Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les lleis també les escriuen els vencedors
13/09/2013 Carles Bonaventura

A mesura que al nostre país avança el procés cap a l’estat propi, els fets van situant cada partit polític al seu lloc. En alguns casos estem veient com per a alguns la defensa del dret a decidir no significa un pas endavant cap a la independència de la nació catalana, com hauria de ser, sinó que acaba sent una simple coartada d’alguns dirigents –que a l’hora de la veritat probablement apostaran per continuar dins l’Estat espanyol– per no ser castigats electoralment a les urnes per una ciutadania que cada vegada de manera més majoritària vol deixar el malson d’Espanya enrere i vota en conseqüència. És a dir, quan més d’un milió i mig de persones han tornar a sortir al carrer aquesta Diada per tenyir de groc quilòmetres i quilometres de la geografia catalana sota un crit unànime, “independència!”, i han donat un exemple impressionant d’organització i mobilització que ha arribat arreu del món, recordar els equilibris dialèctics que feien els dies previs els líders d’ICV i Unió, per exemple, encara accentua més el nivell de patetisme de les seves paraules.

Tot el que va passant deixa cada vegada més clar que l’alternativa a la independència és únicament l’Espanya actual –o encara pitjor–, ni una Espanya federal, ni una Espanya confederal, ni cap altra de més oberta o de més plural. Qui no vulgui un estat propi sobirà no podrà triar quina Espanya vol, perquè qui mani a Espanya ja farà la tria en nom seu sense consultar-li, i serà aquesta, la que patim ara: la que ens espolia, la que no condemna el franquisme, la que ens persegueix la llengua, la que nega la unitat dels Països Catalans, la que fa inviable les seleccions esportives catalanes, la de la reforma laboral i les retallades de drets socials, la de la crisi eterna, la que impedeix la nostra presència a Europa i al món com a catalans.

Senyors Herrera i Duran, estic convençut que quan arribi el moment decisiu, el moment de triar entre Catalunya o Espanya, ens trairan, ja els ho dic ara. Tot el que estan fent els últims mesos em porta a aquesta conclusió, tot i que tinc l’esperança que els seus militants, que la gent de base dels seus partits, entre els quals hi ha independentistes convençuts, els facin rectificar, tant de bo.

L’argumentació del PSC en aquesta matèria mereix una menció a part, perquè d’entrada és encara més impresentable. És a dir, té cap credibilitat algú que diu que defensa el dret a decidir del poble català, però que supedita aquest dret al compliment de la legalitat espanyola? En quin món viuen els dirigents del PSC? Saben d’on prové la legalitat espanyola? De quines fonts beu la Constitució Espanyola? Només cal recordar de quin règim era l’escut que il·lustrava les cobertes de la seva primera edició de luxe. Parlem clar, la legalitat espanyola té l’origen en el franquisme, va ser tutelada per l’exèrcit i els poders fàctics espanyols, i els partits “democràtics” van haver de renunciar a principis fonamentals per ser acceptats pel franquisme; concretament, al dret a l’autodeterminació, a la vertebració dels Països Catalans, a la república, etc.

En conclusió, no només la història l’escriuen els vencedors, les lleis també. I en el nostre cas la legalitat espanyola està pensada i feta per negar drets fonamentals als catalans. És aquesta la legalitat espanyola que hem d’acceptar i respectar, senyor Navarro? I quan Espanya, governi el PP o els seus companys del PSOE, ens digui que no podem celebrar el referèndum, què fem? Ens quedem a casa i tornem a negociar la transferència del tram d’algun impost per tenir quatre eurets més i així tots contents? No s’ho pensi pas.

Parlem clar, en un moment o altre del procés, senyor Navarro, i també senyor Mas, la legalitat espanyola s’haurà d’incomplir. Hi haurà d’haver ruptura amb l’Estat espanyol, com ha passat arreu del món quan una nació ha assolit l’estat propi, ja que cap constitució de cap estat té regulat el procés d’emancipació del que considera una part del seu territori.

Ara, avui mateix, els nostres governants, els nostres diputats, tenen una primera obligació davant el conjunt de la ciutadania catalana, la qual ja fa anys que demostra amb mobilitzacions massives el seu sentiment majoritari: posar data a la consulta i fer pública la pregunta. I si, arribada la data l’Estat espanyol no permet la seva realització, que quedin retratats davant tot el món. Llavors tindrem via lliure per proclamar des del Parlament de Catalunya la nostra independència d’acord amb la voluntat de la gran majoria del poble català expressada a les urnes. Aquest és el camí, un camí que ja no té marxa enrere possible.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid