Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
“El combat és sempre ara, o no n’hi ha”
24/01/2021 Pau Juvillà

El combat és sempre ara, o no n’hi ha” escrivia Manel de Pedrolo en les seves cròniques d’una ocupació cap al 1988, que es reeditarien el gener del 2007 per l’editorial lleidatana el Jonc. Afegia que  davant d’Europa “no pot prosperar cap reivindicació  política que condueixi al nostre alliberament nacional, a la nostra independència , si aquesta independència no es reclamada a l’ocupant en primer lloc; si no el posem en evidència abans i mentre es denuncia  internacionalment la nostra condició de poble ocupat”.

I aquest ara, aquest combat constant, fa anys que s’allarga. Amb una llavor a París el 1940 amb les sigles del Front Nacional de Catalunya que l’arrelava a la lluita per la independència i que, Joan Ballester Canals plasmaria en un mapa de la nació complerta, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó que li costaria una petició de 5 anys de presó. I amb una altra, ara plantada el 1968 sota el nom del PSAN, que lligaria indestriablement la  independència al socialisme,  a la justícia social.

I enmig de tot noms com els que Pedrolo esmentava en el mateix article, la Teresa Lecha o el Carles Castellanos i tants d’altres que, des d’aquell 1940 i molt abans portaven anys creant una mar de fons, creant base social, creant identitat inequívoca, sense la qual, com deia Jordi Muñoz en el seu llibre “principi de realitat”, es faria impossible explicar com hem arribat aquí.

I un dels nostres ara va esdevenir fa 4 anys fruit d’una societat civil forta, valenta i cohesionada i d’unes  institucions que es van alinear amb el carrer en un mateix objectiu, autodeterminar-se. Així, malgrat càrregues policials, pilotes de goma i desenes de policies i guàrdies civils envaint-ho tot vam contar vots i, dos dies després, vam aturar el país. Un embat que va fer trontollar un Estat mes fort i robust del que alguns pensaven.

Arreu, els processos d’independència han estat feixucs i costosos, també en l’àmbit personal i, si han arribat a terme, és perquè han obeït a la tossuderia i la feina d'una part significativa de la nació. Sempre la independència ha esdevingut quan les classes populars han acabat veient en l’Estat un instrument d’injustícia i han trobat en l’aspiració de sobirania nacional una esperança per a reduir les desigualtats socials.

Es, doncs, hora de de recuperar la iniciativa i donar un horitzó social i d’aprofundiment democràtic al canvi que representa la independència, un nou cicle de mobilitzacions i de lluita que doni resposta a les necessitats de la majoria social del país. L’independentisme ha de liderar els consensos socials al voltant dels drets socials, civils i polítics que no tenen sortida en el marc legal espanyol i la UE. I ha de fer-ho no només des d’un plantejament de denuncia, sinó també des d’un plantejament de desobediència civil, institucional i organització popular.

Hem fet embats per aconseguir-ho, però cal fer-ne més. Cal que el Parlament continuï aprovant lleis que ens permetin avançar en la justícia social i que en garanteixi la seva aplicació encara que això suposi repressió al responsable polític que haurà de posar la seva signatura perquè es dugi a terme.

Hem de treballar per desenvolupar unes estructures socials, econòmiques, institucionals, que tinguin capacitat d’aguantar l’embat amb el règim del 78 fins que un tercer actor (la Comunitat Internacional) entri a l’equació de la solució i arbitri una sortida democràtica.

I dins d’aquestes tasques nosaltres proposem un nou referèndum, que pot ser una bona eina i que no n’exclou cap d’altra. Un nou embat que és correspon a una proposta majoritària de la societat catalana per donar sortida al conflicte obert entre el poble català i l’Estat Espanyol. No ens fa por posar urnes ni comptar vots, la democràcia ens reforça.

I cal tenir present que malgrat tot, no serà fàcil. Potser arribarà, en els propers anys o dècades, una proclamació unilateral d’independència no és tan utòpic. Però això no serà sinó el començament del procés. Si el poble no és ben conscient i cohesionat, si no hi ha una fermesa articulada per resistir el que vindrà, si no generem nous embats, organitzats i amb una estratègia clara, no ho aconseguirem.  

Deia Josep Vallverdú que, “nosaltres, a la llarga, ens en sortirem”. N’estic convençut
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid