Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Retorn a Alcàsser
13/12/2018 Carme Godino

Per Carme Godino, de la CUP Almàssera @CUPAlmassera

Microfísica sexista del poder. El cas Alcàsser i la construcció del terror sexual, Nerea Barjola (Virus Editorial, 2018)

Fa un parell de setmanes una persona que admire molt dins l'activisme feminista, Eva Benet (1), em va comentar que estava llegint "Microfísica sexista del poder. El cas Alcàsser i la construcció del terror sexual" (Virus Editorial, 2018) (2) de Nerea Barjola i que era un llibre molt interessant.  He de confessar que tot el relacionat amb "El cas Alcàsser" em genera tristesa i por però em semblava important enfrontar-me a aquests temors i analitzar per mi mateixa si era possible veure’ls des d'un punt de vista feminista. ("El cas Alcàsser" és el nom donat a la desaparició forçada i posterior assassinat de tres adolescents, Toñi, Miriam i Desireé, en la localitat d'Alcàsser, situada a la comarca de l' Horta Sud de València entre els anys 1991-1992) (3).

Tot just dues setmanes després, em trobe a l'últim capítol.  Tornar a Alcàsser no és fàcil, encara que en realitat totes les dones tornem cada vegada que no passem per un carrer, sol·licitem anar acompanyades o mirem amb recel un cotxe al mig de la nit.  Alcàsser retorna amb el cas de "La Manada" o quan una amiga ens crida per a dir que ha arribat bé a casa (cosa que no fem amb els nostres amics). Alcàsser, com diu Nerea Barjola, està present en les nostres històries personals però, lluny de ser una cosa individual, és purament un discurs socio-polític.

LA POR

"Microfísica sexista del poder" m'ha donat claus per a visualitzar com es representa el terror sexual i he pogut aplicar cada un dels aspectes que exposa Nerea Barjola en el meu relat com a dona valenciana de la generació immediatament posterior "Al cas Alcàsser".  No m'havia parat a pensar en la presència sistemàtica de la por com a eina de l'heteropatriarcat.  Una por que ens deixa clar que som un altre tipus de ciutadania i lamentablement, no una de ple dret.

La por ens alliçona com a dones que han de tremolar pràcticament cada dia de la seua vida assumint l'absència de llibertat.  Així, la meua por és present des que tinc memòria. "El cas Alcàsser" va marcar la meua existència.  Amb 7 anys recorde agafar fort la mà de la ma mare i de mon pare caminant, pensant en la possibilitat de ser raptada.  La por i l’ansietat han estat presents durant molt de temps en moltes dones i en mi mateixa.  Mentre llegia la Nerea he pensat en el percentatge de dones que pateixen ansietat.  L'ansietat en molts casos és un efecte secundari de patir una por extrema.  M'he pogut visualitzar a mi mateixa amb atacs de pànic.  Sentir que la teua vida no et pertany i que és una cosa dels altres (els homes) que poden ferir-te caminant pel carrer.  La por traspassa la meua esquena i la marca amb dolors constants.  La por progressivament va entrant en altres àrees de la vida, perquè si no sóc res, si de mi poden abusar de qualsevol manera i forma, què faig escrivint?  O què faig parlant en públic?  Què faig manifestant la meua opinió en una assemblea?  O què faig simplement vivint?

LA DONA PÚBLICA

La dona, cosa d'homes, com diu el documental (Isabel Coixet, 2009) (4), és alhora objecte de tot però subjecte de res.  La dona ha d'ocupar l'espai més xicotet, el privat, i això indiscutiblement fa que no estiga gairebé enlloc on poder visibilitzar-se.  A la mateixa vegada, les dones som públiques (tot i que "públiques" també s'associa amb "putes" i "putes" amb dones que no compleixen la norma).  El nostre cos no és el nostre, el nostre caminar no és el nostre, el nostre relat no és el nostre.  Som definides eternament per l'altre i en aquesta societat l'altre és un home.  La dona ha de saber comportar-se i no canviar l'ordre establert, no caminar fent exigències de cap tipus.  Hem de saber vestir-nos d' una forma, parlar d'una manera particular, freqüentar uns espais i no altres, i envoltar-nos dels mateixos éssers que poden ferir-nos en qualsevol moment, els homes.  És la gran trampa d'aquest sistema patriarcal.  Ens diuen que serem salvades per qui alhora ens fereix de mort.  La imatge d'ells eixirà eternament reforçada mentre que a nosaltres se'ns llevarà la veu.  I ací les meues eternes contradiccions: com freqüentar espais on no semble benvinguda?  Per què escoltar més temps a homes?  On estem les dones? C om estar fent activisme generant consciència en una societat que també ens agredeix?

LA CULPA

El discurs del terror sexual es sustenta en part per la culpa, la culpa assenyala en la víctima com a màxima responsable de la seua desgràcia i treu el focus d'atenció dels agressors. Les dones aprenem a créixer amb aquesta culpa: d'una part, trobem la indefensió apresa que ens fa adaptar-nos molt sovint a un entorn hostil, d'altra la síndrome de la impostora que al meu parer es serveix totalment de la culpa per fer-nos sentir poc hàbils, maldestres i amb falta d'intel·ligència, perquè sempre podríem ser millors -més semblants a un home? - i no ho som.  La culpa crida fort preguntant agressivament per què parlem una nit amb un home en una discoteca o per què ens vam posar a conversar tan obertament de sexe, la culpa ens convida a creure que la minifaldilla i l'escot explica l'abús.  Aquesta mateixa culpa es materialitza en altres aspectes més quotidians de la vida: per què no tens parella, què estàs fent malament?  Per què no ets mare, potser ets una egoista?  Per què no t'aprimes, no veus que així no atreus la mirada masculina?

EL COS

Els límits del cos es dilueixen.  El cos és una part gairebé sagrada, però simultàniament es colonitzat constantment per altres (l'exemple més clar és el de la virginitat de les dones com a mostra de puresa i la demanda constant que fa l'heteropatriarcat per a que no siguem unes reprimides sexualment, santa / puta, l'eterna dicotomia). El nostre cos és un cos del sistema.  Primerament, sostenim el mateix reproduint la gent que formarà part de la societat futura.  En segon lloc, és aquest cos terra del desig per als homes, complaent i submís, al servei del que ens dicten.  El cos de la dona és eternament modelat perquè la mirada masculina ho accepte.  El mandat estètic és el mandat del narcisisme masculí.  En tercer lloc, aquest cos ha de ser de lliure accés, tocat sense permís, ferit, humiliat.  Què és aquest cos en el mercat heterosexista si no un objecte despullat de criteri i dret?  Què és aquest cos si no un espai polític cosificat?

ELS ESPAIS

Alcàsser.  Com un nom pot evocar tan ràpidament el passat i el dolor?  Ens passa gairebé sense voler-ho.  "El cas Alcàsser" va dibuixar una creu en un mapa sobre un espai prohibit, però no només en relació al poble, sinó també al voltant de la resta de la comarca, de les discoteques, dels camins que condueixen a aquestes discoteques, de les casetes de camp, d’anar pel carrer sense presència masculina que ens acompanye després d'una hora determinada,de l'oci nocturn.  "El cas Alcàsser" ens va recordar per on podíem caminar i per on no havíem de fer-ho.  Va traçar un llistat de llocs no recomanats per a les dones.  Un llistat llarg ja de per si que es va incrementar amb el tràgic succés i que va seguir fent-ho anys posteriors davant d'altres desaparegudes, violades i assassinades.  En aquest sentit, moltes de nosaltres hem de lluitar constantment amb la següent pregunta: com reconquistem els espais que han format part del discurs de la por?  Com no caure en l' evitació?

Nerea Barjola ens proposa transformar el terror, no deixar-nos arrossegar per aquesta forma de control social.  Proposa fer una lectura sobre Alcàsser que transcendesca la por i faça justícia sobre les dones (especialment sobre les tres adolescents valencianes) donant un gir a un sistema que s'intenta quedar amb les nostres vides (5). 

Després de 26 anys, és la primera vegada que puc intentar veure "El cas Alcàsser" d'una altra manera, analitzant el dolor i la por des d'un altre punt de vista que, si bé no deixa de pessigar-me una mica el cor, m'ajude a entendre el paper del feminisme en tot això.  Res del que estem contant ha de caure en l’oblit, però tampoc ha d' alimentar més notícies buides de contingut i farcides de sensacionalisme: Alcàsser sempre ha estat un feminicidi, com tota la resta de casos de desaparicions forçades i assassinats a l'Estat espanyol tractats durant molt de temps com fets aïllats.  Hem de lluitar en nom de les nostres, les dones hem d'estar presents, transgredint la por, la culpa, l'espai i defensant la nostra corporalitat.  Perquè resistir també és autodefensa feminista.

———

(1) Pàgina d'accés a article d'Eva Benet en TVAnimalista, http://www.tvanimalista.com/es/category/laploma/ebenet/

(2) Article d'opinió sobre "Microfísica sexista del poder" de María Unanue en Pikara Magazine el 21/03/2018,  http://www.pikaramagazine.com/2018/03/microfisica-sexista-del-poder-de-nerea-barjola/

(3) Entrada en Wikipedia sobre "El cas Alcàsser", https://es.wikipedia.org/wiki/Crimen_de_Alc%C3%A1cer

(4) Documental en Youtube "La dona, cosa d'homes" (Isabel Coixet, 2009),  https://www.youtube.com/watch?v=vBHGWyQBMUU&list=PLFf3XNoOGECMqM33XzfTANKwSIE8V_FDa

(5) Entrevista a Nerea Barjola en El Salto Diario, "Alcàsser no deixa de succeir i l'única forma de parar-ho és el feminisme ", 12/04/2018,   https://www.elsaltodiario.com/violencia-machista/entrevista-nerea-barjola-alcasser-no-deja-de-suceder-unica-forma-pararlo-feminismo

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid