En el seu llibre “principi de realitat” Jordi Muñoz diu una obvietat que no per menys evident mereix ser recordada (i repetida): “l’independentisme català no neix amb el procés. Pràcticament des del moment del naixement del catalanisme contemporani hi ha hagut un corrent separatista”.
Es gràcies a aquesta llavor, a aquest llevat, a aquest fil vermell de lluita per l’emancipació nacional al llarg del temps, que en el cas català a anat lligant en major o menor grau a l’anhel de justícia social a través de sigles com el FNC, el PSAN, Catalunya Lliure o el mateix MDT, que s’han mantingut les brases vives que expliquen una part del naixement de l’anomenat “procés”, la voluntat d’un bon nombre de catalanes i catalans d’esdevenir lliures.
I es precisament aquest exercici de justícia el que han fet David Sancho i Ferran Dalmau, dos lleidatans apassionats de la història (i de la qual ells n’han format part), en el seu llibre “Fills de la vuitena” editat per una Pagès editors. Un text exhaustiu i ben documentat, que repassa els 50 anys de l’esquerra independentista a l’Aran, els Pirineus i Ponent.
Amb el FNC com a punt de partida, el llibre desgrana els diversos noms que han composat l’independentisme en aquest racó de país i ret els homenatges deguts - alguns encara pendents- a titans (com anomena el llibre a personatges com Joan Cullerè) que es van jugar la pell i el coll en defensa de la independència al llarg de la història. Amb 368 pàgines denses, el text clou amb un “Es partits polítics dera èxtrema dreta, eretièrs deth franquisme son legaus, encara, e contunhen a hèr aumenatges públics ath fascisme. D’auti, coma nosatii, sonque podem dider “free Otegui, free them all”. El debut, en occità, de l’aranesa Mireia Boya al Parlament de Catalunya.
Una lluita per la independència indestriablement lligada a d’altres com l’ecologista, amb l’oposició al pantà de Rialp, o la defensa dels drets dels parcers de Montagut contra una església que els volia desnonar de les terres que portaven anys i panys treballant. Un moviment permeable amb persones que van actuar de nodes necessaris (com el mateix Culleré) entre independentistes, comunistes o sindicalistes per cohesionar i aglutinar lluites compartides,
El llibre, com be deia fa pocs dies per tuiter Albert Botran, no descobreix la sopa d’all però si la reivindica, perquè sense els noms i les persones que conté el que han escrit Sancho i Dalmau, avui no seriem on som.
