Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Andreu Nin i el PSUC, els Jocs Olímpics de 1992 i altres

Article del periodista Ramon Barnils publicat a la revista El Temps núm. 109, 21-27 d'agost de 1986

28/11/2019 El fil roig

Dijous. A la solapa de la novel·la El Volga desemboca al mar Caspi es pot llegir això: "Malgrat que aquesta novel·la fou escrita en una època en què la crítica oficial començava d'atacar Pilniak (l'autor) com a autor reaccionari, Nin (Andreu Nin, traductor i polític) el defensa en el pròleg 'per les pàgines veritablement líriques que inspira a l'autor l'obra creadora del socialisme'. Malauradament, el stalinisme es radicalitzava dia en dia i Pilniak anà a raure l'any 1937 a un camp de concentració, on moriria. Per un tràgic sarcasme, aquell mateix any el seu traductor català havia de morir pel mateix sectarisme".

El recordatori de la mort de Boris Pilniak per obra del stalinisme (Partit Socialista Unificat de Catalunya, Psuc) coincideix amb l'elecció d'un nou leader del Psuc, en la persona de Rafael Ribó, un jove de família excel·lent i amb una premsa francament positiva.

Tot és inútil: Nin continua assassinat, i el Psuc encara no ha confessat. El problema del Psuc, doncs, és aquest: tothom sap que van ser ells, però, com mig segle després encara no han confessat el crim, sembla que tothom s'ha posat al dia tret d'ells mateixos. ¿I qui pot confiar en una organització que ignora allò que tothom sap? Per als afeccionats a la literatura, l'assassinat sense confessió d'un escriptor de la talla de Nin és decisiu en la relació amb els psuquistes.

Per continuar amb aquesta reflexió sobre el Psuc, destinada amb intenció òbviament desinteressada a col·laborar amb l'excel·lent i positiu Ribó en la feixuga tasca que s'ha imposat, diguem que el Psuc va perdre la guerra, ja que era al costat de la República; i, com diu el president Tarradellas amb desesperació perfectament dissimulada, els qui van perdre la guerra contra Franco no han de manar després de Franco.

Hi ha més problemes: resulta que el Psuc, enllà de perdre la guerra 1936-1939, amb l'altra mà la va guanyar: si quan va esclatar la guerra, el 18 de juliol de 1936, el Psuc ni tan sols existia, quan va acabar, l'1d'abril de 1939, era el partit totpoderós. (Aquest senzilla informació va treure de polleguera, un any a Prada, l'aleshores teòric del Psuc i avui filosop a La Vanguardia, del Psoe i de qui convingui, Josep "Pep" Ramoneda. Es va indignar el Ramoneda perquè li faltava, i li falta, cinisme per triomfar en política. A la propera reunió que tingueu, expressions al Solé-Tura de part meva. Pep. Peeeepp, què faaaas, hooome.)

Tornem al que ens interessa: El primer capítol d'El Volga desemboca al mar Caspi és enlluernador, moderníssim, permanentment d'avantguarda: s'hi diu, entre altres meravelles: "El moviment dreturer és abstracte, com el número zero. Vora la ciutat de Samara, al Volga, riu que mil any enrere s'anomenava Ka, fa setanta s'hi va enfonsar un vaixell carregat de rajols, que en va modificar el corrent i donà origen a tota una illa de sorra davant de Saràtov...".

¿Qui ho diu, que els totxos no fan història? Sobretot els totxos, hom pensaria els dies foscos. ¿On era? Ah, en allò que el Psuc no solament va perdre la guerra, cosa que l'impossibilita de manar segons la tesi Tarradellas; sinó que també la va guanyar, cosa que l'impossibilita de governar segons la tesi dels afeccionats a la literatura. ¡Jas!, que deia el clàssic.

Dimecres. Aquí, o hi va el poema que no va sortir la setmana passada, o no n'hi va cap: no hauria dit mai que fossin tan difícils de trobar els poemes dolents i picants alhora: decididament, també en poesia impera el centre, la mediocritat.

Dijous. Cada vegada són més insistents les veus que diuen que Barcelona -perdó: Espanya i el Descobriment d'Amèrica- es quedarà sense els Jocs Olímpics de 1992. Tot i així, un elemental instint de prudència ens ha de fer pensar que tot és possible encara, i que hem d'estar preparats per si fos el cas. Així, dues coses: l'una, que a la revista El Llamp del 22 de maig, número 50, pàgines de la 15 a la 19, hi ha un excel·lent reportatge, que signa Josep M. Sans Oliver, sobre Jocs Olímpics i finançament, urbanisme, ciutadania, ideologia, política i esport.

I l'altra: Maria Favà, a l'Avui, un dia va aconseguir d'infiltrar unes escasses ratlles que relacionaven els Jocs Olímpics del Psoe amb els plans dels professionals Narcís Serra i Serra, Miquel Roca i Junyent i el batlle franquista de Barcelona Josep Maria de Porcioles per "urbanitzar" el Poble Nou de Barcelona: el mateix Poble Nou que amb motiu dels JJOO volen urbanitzar els professionals Oriol Bohigas, Carles Ferrer Salat i el batlle psoeista de Barcelona Pasqual Maragall. Sembla com si fes quinze anys, i va ser ahir mateix; avui, com si duguéssim.

Salvem-ne alguna cosa: encara queden periodistes: dos; un i una.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de transcripció i compilació del col·lectiu Contrastant

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid