Els llaços grocs són dels avis

Els trobareu als mercats, recollint els nets de l’escola i a les parades de l’autobús. A pobles i a ciutat. Els duen als abrics, a les jaquetes més primes ara que ha arribat la calor o a les solapes de les americanes si és que en duen (no en digueu blazers, que no tenen cap intenció d’aprendre vocabulari nou a aquestes alçades).

Alguns el porten en un pin, altres en un tradicional llaç de ras –que després de tants mesos comença a esfilagarsar-se– i n’hi ha fins i tot qui s’atreveix amb una agulla d’estendre groga penjant de la roba –un remei d’emergència–. Si van en parella en sol portar un cadascun i alguns en porten dos i tot: a la roba i a la bossa. Quan creues la mirada amb ells, els seus ulls vius i ràpids busquen a la teva figura si dus el mateix complement. Si el troben, et regalaran un somriure deliciós i abaixaran una miqueta el cap, assentint, com atorgant el seu segell d’aprovació. Aquell que només l’edat i els cabells blancs són capaços de donar.

Els llaços grocs són, sobretot, dels avis, dels iaios o dels padrins (i, per descomptat, de les àvies, les iaies i les padrines), com preferiu anomenar-los segons la contrada i els costums. Són ells sobretot que els porten i no s’obliden de posar-se’ls ni quan canvien d’abric ni ara que comencen a fer el canvi d’armari. No tots parlen català: no és un tema de llengües.

Estan emprenyats i espantats. O, tal vegada, emprenyats perquè estan espantats. O perquè els han intentat espantar. Perquè ningú no els ha demanat permís per tornar 40 anys enrere. Tot allò que pensaven que no tornarien a veure –repressió, no poder votar, empresonaments, exilis, amenaces, voler imposar el castellà a les escoles i tantes altres coses– ho estan revivint inesperadament com en un dèjà vu irritant i per això estan tan enutjats. Alguns no eren ni tan sols independentistes, però s’hi han tornat a còpia de conductes demofòbiques. I d’altres no en són, d’independentistes, però es rebel·len contra la presó i l’exili.

Creien Franco mort i enterrat i havien brindat per la democràcia; amb les seves errades, és clar, però l’havien celebrada i no estaven preparats per suportar paraules, actituds i decisions d’hereus de la dictadura que surten com bolets. No conceben que per defensar la unitat d’Espanya s’hagi de recórrer als paràmetres del franquisme, ni al 155 i pensen que votant “sí” o “no” ens hauríem estalviat molts maldecaps. Perquè si una cosa són, és pràctics.

No és que els avis portin més els llaços grocs que els joves. És que no se’l deixen mai.