Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La doble moral

Article de Teresa Pàmies, militant comunista i escriptora, publicat a la revista Nous Horitzons, núm. 106, el setembre del 1987

19/01/2020 El fil roig
L’altre dia vaig llegir una notícia que demostraria, si fos certa, que encara hi ha militants comunistes que practiquen la doble moral. Es tracta d’un cas no per infreqüent menys reprovable: el del militant que maltracta la dona (esposa, germana, amiga o filla) en un moment «d’ofuscació», convençut que no entrar en contradicció amb la seva militància revolucionària. «No ho vaig poder evitar» - et diuen - «Ella em va treure de polleguera... m’enganyava... era una dropa...» i, com a excusa política al·leguen: «És un cul de sagristia... no em deixa treballar pel partit... etc. etc.»

Sí, encara n’hi ha d’aquesta mena de mascles que practiquen dues morals: una de cara al públic i l’altra en les relacions personals. Si els ho retreus políticament et contesten: «És una qüestió privada. Sóc un bon militant, i això és el que compta, no?», i quan insisteixes, et recorden allò de: «A casa meva ningú no hi ha de ficar el nas». Un raonament perfectament burgès, cada cop més impresentable.

Qui maltracta una dona no té cap coartada política perquè el veritable revolucionari només té una moral i aquesta es mesura pels comportaments privats i pels públics. Ara que recordem Gramsci als cinquanta anys de la seva mort, caldria rellegir i assimilar les seves «Cartes des de la presó», en les quals exposa, amb l’experiència familiar pròpia, la necessària coherència entre la militància comunista i la moral personal. El compromís polític més profund no podrà justificar mai la crueltat ni la irresponsabilitat cap als altres, ni tan sols en situacions límit. La moral és tan important que fins i tot condiciona l’acció militant. Tancat a la presó, malalt, aïllat del món i aclaparat per problemes familiars, Gramsci escrivia a la seva cunyada Tania: «T’asseguro que allò que encara em dóna força és pensar en la meva responsabilitat envers Júlia (la seva companya) i els nens (els seus fills). Si no fos això, ni tan sols lluitaria, perquè l’existència se m’ha fet penosa i odiosa» (13-II-1933). Gramsci no feia trampa, no es considerava obligat a amagar els seus moments «de feblesa», perquè, com escrigué el 5-11-1936, un any abans de morir, «La veritat du implícit el remei» i, per greu que sigui la malaltia o l’error, «la veritat és revolucionària».

Tanmateix, encara hi ha «revolucionaris» que practiquen la mentida amb comportaments personals que contradiuen el compromís polític.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid