Capficat durant unes quantes peces en la fictícia controvèrsia creacionisme-evolucionisme, el recent article de l’historiador David Garrido, publicat a Diari La Veu, «L’ànima alacantina: la llengua», m’ha recordat un cert paral·lelisme que hi ha entre l’evolució dels éssers vius i la de les llengües.
Ambdós són processos dinàmics. Hi ha aparicions i extincions d’espècies i de llengües, bifurcacions i ramificacions a partir d’ascendents comuns. Els individus de diferents races d’una espècie poden reproduir-se sexualment. Tanmateix, la bifurcació en dues espècies diferents a partir d’una anterior comporta incompatibilitat reproductiva. Les variants dialectals d’una llengua són com les races d’una espècie. Els parlants es poden entendre des del primer moment. Els parlants de dues llengües diferents no s’entenen. Necessiten temps i estudi.
Els dos àmbits també comparteixen el verb colonitzar. Parlem d’espècies de gran capacitat de colonització en perjuí de les espècies autòctones amb què competeixen. La diversitat lingüística forma un ecosistema que té paral·lelismes amb el biològic i, malauradament, la relació entre les llengües sovint s’estableix en termes de competència. Algunes sobresurten i s’imposen, altres aspiren a sobreviure o acaben per esvair-se. La colonització lingüística ha estat, i continua sent-ho, un element substancial d’assimilació o sotmetiment paral·lel al colonialisme polític i econòmic. El terme sociolingüístic per aquesta colonització és glotofàgia (glosa-llengua i phagos-menjar), el procés pel qual una llengua desapareix en una comunitat i és substituïda per una altra. La superioritat de la llengua hegemònica no té causes lingüístiques sinó d’altre tipus relacionat amb episodis de dominació militar, política, econòmica i cultural.
I com és que el benvolgut David Garrido m’ha dut aquesta deriva? L’actual síntesi evolutiva, com he recordat en anteriors peces, és una millora de la teoria de l’evolució de Darwin amb les aportacions de la genètica i la biologia molecular (que s’ocupen d’aclarir els mecanismes de l’evolució) i de la paleontologia (que ha enriquit el volum de registres fòssils, la col·lecció de dades que serveixen per a contrastar els avenços teòrics). Doncs bé, si concedim que els sociolingüistes estudien els mecanismes d’aparició, bifurcació, substitució o extinció de llengües, l’article «L’ànima alacantina: la llengua», generós en detalls, referències i testimonis, proporciona els registres fòssils, el tipus de dades històriques, que forneixen la matèria sobre la qual els sociolingüistes apliquen els seus estudis i conclusions.
A més, així com la paleontologia proveeix els elements per a teixir un dibuix general de l’evolució de la vida en la Terra, molts relats del nostre historiador alacantí entrellacen la representació del lent, constant, procés d’assimilació a què estem sotmesos des de fa segles, després de ser incorporats a Espanya.
No és fàcil tindre una vida plena en valencià ací al nostre país. S’hi fa notar la presència d’una certa proporció entre els nouvinguts que escassament s’interessen per la nostra llengua. Més transcendent és, però el comportament de molts natius valencians, que voluntàriament, o inconscient, renuncien a usar el valencià en multitud de circumstàncies. Malmesa la transmissió intergeneracional, i amb la indiferència de tants valencians a qui sembla no fer-los nosa, en poques generacions el forat creix. La recuperació del valencià esdevé incerta (vegeu «La submissió lingüística. Un mecanisme de substitució»). La colonització lingüística avança a conseqüència de la colonització política.
L’actual govern valencià promou la substitució lingüística. La conducta dels governs progressistes que hem tingut mostra que l’han acceptada o no han sabut combatre-la. El teixit social valencià la consent, amb indiferència o resignació. Haver estat incorporats a un estat que tracta una llengua com a principal (necessària) i una altra com a subordinada (prescindible), ho complica tot (vegeu aquest article de Rosanna Martínez, a qui s’agraeix l’ànim i el coratge que transmet). La conducta lingüísticament suïcida de la societat valenciana no és fruit de l’espontaneïtat. El comportament d’Espanya cap al nostre país(1), farcit d’accions de caràcter colonialiste amb l’objectiu d’aconseguir l’assimilació, escampà la llavor, i d’aquell sembrat aquesta collita.
Podem mirar-nos en l’espill irlandés. Ocupada militarment, colonitzada durant segles, el control britànic de l’economia, l’administració i la política de l’illa, havia dut l’anglés, a la fi del segle XIX, a una posició dominant, amb el gaèlic (irlandés) subordinat i força debilitat. La substitució lingüística havia estat secundada activament per molts irlandesos, quelcom similar al que passa ací a casa nostra. En 1892, Douglas Hyde, que en 1937 seria el primer president de la República d’Irlanda, es referia en un discurs(2) a l’activa participació irlandesa en el procés de la seua pròpia anglicització: «El que la destral de guerra del danés, l’espasa del normand, l’astúcia del saxó no van poder dur a terme, ho hem aconseguit nosaltres [els mateixos irlandesos]…». La qual cosa no li treu ni un bri de responsabilitat a l’estat colonitzador i al seu comportament, com en el cas del País Valencià.
(1) Des de la incorporació per conquesta.
(2) Crowley, AE (2016) «Language, Politics and Identity in Ireland: a Historical Overview». En Hickey, R, (ed.) Sociolinguistics in Ireland. Palgrave Macmillan , Londres.
