x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
MEMÒRIA HISTÒRICA
90 anys de refugiats independentistes catalans a Brussel·les

Una imatge de 1927 de l'enterrament de Francesc Català i Serra recorda els 90 anys de refugiats independentistes catalans a Brussel·les

05/11/2017 Memòria històrica

Una imatge de 1927 de l'enterrament a Brussel·les del patriota català Francesc Català i Serra que aquests dies ha circulat per les xarxes socials recorda els 90 anys de refugiats independentistes catalans a la capital de Bèlgica. A la fotografia es poden veure diversos refugiats catalans a la tomba de Francesc Català entre els quals hi ha Ventura Gassol i Francesc Macià (durant aquest exili Macià va impulsar la fundació del Casal Català de Brussel·les fundat l'any 1930). Segons un article publicat l'any 2016 titulat "De les tombes, què se n'ha fet", Francesc Català i Serra (expulsat com Francesc Macià i un centenar de catalans de l'Estat francès pels Fets de Prats de Molló) va arribar a Brussel·les el dia 29 de novembre de 1926 i va allotjar-se a l’Hotel Vanderbuken. 

Al citat article s'informa que poques setmanes després "El dissabte, dia 22 de gener, la premsa vespertina ja publicava el veredicte: Macià condemnat a dos mesos de presó i a 100 francs de multa; els altres a un mes, la qual cosa equivalia a la llibertat de tots. La bona nova arribà als refugiats a Bèlgica aquell mateix vespre...La situació econòmica i, com a conseqüència de la mala alimentació, la salut dels refugiats no era gaire bona, però aquell vespre varen celebrar la sentència amb cervesa. En el llibre esmentat, Qui va parlar? (pàgs. 216-217), hi ha un relat de la celebració d’aquell dia a l’hotel on s’allotjaven, amb una part referida a Francesc Català: «…es presentà Jana, una de les criades de la casa, la qual s’havia convertit en la bonne amie de Català i, per aquesta raó, tractava els catalans amb fraternal camaraderia. No era belga, era holandesa. Molt coqueta se li va asseure a les cames i començà a fer-li manyagueries, mirant-se de cua d’ull a la companyonia. Algú l’havia batejada de pepa holandesa. Tanmateix, ben mirat, era fina i petitona com una nina, només que tenia les galtes enceses, de color natural, de tan extremadament blanca com era i, és clar, rosseta. No va ser Català el caçador, sinó ella, la caçadora. Va anar de cop, fent-li el llit i sense quasi preàmbuls. Ell, com tots els altres expulsats, era una presa fàcil en aquelles latituds, poblades d’amazones, acostumades a la cavalcada. I de la cambra d’hoste va passar a la de la criada, a compartir el seu llit i a menjar a la cuina, era el seu home i la casa ho reconeixia. Ambdós treballaven i, conjuntament, havien començat a fer guardiola per qui sap quines il·lusions de la positiva Jana.". 

L'article escrit per l'historiador mallorquí Bartomeu Mestre continua amb el següent text: "Aviat arribarien a Bèlgica els processats a París: Macià, Gassol, Bordes, Roc Boronat, Carner-Ribalta, Roc Boronat, Fontcuberta… Els refugiats confiaven que, amb ells, la situació milloraria. No va ser el cas. Dia 6 de febrer de 1927, just arribar a Bèlgica, Macià escriu de puny i lletra als amics catalans d’Amèrica per explicar la precària economia: «De Catalunya ens han vingut tan pocs diners que fa pena només de pensar-hi. Aquests pocs i sobretot els que rebérem de vosaltres ens han permès d’ajudar les necessitats més urgents dels nostres companys de Bèlgica. Acabo d’arribar i estic molt content de l’exemple que han donat acceptant el treball que se’ls ha donat encara que fos poc remunerat…». Anys després, Ramon Fabregat detallarà el drama d’aquells soldats en el llibre Macià. La seva actuació a l’estranger publicat a Mèxic: «Els primers ajuts foren proporcionats pel municipi de Brussel·les, al que s’afegiren algunes generoses famílies belgues, car poca cosa podia fer l’organització, perquè les finances havien arribat a un col·lapse. L’orgull dels que senten la responsabilitat de la lluita diària van ajudar a millorar la situació, no sense que fos precedida per la dispersió. Foren acceptades les més diverses ocupacions: rentadors de plats o mossos de restaurant, oficinistes, mossos de magatzem de queviures i de vins, treballadors a fàbriques de teixits i de fundicions de ferro. L’àrea geogràfica s’estenia de Gand a Lieja i més a l’Est, fins a Luxemburg, la coca del Rhin i Suïssa, sense comptar els que d’amagat se n’entornaven a França. Alguns d’ells pagaren amb la vida els sofriments. Aquest fou el cas de Francesc Català, traspassat a Brussel·les i enterrat al cementiri d’Anderlecht.»

Efectivament, la primavera de 1927 Francesc Català era ingressat, molt malalt, a un hospital de Brussel·les, on el visitaren els altres refugiats i on moriria dia 28 de juny. La cerimònia de l’enterrament va ser un acte polític, amb la desfilada silent del fèretre pels carrers de Brussel·les, amb Macià al capdavant del seguici dels qui havien estat els seus companys, fins al cementiri d’Anderlecht, on fou dipositat en una tomba ben guarnida de flors i en la confiança que seria una estada temporal.".

Finalment el document acaba amb aquesta carta de Bartomeu Mestre al President Carles Puigdemont:

"Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya,

sabut és que la nostra història, és a dir, la del conjunt de la Nació Catalana, es distingeix per ancorar-nos en el present i deixar-nos segrestar per l’exigent torrentada de l’exercici obligat del dia a dia. De manera equivocada (els resultats canten), solem prioritzar les coses urgents part damunt de les més necessàries. Això, generalment, ens fa anar a remolc dels esdeveniments i ens fa perdre la perspectiva que brinda albirar el país i la seva gent des de l’atalaia dels cims per tal d’enlairar la vista més enllà del bosc de les ciutats i de les ombres. La immediatesa ens mata la reflexió.

L’any 1927, Francesc Macià, amb altres membres destacats de l’exèrcit popular, prometeren en el llit de mort de Francesc Català, un dels voluntaris dels fets de Prats de Molló, el seu futur trasllat a Catalunya. Aquesta promesa va ser explicada i ratificada per Ventura Gassol a Amèrica i, l’agost de l’any 1934, refermada per Lluís Companys, ja en qualitat de President de Catalunya. Els esdeveniments ho impediren, però d’aleshores ençà, la desídia i l’atenció prioritària a altres accions han provocat que, 80 anys després i més de 40 d’ençà de l’encara vigent Restauració Borbònica de 1975, s’hagi perllongat l’incompliment de la promesa dels líders de la Catalunya més lliure i republicana que hem tingut fins ara. Avui, revivim un moment trepidant i esperançador en el camí de l’alliberament nacional. No es pot negligir per més temps. No crec que les gestions i el cost que implicarà resoldre la ignomínia siguin de gaire volada. En canvi, la credibilitat i el prestigi institucional agafaran força. Al capdavall, són les coses més senzilles i petites les que més incrementen la confiança de la gent. Aquesta vegada no som davant d’un incompliment polític més d’una promesa. Hi ha en joc un compromís superior a la paraula de Francesc Macià i de Lluís Companys. Superior, fins i tot, a la paraula del President de la Generalitat. Allò que està en joc és la paraula del poble; la paraula de Catalunya.

Sé que sou afeccionat a la música. Tot i que sou prou jove, tinc la convicció que coneixeu la cançó Where Have all the Flowers Gone de Pete Seeger. Us recomano que dediqueu un parell de minuts a escoltar aquesta versió de Falsterbo-Marí. Té molt a veure amb aquesta carta, perquè dóna sentit al dret de poder dipositar les flors promeses sobre una tomba flamejant. La podeu veure i escoltar a:

https://www.youtube.com/watch?v=BxkRUrybQhI

Serveixi aquesta aportació com a sol·licitud formal de reparació del greuge.

Salutacions agermanades des de Mallorca,

Dat a Felanitx, a 16 d’agost del 2016".

 

 

Valora
Rànquings
  1. Jesús Rodríguez: ‘Unitats especialitzades de la Guàrdia Civil tenien la missió d’assaltar el palau i el parlament’
  2. Pintades contra la presència de Soraya Sáenz de Santamaría a S’Agaró
  3. Comença a Vic l'acció "Un poble empresonat" de tancar-se voluntàriament per torns en una presó
  4. María Dolores de Cospedal fa el ridícul caient en una broma de l'agència de notícies russa Sputnik
  5. Per què la República Catalana no és (encara) un Estat?
  6. Què hauria passat si...?
  7. L’ANC presenta el concert en favor de l’alliberament dels presos polítics, que destinarà els beneficis a la Caixa de Solidaritat
  8. La CUP, partit de centre
  9. Estrena simultània del vídeo "Orgull d'Escola Pública" a 33 Escoles Públiques d'Infantil i Primària de Badalona
  10. La CUP-CC de la demarcació de Tarragona presenta la seva llista electoral
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid