Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
No sé què escriure ara: carta sincera contra l'heteropatriarcat i el capitalisme
06/10/2018 Carme Godino
(Un mail de Llibertat.cat; no he d'oblidar enviar el meu article mensual però no sé que escriure ara)  

Perquè estic cansada. Cansada d'alçar-me en un món on tot és una competició. Pots guanyar a la persona del teu costat?  Pots mantenir el teu ego en alt mentre llances la resta baix del tot?  "No aspires a la mediocritat, imbècil!”.  Expulsada del "Club de les Bones Esposes”.  Una desobedient de la casa, el marit i la família.  Podria netejar més.  Escriure una guia sobre com tindre la vitroceràmica perfecta.  O fins i tot, escriure un diccionari sencer que siga esborrat de la memòria col.lectiva (1).  Ser una dona de veritat.  Que tots els homes l’estimen.  Que pot amb tot i calla.  I suporta.  La mirada masculina, filtre del que sóc, projecta la meua imatge per tot arreu com un objecte de desig en aquesta pel·lícula contaminada per l'heteropatriarcat (2).  

També podria ser més bonica.  I més prima.  I vestir amb roba de marca.  I ser sexy, Just, però, pera  ser atractiva i no ser "una qualsevol".  I utilitzar maquillatge tots els dies, però el maquillatge correcte, “femenina", però no obscena.  I fer-me la depilació sempre que un home ho diga.  I no deixar-me els cabells blancs mai, ser una adolescent eterna, lluitant contra el temps a qualsevol preu.  I tenir una estètica adaptada al que s'espera de mi.  "Val que sigues alternativa, però pots lluir una esvelta silueta!".  Torturant la ment amb les dietes i l'operació biquini.  I el 90-60-90.  I les revistes amb les dones de referència. Intentant no ser una altra Lucía esgotada per culpa de l'assetjament gordofòbic que acaba amb la seua vida en la seua habitació (3).

I aquesta indefensió apresa en el meu gènere, el meu cos i les meues idees, tots els dies.  Creient que no puc fer res per canviar les coses, que no puc destacar, que sóc dolenta.  Reproduint la mateixa rutina i calvari, en un segon pla, sense veu, escoltant: "No-ets-un-home-no-ets-prou-i-
no-ets-ningú" des del 6 anys (4).

I no em caben més víctimes per violència de gènere al pit.  No em caben aquestes quasi 1.000 dones assassinades des del 2003 a l'estat espanyol per els que deien estimar-les.  No em cap Jennifer, ni Celia, ni Maria del Pilar, ni Maria Adela, ni Pau, ni Dolors, Ni María Del Carmen, ni Patricia, ni Doris, ni Maria José, ni Sílvia, ni Mar, ni María Soledad, ni Josefa, ni Magdalena, ni Francisca de Jesús, ni Raquel, ni Marta Josefina, ni Maribel, ni Cristina, ni Ali, ni Maria Judite, ni María Isabel, ni Mari Pau, ni Leyre, ni Ana Belén, ni Estela, ni Ivanka, ni Lola, ni Eva, ni Yésica, ni Joeh Esther, ni Núria, ni Maria de los Ángeles, ni Maguette, ni Manoli, ni "dona-sense-nom-persona-no-identificada"(5).  No em cabem al pit. 

Però almenys sé que hi han moltes companyes compartint aquesta ferida, fent un exercici de cures, pedagogia i confrontació.  Des de les assemblees, els moviments socials, els col·lectius, els sindicats estudiantils, recordant que "la revolució serà feminista o no serà" i el 8 de març s'estén com una taca d'oli (6).

I podria tenir millors títols universitaris, d'aquestos "amb utilitat".  Saber dos milions d'idiomes i tenir un gran futur.  Estudiar economia o direcció d'empreses.  I convertir-me en algú que ascendeix a la feina.   Amb un vestit elegant i un maletí.  I una foto a un periòdic internacional.   I que la meua família digués: "quin orgull! té èxit! no com nosaltres, pobre classe treballadora!".  Fugir de les arrels i ser una persona "feta a si mateixa” -mantra neoliberal que defensa que podem ser rics amb molt d'esforç- gràcies a deixar caure tot el pes en les esquenes d' altres persones (7).

Apile factures a l'entrada del meu pis.  I passe la jornada el millor que sé.  "Va, ja queda menys".  Arribe a casa i tinc un munt de coses per fer.  I aquesta veu interna que repeteix: "fracàs”. I no puc més, però no ho puc dir.  "Voler temps per a tu mateixa... il·lusa, el treball dignifica!”.  I aquest sentiment de soledat que no es queda el Facebook.  I aquesta frustració.  En un carrer ple de gent i sense vore els rostres.  On està tot el món?  Quina carrera estan corrent ara?  Per què es mouen tant?  Per què tant de nervi?  Per què no arribe a les persones?  Per què van tan ràpid? Un planeta depressiu en un entorn depressiu que sosté un sistema insostenible. Sóc dels 350 milions de persones amb sentiment de culpa, insomni, pèrdua de memòria, acusada d'improductiva per suposar un cost de fins d'un 4% del PIB en el mercat de l'acumulació i la promesa d'una felicitat que mai arriba (8). 

No sé que escriure ara, no tinc un article suficientment polític, ni activista, ni reivindicatiu al cap. 

O si? 


1) https://www.vozpopuli.com/altavoz/cultura/Maria-Moliner-escribio-diccionario-DRAE_0_1002500789.html

2) https://www.revistacactus.com/desmontando-la-misoginia-de-hollywood-con-laura-mulvey/

3) https://www.elespanol.com/reportajes/20180107/viviendo-sin-lucia-ultima-martir-bullying-espana/274722967_0.htm

4)
https://www.vozpopuli.com/altavoz/next/ninas-aprenden-subestimar-propio-genero_0_993202192.html

5)
https://www.huffingtonpost.es/2018/03/09/las-portadas-del-8m-el-dia-de-la-revolucion-feminista_a_23381330/

6)
https://elpais.com/politica/2018/07/19/actualidad/1531992228_517680.html

7)
https://www.eldiario.es/theguardian/Neoliberalismo-raiz-ideologica-problemas_0_511299215.html

8)
https://www.efesalud.com/las-cifras-de-la-depresion/
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid