Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Tothom s’hi ha arromangat, però això no ha de tapar la irresponsabilitat en la gestió per part dels responsables polítics"
15/04/2021 Entrevistes

Entrevista a Ester Marlès, delegada sindical d'Eduació per la Intersindical-CSC a l'Anoia

-Tot i ser el primer cop que la I-CSC s’hi presentava, va ser el tercer sindicat més votat a les eleccions d’Educació de 2019, a poca diferència de CCOO. Com vau quedar a Catalunya Central?

Vam quedar com a segona força amb set delegats, per sota d’USTEC amb ASPEC-SPS per darrere nostre. CCOO sembla que va perdre respecte de les anteriors convocatòries, el dia del recompte hi havia forces nervis per part d’algun delegat.

-Com et vas embrancar en la lluita sindical en el teu àmbit professional?
A partir de l’1O, com bona part de la població catalana, vaig fer un aprenentatge d’observació, lectura i creació d’opinió devorant i qüestionant els mitjans. Vaig adonar-me que la intersindical va estar donant cobertura a les manifestacions populars. Això i la deriva de potenciar l’actiu propi, la visió d’un sindicat com a eina bàsica i primària de país, sumat a observar que estava essent una eina important en el propi procés. Quan un amic em va comentar que la Intersindical-CSC necessitava firmes de docents per anar a llistes per educació aquí a Catalunya Central, no ho vaig dubtar, tot i que clar, en aquell moment, no podia sospitar que la implicació acabaria essent l’actual.
-La militància i la presa de consciència independentista, d’on et prové?

Mentiria si digués que em ve de petita o d'adolescent, tot i que recordo la televisió engegada i les cares dels pares el dia del cop d’estat. Els pares com la majoria de pares van creure que el Rei ens va salvar i jo em vaig creure la “democràcia” d’engrunes i estiguem contents d’espanyols amb sardanetes. Per tant he estat durant anys una de tantes persones que creia en la prudència, el cercar el terme mig, en definitiva allò que en diem posar-hi oli tot buscant la bassa d’oli que no arriba!

Crec que el punt d’inflexió arriba quan em toquen la llengua. Quan veig que es comencen a obrir escletxes a la protecció del nostre sistema d'immersió lingüística. Tots aquells atacs jurisdiccionals i la permisivitat dels nostres polítics, em van encendre. Recordo com si fos ahir que em vaig dir: S’han acabat les tonteries, senyera, segadors, sardana i el que faci falta! Sóc especialista de música en una escola de poble! S’ha acabat la neutralitat i el peix al cove! Al 2013 arribava la LOMCE i jo ja estava activada, el moviment caminava i assistia amb els meus amics grallers de bellvitge a aquella emocionant mani de  l'11 de Setembre amb tot de capitans estelada (com em va dir un amic un dia de lligar-se l’estelada a l’esquena i que em va fer tronxar de riure). L'1 d'Octubre, evidentment ens va marcar a tots, i vaig vincular-me amb tot el que em va semblar moviment social útil per aconseguir la independència.

Crec que el punt d’inflexió arriba quan em toquen la llengua.
- Una delegada sindical d’Ensenyament, què fa en el dia a dia?

Aquesta pregunta m’agrada. Crec que és el gran desconegut. És una llàstima el mal que ha fet el sindicalisme pactista. A mi a la universitat em van explicar que seria bo de passar per algun càrrec en equips directius escolars una vegada a la vida per veure la teva professió des d'un altre àmbit. Però no van dir res de l’exercici de feina sindical quan és exactament el mateix: la visió del món laboral des d'una altra perspectiva. Explicar el dia a dia en poques paraules és complicat, necessitaria tota l’entrevista per fer-ho, però donaré quatre pinzellades.

