Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La lluita nacional als Països Catalans

Article de Xavier Romeu i Juvé publicat al diari Avui el 20 d'agost del 1976

25/02/2020 El fil roig

Probablement, ens costaria molt de trobar a altres països un exemple com el que ofereixen alguns sectors dels Països Catalans de voluntat de servitud del fet nacional. En efecte, aquesta voluntat es manifesta sovint a casa nostra, i no pas precisament i sempre entre els sectors que, per dir-ho d'alguna manera, ja es pot esperar que mantiguin posicions antinacionals a benefici d'una "fidelitat" deguda a una comunitat d'interessos amb les diverses oligarquies que componen l'estat espanyol; la tesi antinacional és defensada també, amb obstinació, des de posicions pretesament progressistes.

El fet que alguns d'aquests sectors hagin reculat en els seus plantejaments és, però, la prova millor que la consciència nacional s'aferma a mesura que el nostre poble conquista espais de llibertat. La realitat de la famosa "comunitat cultural i lingüística" (i històrica!) que han acabat reconeixent els mateixos que fins abans-d'ahir mateix defensaven les tesis que equiparen nacionalisme amb reaccionarisme petit-burgès -comunitat que no havia post mai en dubte ningú- haurà de fer recular encara més els plantejaments antinacionals fins al moment en què s'assoleixi la unitat política -si el poble dels Països Catalans es manifesta lliurement en aquest sentit- que crec que només podrà arribar per dos camins: o bé per la convergència (passeu-me l'aparent al·lusió) dels interessos nacionals i populars expressats a cadascun dels Països Catalans, assumint les diferències com a element enriquidor i no com a element disgregador, o bé, per l'assoliment, potser a més llarg termini, d'una política unitària d'alliberament nacional, entesa com a mitjà d'aconseguir l'alliberament de les classes treballadores. Penso que la progressiva i innegable presa de consciència política que es manifesta entre els sectors populars dels Països Catalans conduirà, a la llarga, a aquesta segona opció.

Si fem una mica d'història, constatarem que aquesta presa de consciència dels sectors populars ha comportat arreu del món un desplaçament de les tesis nacionalistes: des del sintètic "els obrers no tenen pàtria", interpretat de diverses maneres, fins a les formulacions més recents, els moviments nacionalistes s'han desplaçat en el mateix sentit que les classes hegemòniques de cada moment (recordem l'eslògan revolucionari cubà: "Patrioa o muerte. Venceremos"; recordeu, també, l'apel·latiu de "patriota" aplicat sovint a lluitadors revolucionaris, per exemple al Vietnam), deixant de banda, és clar, els nacionalistes feixistes, que han estat sempre una arma d'opressió de classe, als qual hem d'oposar el nacionalisme popular. (No és per casualitat que si Marx va pensar en un moment que la independència d'Irlanda es conquistaria a Londre i no a Dublín, va variar en rodó els seus plantejament, fins arribar a defensar la tesi contrària).

És un fet generalment admès que la frase cèlebre "els obrers no tenen pàtria" no admet una interpretació simplista en el sentit que la comunitat més immediata d'un obrer siguin tots els obrers del món. Una interpretació, també generalment acceptada, és que la constatació que "els obrers no tenen pàtria" no vol dir que sigui desitjable que continuïn sense tenir-ne. En una paraula, que quan es presenten situacions colonials (Angola) o de dependència greu (Cuba), l'alliberament de les classes treballadores s'haurà de produir en el marc nacional. Aquest no és, evidentment, el cas dels Països Catalans; el nostre país és inserit en el marc d'un estat burgès, i són les mateixes classes oligàrquiques del país les que contribueixen a l'opressió de les classes treballadores; fenòmen, aquest sí, que es produïa tant a Angola com a Cuba. Però la necessitat urgent de recuperar la propietat de la riquesa nacional (des dels mitjans de producció i distribució fins al patrimoni cultural) pels sectors que produeixen la plus-vàlua és la mateixa i, per tant, la solidaritat i, probablement, la necessitat de la coordinació de les diverses lluites a cada marc nacional.

Foren il·lustratius en aquest sentit alguns passatges de la carta que Engels escrivia a Kautsky pel febrer de 1882 referint-se a la independència de Polònia. Engels hi afirma que és impossible per a un poble de discutir qualsevol qüestió seriosament mentre li manqui la independència nacional. I, després de posar uns quants exemples, es manifesta de l'opinió que el moviment internacional del proletariat només és possible a priori entre nacions independents. "Els socialistes polonesos que no voldrien posar l'alliberament del seu país com a primer punt del seu programa -diu- em recorden els socialistes alemanys que no voldrien reivindicar com a objectiu prioritari la supressió de les lleis d'excepció contra els socialistes, la llibertat de premsa, d'associació i de reunió. Per a poder lluitar, cal un terreny, aire, llum i un marge de maniobra. Tot el que no sigui això és xerrameca". I acaba amb unes consideracions que ens poden semblar pròximes: els principals enemics de les aspiracions poloneses són, d'una banda, les burgesies europees; de l'altra, els paneslavistes russos, que mantenen la teoria enganyosa de l'existència d'una nacionalitat eslava que en realitat no existeix.

És clar que, a altres indrets, tant el mateix Engels com Marx es manifesten contraris a determinats moviments d'emancipació nacional, quan aquests poden entorpir la revolució socialista; per exemple el cas d'Alsàcia. Ara bé, les circumstàncies mundials han canviat prou en un segle perquè les tesis que aleshores eren vàlides puguin ser considerades d'una altra manera. I en primer lloc, han variat sensiblement els interessos de les diverses burgesies nacionals. Si en un moment el nacionalisme burgès era el que s'oposava a l'internacionalisme proletari, actualment són precisament les grans burgesies nacionals les classes més internacionalistes, a causa de la necessitat constant de l'economia capitalista d'eixamplar contínuament els seus mercats, com ho demostra la gran proliferació d'empreses multinacionals a tot l'Occident capitalista. Probablement, aquesta deu ser una de les raons que expliquen el desplaçament dels moviments nacionalistes cap a les classes treballadores com a eina per al seu alliberament.

Vist d'aquest punt de mira, em sembla clar que qualsevol maniobra, vingui d'on vingui, encaminada a torpedinar o desvirtuar el dret a l'emancipació nacional té, com a última finalitat, l'evitació de la lluita pel poder de les classes treballadores. Per això em sembla d'importància primordial i de tota urgència potenciar la incipient conscienciació nacional -més aviat hauríem de parlar de represa- que veiem que es produeix arreu dels Països Catalans. Només així, crec, serà eficaç la lluita contra l'estat burgès i les seves formes d'opressió d'uns homes per uns altres homes.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid