Anna Rocasalva és l’única periodista –segons l’hemeroteca consultada- que va entrar a la nau de Badalona mesos abans de l’incendi per explicar com s’hi vivia. L’estiu passat, després de llegir queixes a les xarxes socials, va decidir escriure’n un reportatge a Metrópoli Abierta, on treballava llavors, cosa que li va comportar que dues regidores del govern municipal de Xavier Garcia Albiol l’increpessin públicament i que suposats veïns, connectats amb el Partit Popular local, l’amenacessin a ella i parlessin d’atacar els habitants de la nau. Ara, com periodista freelance i col·laboradora d’El Periódico -mitjà que dijous recuperava les seves fotos de l’estiu– explica què va veure a l’interior de l’edifici del carrer Guifré i reflexiona sobre com el govern local s’alimenta de relacionar immigració i delinqüència.
Al juliol entres a la nau del carrer Guifré i hi fas fotografies i un reportatge. Per què decideixes anar-hi?
Els últims anys m’he especialitzat en temes de Societat a l’àrea metropolitana [de Barcelona], coneixia bé la realitat de Badalona i havia fet reportatges d’aquest estil. Tinc per costum posar-me alertes de xarxes socials a l’ordinador i anar repassant quin és “el pols de la ciutat”. A través de vídeos de denúncia i de posts que expliquen el dia a dia dels veïns, t’assabentes de moltes notícies que als periodistes ens arriben més tard. Aquest estiu vaig començar a veure que no només a Badalona, sinó a tota l’àrea metropolitana, proliferaven els veïns preocupats per les ocupacions i per l’incivisme i la falta de seguretat als carrers, era una tònica general.
En el cas concret de Badalona, veïns que s’havien creat comptes anònims a les xarxes (de l’estil “Vecino de Gorg”) penjaven vídeos, que jo vaig identificar ràpid com el barri de Gorg, on hi havia actes incívics o baralles al carrer bastant escandaloses, a plena llum del dia. Això em va cridar l’atenció. Tots els comentaris que llegia en aquests posts eren de moltíssima alarma, creant molta sensació d’inseguretat. Els veïns ho relacionaven directament amb aquesta nau ocupada de Gorg. Jo sabia que a la zona hi havia naus ocupades però no coneixia gaire aquesta realitat. Em vaig posar a investigar i vaig veure que les poques informacions que hi havia eren molt locals, amb veus dels veïns i de l’Ajuntament, però que hi faltaven els protagonistes principals: els residents de la nau. Llavors vaig decidir fer un reportatge que se centrés únicament en ells i explicar com viuen, qui són, perquè són aquí…
Ets l’única periodista que va informar de la situació des de dins de la nau. Què hi vas veure?
Em vaig presentar allà sense tenir cap contacte previ amb aquestes persones. Vaig trucar a la porta i em va obrir un noi jove, li vaig explicar que sóc periodista i què volia i al principi es va mostrar molt recelós, cosa que entenc perfectament. Em va deixar entrar al pati central de la nau i seure en una cadira. Al pati hi havia una cinquantena d’homes adults i al principi l’ambient va ser una mica tens. Vaig asseure’m allà una bona estona i els residents que eren més sèniors es van anar acostant a mi i poc a poc es van anar obrint.
Mica en mica em vaig poder aixecar de la cadira i moure’m amb llibertat per la nau, un testimoni m’anava portant a l’altre. Vaig poder fer unes quantes fotos on sembla que no hi hagi ningú, en realitat hi havia molta gent però eren darrere meu perquè no volien aparèixer a les imatges. Als nois més joves, que devien tenir 20 anys i escaig, se’ls veia molt frustrats i amb ràbia per la situació de misèria absoluta que vivien. Em van explicar que se sentien molt sols, que al barri ningú no havia entrat a parlar amb ells, que intentaven sobreviure de la manera que podien però que sabien quina era la imatge que tenien de portes enfora i consideraven que no s’ajustava a la realitat.