Faig tot el que està a les meves mans per conèixer l’afiliació de forma propera, escoltar, atendre problemàtiques que m’arriben, reunions i més reunions, formacions que organitzem o on assistim d’alumnes, mil lectures de documentació i normativa, molts quilòmetres i moltes anotacions, graelles d’endreça de la informació i cerca del batec dels docents, tot això per tal de trobar les millors estratègies a seguir en l’acció sindical. 

Amb les eleccions vam entrar dins el sistema, esperem que per aportar canvis positius en les idiosincràcies estancades. El Departament està dotat d'òrgans per a la representació sindical: La Junta de Personal on ara hi tenim l'Aina de Secretària, que alhora és la Secretària de polítiques educatives i igualtat, la Secretaria on han de néixer les bases i posicionaments del sindicat. Som pocs i hem d’assumir la feina de crear tot des de zero, aquí a educació, i tot això sense descuidar l’amplíssim territori que atenem que va des de l’Anoia, el Berguedà, Osona, el Moianès i el Bages. Des de la Sectorial d’Educació volem fer la feina el màxim de participativa possible perquè creiem fermament que són els nostres representats els qui han de guiar la nostra feina i mai al contrari.

Tinc el convenciment que aquesta feina hauria de ser rotativa i a quants més companys visquin l’experiència sindical, més comprensió i cohesió de classe tindríem. Menys qüestionaments i més participació activa en la defensa del col·lectiu i no d’allò personal.

Aquesta feina hauria de ser rotativa i a quants més companys visquin l’experiència sindical, més comprensió i cohesió de classe tindríem
- Molts quilòmetres, centres i moltes companyes i companys docents…

M’agrada el tracte proper, la diversitat de visions m’enriqueix cada dia, els quilòmetres no m’espanten i les reunions tampoc. Estic aprenent a discernir el gra de la palla i ser més efectiva, se que haig d’aprendre moltes coses, però també ser que aquesta etapa actual té data de caducitat.

Sempre actuo en conseqüència amb el que penso i l’"ofici", a llarg termini, de sindicalista ,al meu entendre fa que perdis perspectiva. I per a mi la vinculació amb la vida laboral d’aquells a qui representes és primària. Abans d’anar-me’n m’agradaria passar el relleu i poder ensenyar tot el que hagi après a qui vingui darrera, perquè crec que així la meva experiència no mor amb mi sinó que abasteix el sindicat d’experiència sense la necessitat de professionals assentats de per vida a l’ofici sindicalista. És clar que potser només és deformació professional! Haha!

-En el marc de la pandèmia covid19, amb ERTOs, atur, mesures sanitàries, limitacions de mobilitat i de relacions... quines reivindicacions ha posat sobre la taula la sectorial d’Educació de la Intersindical-CSC?

Moltíssimes! Hem lluitat aferrissadament per la salut dels docents des del mateix inici, amb els perjudicis d’un treball telemàtic, de dedicacions maratonianes durant el primer confinament, passant per exigir elaboracions de protocols amb cara i ulls, lluitar perquè arribés el material necessari als centres. Perquè la gent no ho sap, però al setembre els centres van obrir sense que el departament hagués proporcionat dotació del necessari, mascaretes, termòmetres, gel suficient etc. No acabaria! Vetllar pel compliment i per tot el que fa referència als centres; per exemple, vam detectar contagis per transports escolars que no observaven protocols covid 19! De fet, acabem de treure una campanya amb tot el que demanem al Departament d’Educació. Només cal entrar a la web.

...per exemple, vam detectar contagis per transports escolars que no observaven protocols covid 19!
-I els companys i companyes, quins dubtes i problemes us plantegen? Aquest darrer any ha estat especialment difícil per als docents?

Ostres! Duríssim! S’han tret forces de flaquesa fent-ne virtut de l'escassetat. Tothom s’ha arromangat per consciència del moment que estem vivint. Però la responsabilitat del treballador no ha de tapar la irresponsabilitat en la gestió per part dels responsables polítics. No ha de tapar la falta de respecte d’un conseller que utilitzava la televisió per fer el traspàs d’informació als seus treballadors, tal com ha passat amb la resta de població, mentre anava canviant claus de volta cada dia en desintonia amb el departament de salut, que justament eren del mateix color polític. Ha estat un any dur per a tots i s’hi han fet visibles moltes coses: la falta d’inversió endèmica en els serveis essencials: Salut i Educació, i s’ha fet palès que les ordres venen de Madrid i els nostres polítics diuen a la tele: “hem” decidit.

Sobre la resolució de problemes, hi ha hagut gran diversitat; enguany hi ha hagut molts moments de caos, sovint provocats per la pròpia administració i la circulació d’informació interna. Les oposicions de secundària aplaçades per aquest tardor passada  van ocupar moltes reivindicacions. Van ser múltiples, els greuges. A l’inici no tenien un protocol que contemplés coses bàsiques com la previsió d’espais, la no discriminació de l'opositor pel cas que se’l confinés: vam presentar una denúncia a treball: aquell procés va ser kafquià! A banda, també s’ha patit una gran lentitud administrativa, que tenir col·lapsat els primers mesos el sistema informàtic amb totes les gestions de substitucions, i de cobertura de places pel mig, que amb els confinaments també han fet augmentar la demanda i faltava personal docent, de certes especialitats ja des de principi de curs, i van trigar més d’un mes a cobrir-se algunes places; la manca d’administratius en els serveis territorials no ajudava i tots fent teletreball amb xarxa i aplicatius juràssics encara ajudava menys. El que abans he dit manca d’inversió estructural fa que el sistema, quan es tensa, peti. Si no ha petat, és gràcies al sobreesforç docent. Això el ciutadà ho ha de saber.

...s’han fet visibles moltes coses: la falta d’inversió endèmica en els serveis essencials: Salut i Educació, i s’ha fet palès que les ordres venen de Madrid
- La reivindicació i la lluita feminista, com es trasllada en el dia a dia als centres de treball, o fins i tot en el dia a dia del treball sindical? Les responsabilitats i càrrecs segueixen un criteri de paritat?

Aquí crec que encara queda molta feina a fer. Als centres evidentment massa sovint queda reduïda la responsabilitat a mans de la sensibilitat personal de cada docent, aquí cal apretar perquè cada centre faci les seves programacions amb visió feminista. El patriarcat ens el trobem en llibres de text, contes, etc. Per posar un exemple, enguany m’ha tocat fer una àrea que no acostumava a fer i m’he trobat llegint un conte que reproduïa rols estereotipats sobre protagonistes animals. És un llibre avalat per un premi, però avui en dia segur que s’hagués escrit diferent si volia guanyar el mateix premi. Revertir-ho és una feina de totes les docents.

Pel que fa al sindicat, que ha passat de ser residual a tenir presència, moltes coses encara estan en construcció. Totes les normatives segueixen criteris de paritat perquè som un sindicat que es defineix com a feminista. Es busca la paritat en els càrrecs, encara que no sempre s’aconsegueix perquè som un sindicat petit; haurem de vetllar perquè no ens quedem solament amb la façana i quan vingui un cas d’assetjament masclista, el sapiguem defensar com és de rebut. També haurem de vetllar per anar deixant la justificació del creixement per passar a treballar de valent en la creació del sindicat de totes les catalanes. Desde la Secretaria d’igualtat de la Sectorial d’Educació ja hem començat a fer els primers passos, amb assessoraments diversos i esperem estar a l’alçada.

 

Es busca la paritat en els càrrecs, encara que no sempre s’aconsegueix perquè som un sindicat petit
-Quina imatge t’ha colpit més sobre les relacions socials i les desigualtats?

Aquest curs, veient tota la suma de despropòsits pel que fa a educació, hem convocat concentracions unitàries davant dels Serveis Territorials de Catalunya Central. La primera convocatòria va ser molt xocant i alhora era una postal que retratava perfectament el munt de contradiccions davant les quals et posa moltes vegades aquesta feina, fet que ens hauria de servir com una boia d’alerta. M’explico: quan em dirigia cap aquella concentració unitària, només encarar la carretera de Vic em vaig topar amb un  munt de gent a la vorera de davant dels SSTT, tots en fila, pacientment. Gent amb armilles grogues amunt i avall de la calçada senyalitzada, que semblava anaven distribuint sobre palets grans quantitats d'aliments. La cua era immensa, i els colors ben variats. Nosaltres tallant la carretera de Vic amb els nostres lemes, i la corrua de persones allà al davant fent llarguíssima cua perquè necessiten menjar. Les nostres reivindicacions perdien davant d’allò. Em vaig preguntar si la baixa participació docent aquell dia i els següents, d’alguna manera es podia considerar una resposta que provenia del fet del sentir-se d’alguna manera deslegitimats si ho comparàvem amb gran part de la població amb ERTOs i problemes mil. És allò tant català del “ara no toca”.

Sí, avui ens veiem una mica més privilegiats del que ens vèiem ahir. Com si la situació abrupte i brutal que s’endevina econòmicament ens hagués pres el dret a queixa, simplement perquè nosaltres cobrem, més putejats o menys, amb injustícies o irregularitats, però cobrem un sou que ahir vèiem normal i que avui alguns potser el perceben sentint-nos afortunats dins la desgràcia col.lectiva. Quan en una societat el fet de tenir un treball remunerat passa de percebre’s com un privilegi en lloc d'un dret , és senyal inequívoc que els drets s’estan retallant.

perquè nosaltres cobrem, més putejats o menys, amb injustícies o irregularitats, però cobrem un sou que ahir vèiem normal i que avui alguns potser el perceben sentint-se afortunats dins la desgràcia col.lectiva.
-Creus que les desigualtats es perpetuen en el marc de l’educació?

El dret a l’educació pública i gratuita és un dret fonamental en qualsevol societat democràtica i lliure. Una educació de totes i per a totes. Com pot allò de tots alhora ser només d’uns quants? Senzillament no pot. Tenim dues xarxes dins l’educació. La pública i l’externalitzada o concertada.

A Catalunya ens encanta externalizar el servei públic, ens agrada tant que deixem que l’empresa que contractem ens mani i decideixi sobre allò nostre. És com si contractes un “xispes” per fer-te una feina,  i et diu: mira, cobraré això per fer-te tota la feina, i tu em faràs de manobre, i si no t’agrada el tracte, seré bo i acceptaré que em paguis més per fer la mateix feina, això sí, et dono més temps per fer-la.

La pública és subsidiària de la concertada, la concertada marca la quantitat de grups que vol i és la pública que segons el que queda fa la previsió de línies, també defuig la matriculació d’alumnat amb necessitat educatives i aleshores l’administració li paga més amb els contractes programa perquè sigui “solidaria” tot acceptant l’equilibri en el repartiment d’alumnat NECE, fins si la concertada passa a pública té un tracte diferencial! A més el departament paga a la concertada tot els diners necessaris per alumne, la qual cosa vol dir que qualsevol persona pot accedir a la xarxa concertada sense pagar quotes però això deliberadament ningú ho publicita. A partir d’aquí tots els maquillatges revestits de bondad, legitimitat i raons, com pot ser aquest nou decret d'admissió de l’alumnat, que es ven com el sant grial, però no deixa de dir allò que ja s’ha fet i que no acaba de funcionar mentre manté el mal endèmic: La subsidiarietat i l’elecció de centre. Els catalans composem una societat classista que perpètua d’arrel la desigualtat legitimant les dues xarxes i fent veure que hi ha infinitats de bones intencions, mesures i nomenclatura per pal·liar la segregació. S’ha bastit tota una infraestructura al voltant i més que se’n bastirà, tot per maquillar la trista realitat, ningú “bien” vol renunciar a portar el seu fill a la concertada. 

Doncs sí, les desigualtats es perpetuen en l’educació.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid