L’anunci de crear una planta d'hidrogen “renovable” a Lloseta ni reindustrialitzarà el nostre teixit productiu ni afavorirà un model energètic que superi les energies fòssils. El projecte, presentat a Palma per la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, i la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, posa de manifest la submissió de les autoritats a Cemex i les grans empreses de l’oligopoli energètic (Acciona, Enagas i Redexis).
El govern espanyol i el balear, sota el rètol de la transició a les “energies renovables”, promouen i subvencionen una operació de camuflatge que vol dissimular el manteniment de les activitats extractivistes (la pedrera de Can Negret), la construcció d’una planta d’àrids i el retorn a la fabricació de ciment per part de Cemex. La incorporació en aquesta operació de l’oligopoli energètic serveix d’excusa per acaparar les inversions dels fons europeus Next Generation i procedir a la conversió indiscriminada del sòl agrari en sòl industrial de baix valor afegit. La “transició ecològica” per tant, emmascara el manteniment d’un model fonamentat en el creixement i el consum indiscriminat d’uns recursos naturals (terra, aigua, minerals…) cada vegada més escassos. Els llocs de treball creats (un màxim de 18 segons l’estudi de seguretat del projecte) no justifiquen l’operació i generen unes expectatives desmesurades en una comarca, el Raiguer, castigada per una desindustrialització que no revertirà un projecte que abunda en les contradiccions i els vicis d’un model que només afavoreix els accionistes d’un grapat d’empreses foranes.
L’energia no serà “verda”, i menys encara el producte que en sortirà
El projecte de la planta d'hidrogen de Lloseta s’acompanya amb la instal·lació de dues plantes fotovoltaiques (10 MW cadascuna), una a Lloseta mateix i l’altra a Petra (en rústic) per produir hidrogen a partir d'aigua desionitzada provinent d'un pou (3000 L/h, amb 1000 L/h de rebuig). Aquestes instal·lacions fotovoltaiques camuflen l’elevat consum d’energia del complex (planta d’hidrogen, cimentera i planta d’àrids) i no en cobreixen de cap manera el consum real. La producció fotovoltaica s’abocarà a la xarxa elèctrica i la planta industrial de Lloseta consumirà energia de la xarxa general que no serà al 100% renovable. L’hidrogen produït, per tant, no serà “verd”; com menys encara ho serà el consum de la pedrera, el de la planta d’àrids i el de la cimentera. Per tant, sota la capa de l’energia verda, subvencionam activitats de gran consum energètic, molt contaminants i amb un elevadíssim impacte ambiental.
Uns autobusos financerament inviables. La producció máxima d’hidrogen de la planta prevista seria de de 2000 m³/h, que equivalen a uns 164 kg/h. Aquest hidrogen caldria comprimir-lo dels 30 bars que surten de l'electrolitzador i transferir-lo a contenidors a alta pressió (300 bar) per transportar-los a Palma en camions (moguts amb gasoil) fins al polígon de Son Oms. Allà aquests contenidors suposadament serviran perquè funcionin autobusos urbans amb pila de combustible. De moment, això és ciència-ficció perquè l’Empresa Municipal de Transports de Palma (EMT) no té obert ara mateix cap expedient d'adquisició d'autobusos amb pila de combustible. Autobusos que són molt més cars que els de gas fòssil comprimit que s'han adquirit.
D’altra banda, l’EMT pateix una delicada situació financera, agreujada per la caiguda d’ingressos per causa de la crisi de la Covid-19. De fet, el batle de Palma, José Hila, ha hagut d’agrair a l’Estat la transferencia de 12,3 milions d’euros que només pal·liaran “una part de les pèrdues” de la companyia. Resulta poc creïble que, en plena crisi, el futur del transport públic hagi de passar per fer experiments energètics costosíssims, amb tecnologies escassament rodades i a costa de distreure partides del bon servei als ciutadans.
L’hidrogen no és una font d’energia: és un engolidor energètic. La propaganda dels lobbies de l’hidrogen fan veure que “l'element més abundant” de la natura és una font d’energia “neta”. La realitat és que per aïllar-lo i usar-lo com a combustible, cal invertir unes quantitats desmesurades d’energia elèctrica. El rendiment útil de l’hidrogen com a combustible és del 53%; el d’un motor elèctric supera el 95%. Per tant, davant l’evidència d’una crisi energética en els anys i dècades a venir resulta absurd i contraproduent malbaratar electricitat i sòl rústic valuós tant des del punt de vista ecològic com des de l’agroalimentari.
La producció d’hidrogen a partir d’energia solar fotovoltaica només se justifica com a possibilitat d’emmagatzemament d’un excedent d’energia elèctrica en forma líquida, però presenta molts d’inconvenients: és un element molt volátil, molt difícil d’emmagatzemar, requereix dipòsits i canonades especials que pateixen aviat els efectes de la corrosió. A més, l’extrema volatilitat de l’hidrogen fa que, una vegada emmagatzemat, els dipòsits pateixin fugues i pèrdues enormes (un 20% cada 100 dies).
Per tant, una economia de l’hidrogen té poc sentit en unes illes en què s’estan desplegant indiscriminadament plantes solars fotovoltaiques que durant la nit, per definició, no produeixen electricitat. No té cap sentit haver d’incrementar la superficie dedicada a instal·lacions solars per perdre més de la meitat de l’electricitat captada pel procediment de transformar-la en hidrogen quan sortiria molt més a compte electrificar directament un transport públic (trens, tramvies, troleibusos i autocars elèctrics o amb gas) que funciona essencialment de dia.
En cap cas l’hidrogen és un combustible que pugui substituir, a gran escala, les prestacions actuals dels hidrocarburs en el sector del transport. El carácter fantàstic del projecte que s’ha presentat es posa encara més de manifest quan hi llegim que, prèvia compressió a 700 bar, part d’aquest hidrogen serviria per recarregar automòbils de turisme (només n'hi ha un model que es comercialitzi ara mateix a Espanya).
La canalització de l’hidrogen a la xarxa de gas o com donar gat per llebre. El projecte exposa que, a través d'una canalització específica des de Lloseta a Inca de 7,5 km de longitud, s’injectaria l’hidrogen en una proporció màxima del 5% a la xarxa de gas canalitzat fòssil de Redexis. Així la distribuïdora exhibeix una reducció de l'1,5% del contingut de carboni del gas canalitzat mentre incrementa el volum de gas distribuït al consumidor final. Negoci rodó. Redueixen la taxa d'emissió de CO2 (de manera simbòlica) i facturen més gas. La realitat és que el rendiment energètic real de l’hidrogen per metre cúbic és molt inferior al del gas fòssil canalitzat habitual i, per tant, el consumidor veurà incrementada la seva factura de gas, mesurada en metres cúbics, per un rendiment inferior del producte consumit.
La causa de l’engany és ben coneguda: l’hidrogen, com a combustible, té una densitat d'energia per volum molt més baixa que el gas fòssil canalitzat. A mesura que s'incrementa el percentatge d'hidrogen al gas canalitzat, baixa el contingut calorífic, i per tant cal augmentar el volum de gas necessari per cobrir les mateixes necessitats d'energia. Amb aquest percentatge de barreja tan petit no els cal, a més, fer modificacions en la canalització ni en els cremadors; però el consumidor notarà l’engany en la seva factura.
La reducció efectiva d’emissions de CO2, per tant, és nul·la. A la llarga, la xarxa de gas no serviria per canalitzar hidrogen atès que la presència de percentatges més alts d’hidrogen (a partir del 20%) requeriria fer adaptacions a les instal·lacions perquè l'hidrogen altera l'acer i provoca microfisures que poden generar fugues.
