"Tot el que passa al Principat té un reflex a la resta del territori dels Països Catalans..."

Sí. És un estudi fet per la Plataforma per la Llengua. El percentatge d’ús del català entre els joves baixa any rere any. És molt preocupant perquè els joves són els portadors de la pervivència i l’ús del català cap al futur. Per altra banda, professors i professores de català dels instituts de les illes alerten, de fa estona, d’aquesta tendència. Agreujada també per l’incompliment del Decret de mínims que regula els projectes lingüístics de centre (PLC) que determinen els usos del català dins i fora de les aules. La Conselleria d’educació ho sap però no hi posa remei. Tampoc no hi ha campanyes efectives per incentivar l’ús del català en el món de l’esport i del lleure i fa falta també promoure’n l’ús a les xarxes socials, plataformes digitals i mitjans de comunicació.

El centre hospitalari en qüestió és on hi ha més professionals i més usuaris de la sanitat pública. És important que els professionals de la sanitat pública acreditin la capacitació en llengua catalana a l’hora d’accedir a una plaça definitiva ja que millora la qualitat de la comunicació entre els professionals de la sanitat i els seus usuaris. Contínuament hi ha casos de vulneració del dret a poder expressar-se en català a la sanitat pública.

Les campanyes per promoure l’ús efectiu de la llengua fan falta a tots els àmbits. L’Acord de Bellver, el del govern de coalició d’aquesta legislatura (PSIB-PSOE, MÉS x Mallorca i Unides Podem), només recull la creació de l’oficina de drets lingüístics. Molt bé, ja tenim un lloc on presentar les queixes. Ara falta que el govern assumeixi i executi el Pla consensuat i aprovat pel Consell Social de la Llengua on hi ha representants de tots els grups polítics parlamentaris i dels diferents sectors empresarials, sindicals, socials i culturals.

Les TV privades estatals que emeten als Països Catalans (PPCC) haurien d’estar obligades a realitzar un % de programació en català. També a emetre les pel·lícules originals en català a tot l’estat i a subtitular-les en castellà, així les llengües pròpies de cada nacionalitat podrien ser viscudes amb més normalitat. Haurien de fer desconnexions per emetre informatius en la llengua pròpia del territori (català, gallec o basc) Moltes de les TV privades d’Europa ho fan. No és res impossible.

Per contra aquestes TV privades d’àmbit estatal el que fan és entrar el castellà dins el cor de cada una de les llars del territori i escampar el seu model d’organització social i influir en les percepcions i els valors de la gent. Fan una televisió comercial, poc pedagògica, poc crítica, alienant, que tendeix a l’individualisme, a la submissió i al conformisme, d’acord als interessos econòmics de les empreses que les sustenten. En definitiva escampen el neoliberalisme urbi et orbi.

És molt important per a mi aquesta pregunta. És vital que els sindicats exerceixin aquesta funció de desvetllar consciències. I les primeres persones que ho han de fer són els alliberats i les alliberades sindicals. És molt important que en els temps que corren aquestes persones estiguin formades per la feina que han de fer i que surtin d’entre les més conscienciades de cada grup de treballadors, s’hi mantinguin molt a prop i els representin i els defensin en tot moment. Venen temps difícils i la necessitat de ajuntar-se, fer feina en equip per aconseguir les reivindicacions legítimes, és més important que mai. I també crec que en aquest món globalitzat la defensa pels drets i les llibertats s’ha d’internacionalitzar, vull dir que s’han de crear vincles, xarxes, amb els sindicats alternatius d’àmbit internacional per establir lluites compartides i urgents.

Crec que a finals dels anys 70 hi havia molta il·lusió compartida al carrer per fer un canvi social real, per restablir la democràcia i les llibertats perdudes durant la dictadura. La il·lusió genera energia positiva. La mobilització social i el fet de sentir-se part d’una col·lectivitat, com tu dius, és vital per fer un canvi. Hi havia la confiança que seria possible fer-ho entre tots i totes. Per contra, també hi havia molts interessos econòmics per mantenir els privilegis socials i econòmics que havia construït el franquisme, unes estructures d’estat que ara veiem que estan ben podrides.

