És una mesura elemental de seguretat. Sobretot pensant en la gran aglomeració de gent que s'ajunta en aquests supermercats, la inflamabilitat dels vestits, dels mobles, de les instal·lacions i la quantitat de conduccions elèctriques que hi ha. Un incendi és quelcom de molt probable. Hem llegit als diaris, unes quantes vegades, catàstrofes en aquest sentit, amb moltes víctimes.
Caldria, doncs, senyalitzar els nostres grans magatzems. I si ho estan és d'una faisó molt poc visible. Un director d'un gran magatzem sense senyals de sortida ho raonà dient que si la gent no troba la sortida recorre més aparadors i compra més. Ves quina raó més bonica!
El negoci és el negoci i, per captar alguns clients més, estem disposats a córrer el risc d'un gran desastre.
No parlem d'altres mesures més generals de defensa ciutadana que no es prenen enlloc del nostre país. Fa temps comentava l'existència de refugis atòmics obligatoris a Suïssa. Aquí no tenim cap previsió en aquest sentit. Ni tan sols unes mesures d'emergència davant d'un terratrèmol, per a evacuar ràpidament la població d'una gran ciutat, per a donar sortida, per exemple, a una concentració humana tan impressionant com és la nostra Barcelona, a propòsit de la qual algú em digué que ofereix només trenta-sis centímetres quadrats per a cada un dels seus habitants. ¿Us imagineu la sortida en massa de la gent de la nostra ciutat en un moment de pànic?
Cal cercar solució a possibles situacions bloquejades. Cal assenyalar amb claredat i rigor els camins de sortida de situacions d'atzucac. Cal passar per damunt de l'ambició insaciable de guanyar clientela a qualsevol preu. Cal marcar camins d'eixida a les necessitats angoixants del poble malgrat possibles pèrdues particulars. Cal resoldre el laberint.
Això també és cert en política.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