Jo vaig recollir el seu testimoni i també els vaig traslladar inquietuds de veïns del barri que havia recuperat de les xarxes socials. Em van explicar que estaven molt cansats que quan es produïen delictes al barri –no a la nau, sinó a fora al carrer– i la policia enxampava els sospitosos, alguns diguessin que vivien a la nau, tot i que era mentida, perquè així no els podien relacionar amb un domicili particular. També em van explicar que a vegades havien vist intents de robatori a persones o cotxes al barri i havien intentat aturar-ho, però amb limitacions: “Com puc denunciar jo una altra persona si sóc negre, sóc pobre i sóc okupa? A qui creurà la policia?”, em deien. Vaig veure moltíssima insalubritat, moltíssima pobresa, m’explicaven que treballaven sense contracte perquè no tenien els papers reglats. La majoria eren homes del Senegal i de Gàmbia que havien arribat a la nau pel boca orella des de Barcelona, on havien estat vivint al carrer.
Quines altres veus vas recollir al reportatge?
Vaig intentar repetidament posar-me en contacte amb l’associació de veïns per recollir la seva veu però no ho vaig aconseguir, potser perquè érem a l’estiu o pel tema de la pandèmia, així que vaig optar per citar les declaracions que la seva presidenta havia fet en altres mitjans. El dia que vaig visitar la nau vaig intentar parlar amb gent de la zona, però ningú volia dir-me res, i al text vaig recollir algunes opinions expressades per veïns a les xarxes socials.
També vaig voler recollir la visió policial. Els Mossos d’Esquadra em van dir que no consideraven que la nau fos un focus de delinqüència en cap cas, que no era cap punt calent, que al barri es produïen delictes però al mateix nivell que en altres zones de l’àrea metropolitana. Que eren conscients que a la nau hi havia entre 150 i 200 persones però que no causaven problemes, que no els constaven denúncies en relació a la nau. Això xocava molt amb la visió dels veïns, que ho veien com una font d’inseguretat brutal.
Després vaig posar-me en contacte amb l’Ajuntament de Badalona i la cap de comunicació de l’alcalde Xavier Garcia Albiol, perquè ell havia fet declaracions atribuïnt delictes als residents de la nau, relacionant delinqüència amb ocupació, etc. El consistori va contestar molt tard i vaig haver de publicar el tema sense poder-lo entrevistar, però vaig recollir algunes de les moltes declaracions que l’alcalde ja havia fet sobre el tema.
Un cop publicat el reportatge, quines reaccions reps?
A les xarxes socials hi va haver algunes reaccions en una línia antiimigració i un comentari que pràcticament m’acusava d’haver “comprat” dos residents de la nau perquè em diguessin aquell relat, però res més.
Al meu Twitter personal, però, vaig rebre un missatge privat d’una persona del barri dient que el que havia publicat era sensacionalista i mentida i que no recollia les opinions reals dels veïns. Com que en el seu moment no em vaig poder reunir amb cap veí, vaig proposar-li de quedar en persona perquè m’expliqués el que havia viscut i li vaig demanar si podia portar algú més a la trobada perquè no fos l’opinió d’una sola persona.
Vam quedar la setmana següent a la terrassa d’un bar. Quan vaig arribar hi havia una taula plena de veïns i veïnes. La situació de seguida es va tornar molt tensa: van començar a atacar-me a mi com a professional. Alguns tenien una actitud molt paternalista donant per fet que m’havien enganyat, altres deien que jo havia pactat el reportatge amb els residents de la nau o m’acusaven de mentir. Em van amenaçar dient-me: “Compte amb el que publiques perquè carregarem sobre teu”. Em vaig veure en la situació en que jo no volia estar, estar constantment justificant la meva feina i les meves accions, davant d’un grup de gent que jo no coneixia de res i que tenien una actitud molt agressiva. Ells m’explicaven que vivien una situació de molta por i molta violència diària, cosa que jo no poso en dubte, però jo no sóc política ni policia, sóc periodista, no sabia a què venia aquesta bronca. Vaig entendre que ells consideraven que jo havia donat una visió “bonista” dels residents de la nau, quan no era gens la meva intenció i crec que al reportatge ja es nota, i que això els espatllava el seu relat d’incivisme total al barri.
Em va sobtar que actuessin com a grup tan organitzat i lobby de pressió, però de seguida vaig lligar caps: al cap de deu minuts de ser allà va aparèixer una regidora del govern municipal del PP amb un tècnic de l’ajuntament. Teòricament va ser una trobada casual, però vaig sentir com ella s’acostava i preguntava: “La periodista aquesta, on és?”. Ella ja sabia que jo havia quedat amb aquests veïns. Ells li van explicar que estaven molt enfadats amb mi perquè jo no havia reflectit d’una manera correcta la realitat i no havia parlat amb els veïns ni amb l’Ajuntament… Jo li vaig explicar a la regidora que sí que havia parlat amb l’Ajuntament, que no havia fructificat l’entrevista però que el posicionament del govern local quedava reflectit en el reportatge. La regidora va dir que això era mentida i que ho comprovaríem davant de tothom. Llavors va telefonar, fent servir el mans lliures, la portaveu del govern municipal del PP. Aquesta es va posar a cridar per telèfon, va dir que tot era mentida i que jo no m’havia posat en contacte amb ells. Precisament era ella la persona amb qui jo havia parlat abans de publicar el reportatge per intentar concertar una entrevista. La regidora va marxar d’allà rient-se de mi directament, tota cofoia i satisfeta. Jo vaig sentir un acorralament directe i coordinat per deixar-me en ridícul davant d’aquests veïns.
Allà vaig lligar caps i vaig veure que aquells veïns tenien un contacte directe amb el PP. Una de les veïnes em va dir: “Justament m’acaba d’enviar un missatge la regidora (la que acabava de marxar) dient que estan muntant un operatiu policial per identificar quins immigrants tenen papers i quins no i fer que expulsin els que no en tenen”. Estaven molt al cas de tot el que feia l’ajuntament en relació al tema.
A què atribueixes aquesta intimidació de les dues regidores?
És una pressió que jo no havia viscut mai en aquest nivell. Jo habitualment treballo amb la majoria de consistoris de l’àrea metropolitana i mai m’havia trobat una situació així. No l’atribueixo a l’Ajuntament de Badalona sinó concretament a la manera de funcionar del Partit Popular. El senyor Xavier Garcia Albiol ha creat un relat que es basa en la inseguretat ciutadana, aquest és un dels pilars del seu mandat i és necessari que l’opinió pública vagi en aquest sentit. Jo crec que els vaig incomodar amb el reportatge, tot i que no és “bonista” ni de lluny, però crec que el fet d’acostar-me als residents de la nau els trencava el relat de l’immigrant delinqüent i terrorífic que causa por al barri. Ells necessiten aquest relat per poder justificar les polítiques policials que porten a terme a la ciutat.
Va patir algun incident més relacionat amb aquest cas?
L’endemà jo tenia una entrevista personal amb Xavier García Albiol amb presència del director de Metrópoli Abierta. El director sabia què m’havia passat i vam pactar fer una o més preguntes sobre el que deien els veïns.
A la trobada amb els veïns n’hi havia un que estava molt exaltat. Va dir que perquè a ell no li havien entrat a casa, que si ho feien treia una escopeta i començava a disparar al cap, i “fins que no passi una desgràcia, aquí ningú farà res”. “Potser estaria bé cremar la nau amb els negres dins”, va arribar a dir. Ho va dir sabent que jo gravava la conversa, amb molta impunitat. Quan li vaig dir a l’alcalde de Badalona que textualment un veí m’havia dit això, em va contestar que era “normal” perquè els veïns estaven molt farts de la situació que vivien diàriament però que eren “civilitzats” i que mai se’ls acudiria fer una cosa així.
Què opines del fet que un cop es produeix l’incendi de cop els mitjans generalistes s’interessin per la situació de la nau?
La meva impressió és que aquests temes normalment no solen interessar. Hi ha una aporofòbia generalitzada i tot el que toqui col·lectius vulnerables no interessa gaire als mitjans. És molt trist que fins que no passa una desgràcia no se’n parli, em sembla trist que no s’aprofundeixi en aquests temes.
