Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Una creu, les creus

Article del periodista Ramon Barnils publicat a la revista El Temps núm. 297, 26 febrer-4 de març de 1990

07/02/2020 El fil roig

Llegint la llista de personalitats a qui ha estat concedida enguany la Creu de Sant Jordi de la Generalitat d'Amunt, i el llibre d'Alcaraz sobre els qui l'han rebuda fins ara, el ciutadà mitjà ha de restar, forçosament, dividit: si d'una banda donaria el que fos per formar part d'una llista on hi ha persones admirables, famosos personatges, patricis i herois pràcticament anònims, de l'altra banda em negaria rotundament a formar part d'una llista on hi ha rates de claveguera, ratolins d'eixida, mitges merdes, polls ressuscitats, caragirats exemplars, llepaculs, hipòcrites i, per als qui facin del patriotisme una professió, traïdors d'ofici.

No sé quins motius van dur Pere Quart, Raimon i d'altres a declinar l'honor de formar part de la contradictòria llista, però els motius, veient determinats noms brandant la condecoració, seran sempre justificables. I difícils d'explicar veient d'altres noms brandant amb el mateix urc la mateixa condecoració. Em guardaria moltíssim de dir mal d'una condecoració que ostenta, posem per cas, en Pep Termes. I em guardaria igualment de dir bé d'una xapa que es tapa, posem per cas, Carles Sentís.

La situació comença a ser preocupant per a la comunió bàsica que hi ha d'haver entre els ciutadans, en aquest cas els de la Generalitat d'Amunt: a mesura que passen els anys augmenta el nombre de condecorats amb la Creu de Sant Jordi entre els quals el ciutadà agrairia d'ésser comptat: i amb la mateixa proporció augmenta el d'aquells a qui hom no desitjaria la mort -sempre malalts.

El resultat n'és el contrari del desitjat per les autoritats quan enceten aquesta línia de productes administratius, que és de premiar els dignes de premi, i així estimular la resta de ciutadans a fer mèrits per al premi. Amb la barrija-barreja actual, els indignes fan mans i mànigues per obtenir la condecoració que els tapi la taca mercès a la digna companyia. Mentre que els dignes poden començar a dubtar de la rectitud de la pròpia conducta en veure's situats en una llista segons com es miri negra.

I el ciutadà, vist l'embolic, desentenent-se'n.

La solució al cas és vella com d'anar a peu, i aplicada sense excepció per administracions amb més anys de vol i de més volada que no pas la nostra: diverses classes de condecoracions. Imitant-ho, doncs, hi hauria les Creus de Sant Jordi, que vist el currículum quedarien per a la terregada i per als compromisos, inevitables en qualsevol administració digna d'aquest nom; i d'altres creus, medalles, plaques, ordes o similars de concessió més primmirada, és a dir, més decididament exemplar i per tant mínimament desitjables.

Cas que es faci, si us plau feu-ho completament al marge de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat d'Amunt: seria una inundació. I pitjor el remei que no pas la malaltia.

 

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació del col·lectiu Contrastant

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid