Sí, encara n’hi ha d’aquesta mena de mascles que practiquen dues morals: una de cara al públic i l’altra en les relacions personals. Si els ho retreus políticament et contesten: «És una qüestió privada. Sóc un bon militant, i això és el que compta, no?», i quan insisteixes, et recorden allò de: «A casa meva ningú no hi ha de ficar el nas». Un raonament perfectament burgès, cada cop més impresentable.
Qui maltracta una dona no té cap coartada política perquè el veritable revolucionari només té una moral i aquesta es mesura pels comportaments privats i pels públics. Ara que recordem Gramsci als cinquanta anys de la seva mort, caldria rellegir i assimilar les seves «Cartes des de la presó», en les quals exposa, amb l’experiència familiar pròpia, la necessària coherència entre la militància comunista i la moral personal. El compromís polític més profund no podrà justificar mai la crueltat ni la irresponsabilitat cap als altres, ni tan sols en situacions límit. La moral és tan important que fins i tot condiciona l’acció militant. Tancat a la presó, malalt, aïllat del món i aclaparat per problemes familiars, Gramsci escrivia a la seva cunyada Tania: «T’asseguro que allò que encara em dóna força és pensar en la meva responsabilitat envers Júlia (la seva companya) i els nens (els seus fills). Si no fos això, ni tan sols lluitaria, perquè l’existència se m’ha fet penosa i odiosa» (13-II-1933). Gramsci no feia trampa, no es considerava obligat a amagar els seus moments «de feblesa», perquè, com escrigué el 5-11-1936, un any abans de morir, «La veritat du implícit el remei» i, per greu que sigui la malaltia o l’error, «la veritat és revolucionària».
Tanmateix, encara hi ha «revolucionaris» que practiquen la mentida amb comportaments personals que contradiuen el compromís polític.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
