Benvolguda Sra. Ministra, fa uns dies va rebre la visita d'una delegaciónvalenciana que li va expressar la necessitat de canviar el model de finançament de la Generalitat Valenciana ja que és un model de finançament insuficient i injust per a la nostra societat. En aquesta reunió vostè va manifestar que el govern d'Espanya i el seu ministeri d'hisenda, veia impossible complir l'acord que el clima polític desaconsellava obrir aquesta negociació. Una vara de mesurar que no s'utilitza per a altres temes.
En aquesta carta li comentarem les raons per les quals les seves premisses estan basades en dos inexactituds sobre el contingut de la negociació i sobre qui ha de participar en aquesta negociació. També li oferirem dues alternatives per solucionar el problema, basades en la necessària i urgent condonació del deute valencià i en el canvi de model de finançament autonòmic.
La primera inexactitud consisteix a pensar que l'exigència valenciana està basada en reivindicar un repartiment diferent de les quantitats que ara reben el conjunt de les autonomies. La realitat és que es tracta de canviar la relació econòmica entre l'Estat i les autonomies, reduint la part que es queda l'Estat. Podem suggerir-li que redueixi la despesa estatal en aquelles partides de despeses que tenen menys justificació social, particularment en temps de pandèmia i de crisi, i totes aquelles que suposen duplicar les estructures administratives que ja cobreixen les diferents administracions autonòmiques.
La segona inexactitud, molt entrellaçada amb la primera, consisteix a considerar que el problema del finançament valenciana forma part de el problema més general del finançament autonòmic, i per tant només es pot estudiar o solucionar en una negociació multilateral entre totes les autonomies i el govern de l'Estat. Aquesta és una visió que han compartit representants públics valencians quan els seus respectius partits ostentaven el govern de l'Estat. No obstant això, aquesta postura ha canviat recentment, ja que tant els particos polítics valencians com el conjunt de la societat civil organitzada i amplíssims sectors socials, han assumit la necessitat d'exigir una solució que ens permeti superar les immenses deficiències que la manca de finançament i d'inversions ens ha generat: tenim més atur i pobresa estructural,
Permeti que li expliquem, Sra. Ministra, que el "problema valencià" té elements que podríem considerar que són similars al d'altres autonomies, com és el tema de l'infrafinançament -rebre menys recursos econòmics del que costa el manteniment dels serveis transferits -, on vam compartir patiments amb Múrcia i Andalusia, entre d'altres, i el problema de el dèficit fiscal -pagar més impost que el que rebem com inversions-, que compartim amb Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses, però sobretot té elements que només poden trobar solució en una negociació i un canvi de relacions fiscals i econòmiques entre el País Valencià i l'Estat. No es pot entendre la situació del finançament del País Valencià, sense tenir en compte la realitat històrica que va treure a la llum l'estudi "Capital públic a Espanya. Evolució i distribució territorial (1900-2012) "Un estudi realitzat i publicat el 2015 per l'IVIE i la fundació de l'BBVA.
En aquest estudi apareix el fons de el problema del finançament valenciana de manera que ajuda a entendre les seves dimensions i les seves repercussions: la inversió pública [1]de l'Estat al País Valencià, ha estat un 19% inferior a la mitjana des de l'any 1900. Portem més d'un segle, al menys 121 anys, sent empobrits per una inversió estatal molt inferior a la que ens correspon, que si no es reverteix ens convertirà en una de les regions europees més pobres. De fet, som ja l'única regió europea pobra que paga com si fos rica. Aquesta situació de manca d'inversió històrica no pot revertir en una negociació multilateral amb altres autonomies. Aquest problema només ens afecta l'Estat que l'ha generat i als valencians i valencianes que ho patim. És la nostra singularitat, que, en aquest cas és totalment negativa, i només es pot resoldre des de la bilateralitat.
Respecte al finançament públic, li recordo Sra. Ministra, que el model emprat a el principi dels anys vuitanta de el segle passat, per als càlculs de les aportacions de l'Estat als governs autonòmics, es va realitzar sobre el Producte Interior Brut (PIB) de cada autonomia que establia que les comunitats riques rebien menys i les més pobres més. El PIB, -el índex utilitzat per mesurar la riquesa- del País Valencià de 1980, estava unes dècimes per sobre de la mitjana estatal, per tant, amb aquest arbitrari índex se'ns va catalogar com autonomia rica que ha d'aportar a la resta. Aquesta situació inicial, ràpidament va anar canviant, fent que el PIB per càpita valencià fos caient any rere any, fins a un 14,56% el 2018 per sota de la mitjana estatal, però seguim sent una comunitat que aporta en lloc de rebre.
L'actual model caducar el 2014 i suposa una manca de recursos per al País Valencià de prop de 1.600 [2] milions d'euros anuals, és a dir, de 321 euros per cada habitant, que el nostre govern autonòmic no rep. La compensació parcial d'aquesta manca de recursos ens ha obligat a contraure un deute històric que suma ja uns 50.000 milions d'euros. Un deute impagable però que cal anar amortitzant any rere any. Aquesta amortització ens costa prop de el 28% de tots els nostres minsos recursos.
A més, al País Valencià patim una balança fiscal negativa (la diferència entre el que aportem a través dels impostos i el que rebem de l'Estat) que ens genera un dèficit fiscal anual, que oscil·la entre els 2.000 i els 6.000 milions depenent de qui faci els càlculs i de mètode [3] que utilitzi per avaluar-la. En qualsevol cas, un mecanisme més que ens empobreix el conjunt de el poble valencià.
De tota aquesta situació es dedueix la imperiosa necessitat de modificar el model i de corregir les distorsions històriques, però confiem Sra. Ministra, que ara s'entén millor perquè diem que l'actualització de el model no pot ser a costa d'enfrontar a uns territoris amb altres.
Pel que fa a al País Valencià, hi ha una situació prèvia que cal solucionar de manera bilateral: en primer lloc, creiem que no hi ha cap entitat o institució millor que el seu propi ministeri per avaluar correctament la xifra de la infra inversió que hem patit, almenys , els últims 121 anys. En qualsevol cas, el parlament o el govern valencià també poden, amb el concurs de persones expertes, avaluar-correctament. L'objectiu d'aquesta avaluació no és tant plantejar ara que inverteixin tot el que haurien d'haver invertit en 121 anys, sinó avaluar els mancances estructurals produïdes i les seves conseqüències actuals, especialment sobre el teixit social i el model productiu.
Paral·lelament i amb caràcter d'urgència li plantegem la condonació del deute il·legítim de 50.000 milions. Aquesta condonació lliuraria a el govern valencià de dedicar prop de el 28% de tots els seus recursos per a l'amortització d'aquest deute i, entenem, que podria dedicar-los per a inversions de caràcter social de què, com vostè comprendrà, estem altament necessitats, ia més és el nostre dret . I també per poder finançar el necessari canvi de model econòmic i productiu.
Entenem que les dues propostes que li realitzem requereixen "simplement" d'un acord de govern. Ni requereixen una negociació multilateral amb la resta de les autonomies ni tampoc necessita el suport unànime de Congrés. És cert que la causa dels problemes històrics que patim en aquesta part de la Mediterrània, no han estat generats ni per la seva gestió a l'capdavant de l'ministeri ni pel govern de el qual forma vostè part (més enllà de mantenir un sistema de finançament caducat al 2014), però entenem que sí que és la seva obligació trobar fórmules per a la seva solució. És una cosa que han de fer tots els governs i més si proclamen ser de caràcter progressista. Una solució parcial, que hauria de fer amb convenciment i diligència,
[1] Concretament inversió en estoc de capital
[2] Aquesta xifra és certament aleatòria, ja que depèn de l'grau de compliment dels pressupostos. Així, des de la Conselleria la valoren en 1.325 milions i altres estudis l'eleven a uns 2.000.
[3] El mètode, denominat "càrrega benefici", consisteix en imputar a tots els territoris la part proporcional de les despeses generals de l'Estat. Mentre que l'anomenat "enfocament de l'flux monetari", intenta mesurar quin és l'efecte que provoca la despesa de el sector públic en el territori on s'efectua.
Antoni Infante. Crida pel finançament.
José M. Copete. Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià).