El fet que existissin persones ideològicament molt ben formades, generoses, honestes i coherents a diferents àmbits, que coneixien la pròpia història i creien amb el potencial de la col·lectivitat com a poble, va fer que a l’escola es posessin uns fonaments pedagògics i lingüístics basats en la inclusió, la innovació i la cohesió social que ajudaren a construir l’escola catalana per a tothom com un reflex del que volia que fos la nostra nova societat.

I contestant la teva pregunta, molt interessant per cert, que parla de la implicació social i institucional actual... jo crec que ara la societat en general està més acomodada i més decebuda. En l’àmbit educatiu el discurs del trilingüisme mal entès ha fet molt de mal al català que ha perdut el lloc que li correspon com eix vertebrador del sistema educatiu, davant el discurs colorista i aparentment innovador del plurilingüisme. I és molt important aprendre llengües, no ho qüestion, però es pot fer de moltes maneres i el nostre deure i la nostra responsabilitat és que l’escola sigui catalana, en català i oberta al món.

Els fonaments de l’escola en català a les illes i al Principat, estan molt ben posats pels mestres de fa 40 anys, però l’onada de neoliberalisme disfressat d’innovació i plurilingüisme, ha fet que s’instal·li l’individualisme, la superficialitat i la innovació malentesa.

No tenim una bolla de vidre. No sabem què passarà demà. La qüestió és no estar aturats. Fem en el present tot allò que ens sigui possible ... i un punt més! I quan vengui una envestida forta, peu fiter. Endarrere no hi anirem!

No hi ha res suficient en una situació d’emergència... però segur que les accions decidides, permanents i participades per tots els actors són necessàries i urgents. S’ha de fer tot el possible per avançar, per remoure els obstacles, per augmentar l’ús de llengua, per incloure nous parlants, per canviar actituds, per engrescar nous parlants a compartir llengua i cultura...

Si tothom fa la seva part en el moment en què ens ha tocat viure, tenim més possibilitat de sobreviure com a poble. Tenim molts i bons exemples de persones que ens han precedit i han fet molt bona feina per la llengua en el moment que en tenien la responsabilitat. Ara la responsabilitat és nostra, dels responsables institucionals i de la gent, és cosa de tots i totes. Tenim el relleu d’aquestes persones a les nostres mans, hem de saber fer la feina que ens correspon i ser dignes hereus dels qui ens han precedit. Hem de fer tot el que puguem fins on puguem, de forma incansable i continuada.

Mentre no arriba l’estat independent, si s’ha de nedar a contra corrent, s’hi neda. No seríem els primers a fer-ho. És clar que necessitam un estat independent, des del 2010 està ben a la vista. I la podridura de les estructures de l’estat espanyol ens ho confirmen encara més. Les injustes condemnes als presos polítics, els polítics exiliats que no poden tornar a ca seva... no sé com podem aguantar, com a societat, tanta injustícia.

 Certament és l’única llengua oficial però hi conviuen moltes persones de nacionalitats diferents. Hi ha quasi un 40% d’andorrans; un poc més del 30% d’espanyols; un 16% de portuguesos i un 6% de francesos. També tenen escoles diferents segons la llengua de l’ensenyament. Hi ha el sistema andorrà, l’espanyol i el francès i la gent en tria un. El sistema que té més estudiants, afortunadament, és l’andorrà i sembla que de cada any va en augment respecte dels altres dos que en perden. És complicada la pervivència del català amb aquestes condicions.

Per a mi el millor sistema educatiu és el que estableix que l’eix vertebrador sigui la llengua del territori i que els infants i joves no estiguin separats en centres o en aules per raó de llengua, sinó que hi convisquin, tenguin les mateixes experiències i s’enriqueixin en les aportacions de tots, d’aquesta manera es garanteix la cohesió social i no educam els infants en dues o tres comunitats separades.

Definint el català com a única llengua oficial. També podria establir un temps de transitorietat, breu, per al castellà. L’estat sobirà ha de plantejar una política clara i justa. Sense complexos d’inferioritat i sabent que el català és bo per a tothom. El nou Estat ha de funcionar amb normalitat en català en tots els seus àmbits, com la majoria d’estats del món i ha d’esdevenir la llengua de l’escola, de l’administració, dels mitjans de comunicació, de la justícia, del comerç, del lleure, de la sanitat, de l’acció social de la cultura... respectant l’occità a la Vall d’Aran.

Tot el que passa al Principat té un reflex a la resta del territori dels PPCC. A les Illes hi ha un gruix important de gent que segueix ben de prop i n’està a favor, del procés independentista del Principat. Valor molt la unió entre la societat civil, il·lusionada col·lectivament pel Procés, i els seus representants polítics elegits democràticament i que a l’actualitat són majoria al Parlament de Catalunya. Som de les persones que pensen que, si Catalunya es constitueix en un nou Estat independent d’Europa, la llengua catalana hi té més possibilitat de sobreviure. 

Pel que fa a les illes crec que els independentistes creixem a les Illes tot i que no sempre es veu reflectit al nostre parlament. El 2011 les forces polítiques ecosobiranistes representaven un 10% dels votants, el 2015, després de la nefasta legislatura Bauzá i gràcies al moviment que protagonitzà la comunitat educativa, aquests votants varen pujar fins al 15%... però el 2019 baixàrem altra vegada a l’11,09%. L’oscil·lació depèn de la percepció dels votants pel que fa al grau de consecució dels objectius i a l’empenta dels nostres representants en qui hem dipositat la confiança amb els nostres vots. 

Crec que a l’ànima del procés hi ha d’haver una identitat clara. La identitat associada a l’autoestima individual i col·lectiva. Aquella que coneix la seva història, la valora, sap quina és, ni millor ni pitjor que la de ningú altre, la que vol viure un present ple i que somia el seu futur en les millors condicions per a totes les persones que viuen i treballen al territori. Una identitat que es defineix per una manera de fer, d’organitzar-se, de decidir cap on anar, de forma lliure i democràtica i pacífica. És quan tenim una identitat clara, acompanyada del sentit de justícia, el que fa possible expressar els nostres desitjos col·lectius i els nostres arguments, de forma clara, assertiva i coherent. Sense pors inútils, que l’embat és molt potent.   

Econòmicament ofegats per unes elits econòmiques colonitzadores que no ens deixen medrar i que ens exploten. Fa 40 anys que un bon amic mallorquí ja denunciava públicament a BCN l’espoli fiscal que patien les illes i la resta dels PPCC. Evidentment l’ofegament econòmic a què ens sotmeten els poders de l’estat és un gran argument a favor del Procés. També ho és una constitució que ens ve petita -i no només als catalans, bascos i gallecs, sinó a totes les CA de l’estat- una monarquia corrupta, uns tribunals partidistes i injustos, la negativa a crear unes línies de transport modernes, una llengua ofegada, una cultura malmesa.... tot són arguments que ens duen a dir: Ja basta. Prou. Independència. Volem decidir el nostre futur!

Molt positivament. Nosaltres des de la Federació d’organitzacions per la llengua catalana (FOLC) i des del 2015 treballam també el tema de la reciprocitat plena de les ràdios i les TV públiques del territori i sobretot, i molt important, per la creació d’un Consell de l’espai audiovisual comú participat per tots els governs... una proposta que des dels anys 90 promou el professor emèrit de la UPF Josep Gifreu.

Des de la FOLC duim a terme una campanya també que consisteix amb la difusió de vídeos de persones rellevants i conegudes arreu del territori a favor d’aquesta reciprocitat. Comptam també amb un expert assessor en comunicació en Daniel Condemines que ens ha preparat les al·legacions a la nova Llei de l’audiovisual que es debat al Parlament espanyol.