Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El meu Front Nacional de finals dels setanta (II)

Per Joan Alcaraz, publicat al bloc del Memorial Joan Cornudella-Joan Colomines, a l'espai "Militàncies del Front"

08/07/2021 Memòria històrica

La primavera del 1978 vaig tornar, no massa tocat, de servir, sense cap entusiasme, al “glorioso ejército”. Recordo, això sí, algunes hores i coneixences grates viscudes des de Madrid, sobretot a l'entorn d'un carrer, el de “Libertad”, el nom i l'entorn del qual té poc a veure amb els eslògans banals que es deriven de l'actual situació política de la capital i la comunitat adjunta del “oso y el madroño”.

En poques paraules: la llibertat, ben entesa, no és la de “cañas y tapas” que pregona la senyora Ayuso. Anem novament, doncs, a una altra mena de llibertat: la que propugnava, des del 1940, el Front Nacional de Catalunya, i que tothom ha anat veient que és una mica la matriu del que l'independentisme, amb totes les dificultats, viu ara mateix.

De manera que em vaig reincorporar al nucli de Terrassa del partit, però ben aviat em va venir la proposta, per part de la direcció nacional, de treballar des de Barcelona com a cap de premsa del Front.


La seu del carrer de la Diputació

O sigui que, quan ja em faltava poc per acabar els estudis de Ciències de la Informació a Bellaterra, vaig començar a treballar a la seu nacional, situada aquells anys setanta, com moltes i molts segurament recordareu, a la Dreta de l'Eixample barceloní. Concretament, al carrer de la Diputació núm. 333, 2n 1a, en un dels xamfrans que conflueixen amb el carrer de Girona.

Una seu força espaiosa i còmoda, i prou ben situada al Cap-i-Casal. Algú devia pagar, perquè l'FNC tenia molt de prestigi, però només comptava amb alguns centenars de militants, i havia anat -poc o molt- a la baixa feia uns quants anys, després de l'escissió que donaria lloc al PSAN. Segons tots els indicis, el pagano era l'Antoni Malaret, veterà militant i dirigent del Front -de fet, un dels fundadors del partit, que no abandonaria fins a la seva dissolució- que provenia de Nosaltres Sols i era fervent seguidor de Daniel Cardona. Vinculat aquells anys, des del seu Sant Just Desvern, a un negoci de construcció i promoció immobiliària, també va ser el primer alcalde democràtic del municipi i tindria una gran activitat en la vida cultural i social santjustenca. Gran Antoni!

                       

4 hores de treball, 7 de trajecte

Com que jo continuava vivint a Terrassa -no ho faria a Barcelona fins al 1982-, havia de fer un recorregut en tren pels Ferrocarrils de la Generalitat, que disposaven d'uns combois i d'una capacitat tecnològica que no era com l'actual. Recordo que, des de la sortida de casa a primera hora de la tarda fins a l'arribada, al vespre, invertia 7 hores del meu temps, quan el treball a la seu de Diputació era, en principi, de mitja jornada.

A la seu del Front hi ocupava un despatxet, en una època en què els comunicats de premsa es feien amb màquina d'escriure, i no hi havia ordinadors, ni Internet, ni xarxes socials, ni... El món -per a mi, enyorat-  del segle XX, que jo considero, abans que cap altre, el meu segle... 

Relativament a prop hi havia la secretaria, una sala àmplia que era, de fet, el centre d'acolliment del local. Allí hi treballaven unes joves i diligents Helena Martí i Nuri Vernet, excel·lents companyes, de les quals en conservo ben grats records. En un despatx annex hi havia el tresorer, l'amic Joan Manetas, també prou correcte.


Joan Cornudella i Jordi Casas-Salat

Poc abans que jo debutés com a cap de premsa, s'havia produït la sortida del Front del seu líder històric, Joan Cornudella i Barberà, que aniria al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i després al Partit dels Socialistes de Catalunya comandat per Joan Reventós, que, malgrat les reticències que hi poguéssim tenir, no s'havia decantat tan clarament vers al PSOE com el PSC de Miquel Iceta. Sigui com sigui, allò representà per a la militància un cert terrabastall. Ben lògic...

En la perspectiva dels anys, he pensat que no seria just reduir la figura i trajectòria de Cornudella a aquell discutible i discutit nou escenari. És per això que tinc pendent aprofundir en un millor coneixement d'aquest polític i de la seva evolució, perquè crec que la seva influència fou decisiva en la transformació del Front Nacional en una força no únicament independentista, sinó també afí al socialisme d'autogestió.

La marxa de Cornudella va suposar que es posés al capdavant del partit un altre dels seus dirigents, l'advocat Jordi Casas-Salat i Fossas, defensor durant el franquisme de polítics davant el Tribunal d'Ordre Públic i la Jurisdicció Militar. Hi vaig col·laborar com a cap de premsa i també com a nou membre de l'executiva del partit per a temes comunicatius. En Jordi no tenia, segurament, el carisma polític de Cornudella -a qui, de fet, jo havia tractat ben poc-, però t'enganxava per la seva honestedat, la seva bonhomia, el seu patriotisme de pedra picada. Col·laborar-hi, en definitiva, donava gust, i vaig ser-li del tot fidel fins que la situació del Front Nacional, a cavall dels anys setanta i vuitanta, va agafar altres derives...


