En el seu llibre “La doctrina del Xoc”, Naomi Klein, ens recorda com el capitalisme aprofita les crisis per aprofundir en mesures de xoc econòmiques (acompanyades de retallades de drets socials i laborals) que en un context de normalitat comptarien amb una forta contestació social.
El 2007, l’explosió de la bombolla financera, associada amb una disminució dels salaris i la crisi del deute (bàsicament privat) va arrasar les capes populars i va precaritzar la classe mitja.
Llavors la resposta del govern de l’Estat, cuinada per les elits econòmiques i canalitzada per la unió Europea, fou afavorir els interessos del capital financer davant del bé comú, amb retallades substancials en drets col·lectius davant d’una societat noquejada per un atur que s’enfilà per sobre del 20% i paralitzada per la por a perdre feina, sous i habitatges.
La recepta dels governants fou de sobres coneguda: congelació de pensions, reducció del salari dels empleats públics, dues reformes laborals, un pla d’austeritat amb retallades en sectors públics, com sanitat i educació i una reforma exprés de la inalterable constitució, l’agost de 2011, que uní PP i PSOE per establir un sostre de dèficit que no es podia superar.
I aquí no ens vam quedar curts, el govern de la Generalitat, amb Artur Mas al capdavant, va esdevenir un alumne avantatjat de les polítiques d’austeritat. La retallada en sanitat, educació, protecció social, ocupació i habitatge es va acostar als 4.447 milions d’euros a les polítiques socials públiques esdevenint una de les comunitats autònomes capdavanteres de l’Estat en l’ús de la tisora sobre la despesa pública.
Avui 13 anys després, després d’una crisi que ha tensat les costures de les restes de l’estat del benestar, ens trobem novament davant de la perspectiva d’una nova crisi econòmica que beu de les conseqüències de l’anterior, del desmantellament de l’estat del benestar, especialment de les retallades en la sanitat pública.
La crisi del 2007 la van pagar, bàsicament, les classes populars amb retallades de drets socials i laborals i de finançament d’uns serveis públics que generen equitat, sense afectar, de manera significativa, la redistribució de la riquesa. Les seves conseqüències, que avui en dia patim, ens han d’esperonar per no repetir-ne els errors.
D’una banda reforçant les eines de lluita col·lectiva, sindicats, partits, moviments socials, associacions de veïnes i veïns, aturant la militarització i la resposta securitària que l’Estat dona a la crisi sanitària, i de l’altra treballant en el camí cap a la independència com a resposta a un Estat, que un cop més, prioritza la unitat i el patriotisme davant la millor solució per a totes i tots.
És hora de bastir una banca pública que prioritzi els interessos comuns davant dels interessos financers i que tingui, de bastir i reforçar sindicats de classe que capgirin les retallades de drets laborals, d’apostar pels serveis públics com a garantia d’equitat per a totes i tots fent especial atenció a la sanitat pública i de construir, també una República que mai ha de perdre de vista la nació completa.
Deia Gramsci “Instruiu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força.” I ara es el moment de fer-ho tot plegat per fer d’aquesta crisi una oportunitat per avançar socialment contra els qui apliquen la doctrina del xoc per fer-nos retrocedir.
