N’esmentaré tres, de lliçons que els catalans hauríem d’aprendre d’Ucraïna: la proclamació de la independència, la caiguda del govern dels traïdors i la defensa de la independència. És clar que les circumstàncies històriques d’ambdues nacions són relativament diferents, però els fets a què em referiré permeten de fer-ne una anàlisi comparativa prou raonable i significativa.
U. 1991: La ferma proclamació de la independència amb tots els ets i uts. La Declaració d'Independència d'Ucraïna, la va adoptar el Parlament d’aquest país el 24 d'agost de 1991. El mateix dia, el Parlament mateix va convocar un referèndum de suport a la Declaració d'Independència. En el referèndum d'independència de l'1 de desembre de 1991, el poble d'Ucraïna va expressar un suport ampli a l'Acta de Declaració d'Independència amb més del 90% dels vots a favor. Quan Ucraïna es va independitzar de l’URSS, la proclamació va ser ferma i amb conseqüències immediates en relació amb la plena sobirania dels ucraïnesos: una de les primeres accions del govern va ser la creació de la Guàrdia Nacional. Si comparem el capteniment dels polítics ucraïnesos amb el dels catalans, és obvi que els líders polítics catalans que suposadament van proclamar la independència de Catalunya el 27 d’octubre de 2017 no van fer absolutament res per tal d’aplicar-la amb conseqüències pràctiques mitjançant decrets i ordres, que és com es desenvolupa i s’implementa una llei que pretén fer la independència. Primera lliçó d’Ucraïna per als catalans: cal plena determinació per a fer la independència.
Dos. 2013: La caiguda del govern dels traïdors. L’any 2013 el poble d’Ucraïna va fer caure el govern d’aleshores per la traïció que havia ordit. L’Euromaidan d’Ucraïna va ser una onada de protestes continuades i efectives que van anar molt més enllà de ser simples i innòcues bullangues, és a dir, de les espectaculars accions al carrer però sense conseqüències polítiques a les institucions, que a Catalunya s’han fet debades d’ençà del Primer d’Octubre. Els disturbis civils que es van produir a Ucraïna van començar la nit del 21 de novembre de 2013 i exigien la integració del país a la Unió Europea promesa pel govern. El 29 de novembre, el president d'Ucraïna,Víktor Ianukòvitx, rebutjà l'acostament a la Unió Europea perquè va cedir a les pressions de Rússia. I va pagar la traïció amb la caiguda per la pressió popular: el poble se sentia enganyat i va fer caure el president i el govern. Talment, a Catalunya, els governs de Puigdemont i de Torra bé van merèixer caure per la mateixa raó: la traïció al mandat del Primer d’Octubre; ara, el d’Aragonès, també, evidentment. Segona lliçó d’Ucraïna per als catalans: quan un govern traeix el poble, se l’ha d’enderrocar i, doncs, els electors, vistes les evidències de la traïció, no haurien de votar més els partits polítics responsables de la traïció (en aquest cas, Junts per Catalunya, ERC i CUP), que malden per segrestar la voluntat dels ciutadans mitjançant xantatges emocionals i promeses buides.
Tres. 2022: La defensa a ultrança de la independència. Quan el 24 de febrer de l’any 2022 Rússia va atacar Ucraïna, el president Volodímir Zelenski no se’n va anar pas a fer el vermut a les Fires de Sant Narcís de Girona ni va fugir, com sí que van fer Carles Puigdemont i d’altres, sinó que va romandre al peu del canó i encara hi és ara, després de 3 mesos d’una guerra que no pot tenir cap altra denominació que aquesta: invasió russa d’Ucraïna. Arran de la invasió russa d’Ucraïna, doncs, Zelenski i el seu govern tampoc no es van lliurar pas a l’enemic, com sí que van fer l’un rere l’altre els líders catalans processistes que no van fugir, talment xaiets. Quan Putin, amb la seva acció bèl·lica i amb arguments falsos com que Ucraïna no és una nació, ha volgut anul·lar la independència d’Ucraïna, s’ha trobat, davant seu, un president ucraïnès valent, ferm i coherent, als antípodes del covard president català de l’octubre de 2017, que va desatendre les seves responsabilitats, la qual cosa no pot restar en la impunitat de l’oblit. Tercera lliçó d’Ucraïna per als catalans: necessitem polítics valents que siguin dignes del poble, capaços de fer i de defensar la independència.
Ja sabem que Ucraïna no és cap paradís perfecte perquè els paradisos no existeixen i, si n’hi ha cap, ha de ser necessàriament imperfecte. La diàspora ucraïnesa arreu del món presenta xifres elevades: abans, per raó de l’exili econòmic, motivat per l’aguda pobresa deguda, sobretot, a la corrupció; ara, per la invasió russa. Tanmateix, aquestes tres lliçons ucraïneses, contra la por immobilitzadora i a favor de la independència alliberadora, les hauria d’aprendre Catalunya com a nació, la suma de catalans que vam votar i vam guanyar la independència en aquell referèndum vinculant del Primer d’Octubre. Tots els polítics que formen part de la majoria absoluta suposadament independentista al Parlament de Catalunya són, amb la complicitat dels màxims dirigents de les organitzacions que els fan costat: Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, uns traïdors perquè cada dia que passa obvien la voluntat política d’alliberament nacional ple expressada democràticament en aquell referèndum legítim, legal i que va tenir un resultat clar (com el d’Ucraïna), que aquests nostrats polítics venuts a les paguetes autonòmiques espanyoles no volen aplicar tot i tenir l’obligació legal i moral de fer-ho. El poble català ha de fer la independència sense partits polítics que aspiren només al poder i que obliden que són al servei del país. Desempalleguem-nos-en, doncs, de tots aquests col·laboracionistes d’Espanya per tal d’alliberar-nos com a nació, com va fer i fa Ucraïna, amb coratge, fermesa i determinació.