“Per Catalunya”, l'històric butlletí

A més dels habituals comunicats de premsa, jo tenia cura de la redacció del “Per Catalunya”, l'històric butlletí del partit que, amb les lògiques intermitències que podia suposar la repressió franquista, havia començat la seva singladura l'any 1945. Em ve ara a la memòria una visita a Montblanc en companyia d'Antoni Malaret per tal d'entrevistar per a la publicació un altre Antoni, un dels fundadors del partit, l'Antoni Andreu i Abelló.

Han passat anys i no de tot te'n pots recordar, però sí d'unes quantes coses que et van fer algun impacte. Per exemple, d'aquell presumpte militant d'aspecte seriós i to educat, però més aviat sorrut, que lluïa un postís a la clepsa i que va començar a venir per la seu algunes tardes. Tenia molt d'interès en preguntar coses i fins i tot accedir a alguns documents. Vam començar a sospitar que no fos un espia i... vés a saber. La seva presència duraria un temps, fins que va deixar de venir.

 

40 milions de pessetes contra mig milió

Una altra de les escenes viscudes va ser en el marc de les segones eleccions generals espanyoles que van tenir lloc el 1979, i en les quals el Front hi participaria en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el minúscul Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Recordo una reunió preparatòria que alguns membres del Front vam tenir amb Esquerra. En un moment determinat, un dels dirigents d'ERC d'aleshores, l'empresari Ramon Viñals i Soler -també Gran Mestre de la maçoneria-, va dir: “Amics del Front, ja sabeu que tota campanya electoral costa diners. Esquerra Republicana, per tal d'afrontar aquesta campanya, disposa d'uns 40 milions de pessetes. De quina quantitat disposeu vosaltres?”. Ens vam mirar i, finalment, qui ho sabia va assegurar que podíem arribar al mig milió de pessetes de l'època. Viñals va respondre: “D'acord, però amb una quantitat així comprendreu no podreu tenir llocs molts destacats a les llistes...”. I no, ni els vam tenir ni van suposar cap diputat. En política -i en gairebé tot-, el peix gros sempre es menja el petit...

Una altra anècdota d'aquelles eleccions que a mi em beneficiaria personalment és un debat que la candidatura va fer en un local annex a un restaurant de cuina catalana ja desaparegut, el Pa i Trago del barri barceloní de Sant Antoni. El cert és que gairebé érem més persones a la mesa que no pas entre el públic. Però entre els assistents, ves per on, hi havia una noia que em va fer gràcia, i que després, parlant amb ella, va resultar que vivia al barri i es deia Montserrat. De mica en mica, vam començar a sortir... i la relació va durar un temps. Però hem continuat sent excel·lents amics, i una amistat així, per què no dir-ho, és molt satisfactòria.


Aquelles municipals a Terrassa

Malgrat la meva funció de cap de premsa i membre de l'executiva del partit, jo no havia deixat la meva militància a Terrassa, tot i que no hi podia dedicar gaire temps. Però s'escau que, poc després de les eleccions generals espanyoles, van ser convocades les primeres eleccions municipals d'aquesta peculiar democràcia del règim del 78. Vam concórrer-hi arreu amb un nom de candidatura que -perdoneu- no podia ser més publicitari: Esquerra Republicana de Catalunya amb Front Nacional de Catalunya i Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Déu-n'hi-do! Gairebé et faltava aire per tal de dir el nom complet...

El Partit Socialdemòcrata, a la ciutat, era del tot inexistent, i Esquerra s'havia diluït durant el franquisme a causa de l'exili i la repressió i els seus dirigents, un cop retornats, eren pràcticament els mateixos. A punt de començar la campanya, no tenim ni programa editat, i algú d'ERC -crec que Miquel Almirall- em va demanar que adaptés el programa general del seu partit i l'adaptés a les singularitats locals... Dit i fet: en pocs dies ja disposàvem de programa i, doncs, de fullets per repartir, però era evident que tots anàvem molt poc preparats, i això es veia encara més quan participàvem en debats amb altres candidatures. Jo anava el número 5 de la llista, però no va sortir ni el primer... i encara sort, dins la nostra particular desgràcia, per a la Terrassa d'aleshores!


Final de trajecte

Cap a la tardor del 1979, les perspectives de l'executiva comandada per Jordi Casas-Salat eren cada cop més incertes. Els crítics a la línia de la direcció apretaven de valent, i això va comportar unes quantes dimissions, entre les quals la del propi Jordi -que poc després esdevindria diputat al Parlament de Catalunya per ERC- i la meva, que vaig ingressar com a militant en aquell interessant experiment no prou reeixit que va ser Nacionalistes d'Esquerra.

Bon record, doncs, d'uns anys intensament viscuts, tot i que el final sempre hagués pogut ser més reeixit, però així són la política i la vida. Per això me n'alegro moltíssim que el Front Nacional de Catalunya, desaparegut l'any 1990, hagi renascut, d'alguna manera, per a commemorar el 80è aniversari de la seva fundació. No sé si tot el mèrit d'aquest renaixement es pot atribuir a l'incombustible Robert Surroca i Tallaferro -quin segon cognom, d'autèntic almogàver!-, però crec que sí, en bona part. Un home d'acció, però també una de les persones que, en aquest cas, s'han ocupat més de preservar una memòria històrica, una acció patriòtica i un tarannà progressista, el del Front, que honora el nostre país perquè n'ha assegurat la continuïtat nacional. I ens honora a totes i tots.

Joan Alcaraz 

Periodista i escriptor
                                                                                              

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid