional, amb el web i amb converses toves al ‘locus amoenus’ del programa 'Més3/24' no canviarà pas el panorama (és de tothom sabut que quan es tracta d’enraonar amb membres del govern, Xavier Grasset no fa entrevistes polítiques pròpies d’un periodista, sinó que fa massatges tonificants i publireportatges institucionals). Encara cal registrar més queixes? Encara no és prou greu la situació de substitució? Encara no és prou evident que així no?
L’única estratègia coherent i resolutiva ja és prou sabuda: tenir Poder Judicial propi i, doncs, normalitzat, a més d’un Poder Legislatiu ple i d’un Poder Executiu homologat, amb el mateix rang que qualsevol Estat Europeu independent. Per això i per moltes altres raons vam votar i vam guanyar la independència en aquell referèndum vinculant del Primer d’Octubre, oi? Ras i curt. Com vol la consellera normalitzar l’ús de la llengua catalana en aquest àmbit si, per no haver aplicat el mandat del Primer d’Octubre i, doncs, ser el Principat de Catalunya una comunitat autònoma de pa sucat amb oli, no pot exigir el coneixement de la llengua catalana als jutges que exerceixen el seu poder a Catalunya? Tot això ja ho sabem de fa temps i ve d’antic. Només cal consultar ‘La persecució política de la llengua catalana’, de Francesc Ferrer Gironès, o qualsevol article pertinent de la Revista de Llengua i Dret o de la Viquipèdia per a ser-ne sabedor.
El primer Memorial de Greuges fou el document reivindicatiu que a les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya, el 1760, presentaren conjuntament els diputats representants de les capitals de l'extinta Corona Catalano-aragonesa (Saragossa, València, la ciutat de Mallorca i Barcelona). En relació amb la llengua catalana, aquest memorial ja argumentava que els càrrecs relacionats amb l'Administració de Justícia havien de ser ocupats als Països Catalans per gent del país perquè els documents escrits fins a la Nova Planta eren escrits en català i ara els funcionaris castellans no els entenien. La resposta de Carles III a les reivindicacions lingüístiques fou la Reial Cèdula de 23 de juny de 1768 "para que en todo el Reyno se actúe y se enseñe en lengua castellana". Serveix, doncs, de res, plànyer-se’n? No, és inútil, ridícul i obsolet quant a la resolució del conflicte de manera favorable als nostres legítims interessos com a catalans; però sí que és superútil, megahonorable i maxivigent per a què el govern català continuï fent victimisme, fent veure que governa de debò i també cobrant cada fi de mes un bons sous de ministres però com a president, consellers i càrrecs autonòmics.
Però si aquesta estratègia de la conselleria és inútil, ridícula i obsoleta pel que fa a la llengua, també hem d’aplicar els mateixos adjectius a l’estratègia que plantegen i executen el govern i els partits polítics que configuren la majoria absoluta suposadament independentista al Parlament de Catalunya en relació amb la voluntat d’alliberament nacional. Perquè criticar la judicialització de la política que fa l’espanyolisme i contraatacar amb recursos judicials, plets i denúncies als jutjats és fer-se trampes. Els uns i els altres no es mouen dels jutjats tot el dia (el darrer cas és el del 25% en castellà a les aules catalanes). Si per als catalans el conflicte és polític, no s’hi val a ordir plans de rèpliques als jutjats perquè les lleis que aplicaran els jutges espanyols seran espanyoles. ‘Dura lex, sed lex’ espanyola, senyora consellera: ja ho sap, com a llicenciada en Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona i formada en lideratge en Gestió Pública per IESE. I Europa dirà, com diu, que el conflicte és un afer intern de l’Estat espanyol i que, doncs, Espanya és una democràcia i té lleis democràtiques i ja està, llevat, tal vegada, d’algun comentari que ni arriba a reny. L’evidència d’aquests darrers anys és aquesta i, doncs, la lliçó és que només una acció política pensada i executada amb determinació -si es vol, recolzant-se en el dret a l’autodeterminació com a nació reconegut en el Dret Internacional que ja vam exercir i que no cal repetir- pot superar el marc jurídic espanyol.
Espanya no la reformarem pas, els catalans: ni les lleis ni la mentalitat anticatalana i neofranquista que hi és socialment majoritària. És impossible. Ho sabem i ho constatem cada dia: si la consellera vol salvar, per exemple, els jutges de pau catalans que es vol carregar la nova llei espanyola d’eficiència del sistema judicial espanyol, sap que la independència n’és la solució. El darrer episodi que vull esmentar (n’hi tants, de casos, que no acabaríem mai) és que el Congrés veta l'ús del català a la cambra i expulsa de la tribuna els portaveus d'ERC, JxCat i la CUP per parlar-lo, sobre la qual qüestió la pregunta pertinent és què coi hi fan tots aquests suposats diputats independentistes a les institucions espanyoles en acabat del Primer d’Octubre.
Fa molta mandra sentir pels mitjans de comunicació de la Corpo els discursos d’indignació sobre com de dolents arriben a ser els partits i els poders judicial, legislatiu i executiu espanyols tant de tertulians col·locats pels partits processistes, que ens traeixen en cada mot, frase i gest, com de consellers i càrrecs del govern endollats. Tota aquesta farsa tard o d’hora s’hauria de girar contra els actors que la representen. L’abstenció, a les eleccions municipals vinents, és, a hores d’ara, l’opció més raonable. Per tant, faria bé la consellera de recuperar les seves arrels reusenques i reorientar la seva acció política (i la de tot el govern) a fi de bé de la nació a la qual suposadament serveixen si no se’n serveixen: en comptes d’enfonsar-nos fent el trajecte Reus, Madrid i Barcelona, ens convé enlairar-nos fent la via Reus, París i Londres.
