Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El FAC (Front d’Alliberament de Catalunya), 1972

Article de Carles García Solé, veterà independentista sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA

21/03/2021 Memòria històrica
Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA. Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA.

Conèixer la nostra història més recent ens fa més lliures. Érem fills de treballadors, no teníem estudis superiors. Érem fills dels perdedors de la guerra del 36, vivíem la repressió de la dictadura com una cosa normal. La Revolució cubana de Fidel Castro, la guerra d’Algèria per alliberar-se de l’Estat francès, el Maig del 68 i el consell de guerra de Burgos contra el poble basc, ens va fer obrir els ulls.

Per primera vegada ens vam implicar. Va ser el nostre bateig de foc. Érem pocs però convençut que havíem que fer un pas més per canviar les coses. De fet, cada cop que en queia un n’hi sortien dos de nous.

Al llarg de aquells deu anys de lluita sense cuartel el que vam arribar a fer en contra del règim, avui fins i tot a mi em sembla increïble.

Ahir parlava amb un amic, en Joan, de l’explosió del carrer de Capitán Arenas de Barcelona. Tot apunta a una reacció del règim per desacreditar una de les nostres campanyes de solidaritat amb el poble irlandès. Accident o falsa bandera, no ho sabem del cert, però el resultat fou divuit morts innocents. En van culpar la instal·lació del gas. Cal tenir en compte que eren capaços de tot per mantenir el franquisme com fos. Reproduiré una nota policial de una d’aquella etapa del FAC per veure fins a quin punt el moviment independentistes va ser important, sense que se'ns hagi valorat el suficient, ni els d'allà ni els de aquí :

Retornant a l’explosió del Capitán Arenas, en aquells mesos nosaltres ens volíem posar a prova, volíem comprovar si teníem capacitat de mantenir una lluita continuada. Vam aprofitar la mort a trets de civils Londonberry (Irlanda) per iniciar una campanya en protesta per aquelles morts. El primer nostre primer objectiu va ser en L’Institut Britànic de Barcelona, i d’aquell fins a divuit objectius més, un d'ells les antenes militars de Guàrdia Civil a Montjuïc. L’explosió de Capitán Arenas ens va fer aturar la campanya, desconcertats per aquell fet.

Quant a les antenes de comunicacions de Montjuïc, hi van participar dos equips amb dos vehicles, per la rellevància de l’operació. A mitja feina els membres del FAC que portaven a terme l’acció ser sorpresos per agents del cos armat. Mentre un dels equips fugia i es deixava perseguir pel jeep de la Guàrdia Civil, l’altre equip va acabar la feina. Tot i que es va destruir tot l’objectiu, fins i tot l’antena de més de vint metres, la premsa mai va parlar d’aquella acció espectacular.

Teníem molta cura de no provocar ferits i molt menys morts. Els morts que produïren en accions del FAC van ser involuntaris.

Recordo que vam avortar accions davant la possibilitat que s’hi poguessin produir víctimes. A la plaça de les Glòries hi havia una oficina d’Información y Turismo. Era de nit, tard, estàvem fent una campanya contra el turisme per afeblir l’economia espanyola. Quan marxàvem vam veure entrar la dona de la neteja a l’oficina. Allò estava a punt de esclatar, i un company, jugant-se la vida, a tres minuts per a l’explosió, va desactivar el mecanisme i no va passar res.

Si bé la nostra lluita en aquells moments era de propaganda armada, -encara no era guerra oberta contra l’Estat-, sí que existia era un debat dins l’organització sobre quan superar el estadis de la lluita. Recordo que, en el marc d’un conflicte laboral a la Sagrera, a la fàbrica Motor Ibèrica, les forces d’ocupació van exercir una destacada violència policial contra els treballadors. Els grisos hi tenien permanent una furgó amb antiavalots davant l’empresa, i a l’organització es va originar una reflexió sobre fer el salt o no: alguns de la organització volien portar a terme una acció mortal contra aquell destacament de policies del règim. Però la majoria vam decidir que no i l’acció i el salt i no es van portar a terme.

Aquesta nota policial reprodueix l’activitat del FAC, allò que coneixia la policia del règim, però no allò que desconeixia i que va entroncar amb les noves generacions de lluitador:

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid