x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’evolució històrica de la legitimitat catalana: El present exigeix dotar-nos d’una superestructura nacional

Per Roger Castellanos i Corbera, militant de Poble Lliure

12/10/2017 Roger Castellanos

La història de l’evolució del moviment d’alliberament nacional català és la història de la construcció de la legitimitat; és a dir, de la configuració del poble català com a subjecte polític conscient de si mateix i capaç d’esdevenir protagonista de la seva pròpia història. Més d’un segle després de desenvolupament dialèctic, el nivell de consciència i d’articulació del moviment popular per la independència de Catalunya (tot i tenint presents les diferències entre els diversos territoris dels Països Catalans) ha arribat, al moment actual, a un punt en què la dotació d’una superestructura nacional és una exigència per donar cobertura a la legitimitat del procés d’alliberament nacional. En altres paraules: l’única sortida legítima (perquè es veu legitimada per la voluntat popular) és la constitució d’un nou Estat independent en forma de República, que es doti de tots els mecanismes juridicopolítics necessaris per fer confluir la legitimitat de les aspiracions del poble amb la sobirania nacional-popular.

Podríem identificar, en termes generals, quatre fases d’evolució de la legitimitat catalana al llarg de la història contemporània: el nacionalisme romàntic, el nacionalisme republicà, l’independentisme combatiu i l’independentisme de masses. Totes aquestes fases, com no pot ser d’altra manera, s’han vist subjectes a les dinàmiques de classes internacionals, tant de l’alliberament de les colònies durant el primer terç del segle XX, com de les lluites antiimperialistes de la segona meitat del segle passat fins a l’actualitat. Al llarg d’aquest recorregut, el moviment nacional català ha anat vestint una legitimitat pròpia que, en la mesura de la seva progressió, ha anat prenent una major complexitat i, amb aquesta, noves fonts de legitimació.

El nacionalisme romàntic (regionalisme pactista), es fonamentava en la legitimitat dels drets històrics (perduts el 1714). Aquesta font de legitimitat, com totes les altres, no s’ha vist substituïda, sinó més aviat superada per les noves exigències de cada nou context històric i de l’ampliació de la base social. Paral·lelament, no podem ignorar la construcció del moviment obrer que, des del principi del dret a l’autodeterminació de les nacions, començava a vestir un catalanisme més elaborat, basat en la legitimitat de tot poble oprimit al seu alliberament. Tot i que la via independentista no va arribar a hegemonitzar el catalanisme polític fins ben recentment, no podem menystenir les posicions de Comorera i Nin (sí, d’ambdós, encara que en el seu moment històric prenguessin diferents perspectives estratègiques), així com la recepció del nacionalisme republicà de Francesc Macià i de Lluís Companys. Aquest, al seu torn, esgrimia una font de legitimitat basada en la llibertat republicana, en la concepció jurídica del consentiment com a fonament d’un Estat de dret republicà format per ciutadans i no per súbdits. 

Després de la liquidació de la República espanyola (i durant el període d’aquesta, en dues ocasions, de la República Catalana), hem de situar el punt d’inflexió en el naixement de l’independentisme combatiu que, entomant les posicions més avançades del catalanisme polític i del materialisme dialèctic, començà a encaminar la construcció el moviment d’alliberament nacional català. Durant les dècades anteriors a l’eclosió de l’independentisme de masses, la llavor que es va sembrar en la lluita independentista, des de l’articulació d’un moviment polític organitzat, permeté que ulteriorment hi hagués les bases del moviment històric actual. Fins aleshores, ens trobàvem en una fase de legitimació basada en els drets històrics i la llibertat republicana (sostinguts per partits polítics filoindependentistes i regionalistes d’arrel romàntica), i en el dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits, com a base programàtica de l’independentisme naixent. 

Aquesta base de legitimació, però, era insuficient per a la construcció d’un moviment de masses que pogués incloure el conjunt dels sectors populars de la nació, en la seva diversitat ideològica (i.e., material). D’aquí que, sense haver d’assumir necessàriament uns el relat històric dels altres, es va anar configurant un correlat basat en la legitimitat democràtica que, inicialment, va articular-se al voltant del “dret a decidir” (pal de paller del moviment nacional actual a les Illes i al País Valencià). I aquesta ha sigut la principal font de legitimitat, i ho continua sent encara (sense deixar de banda totes les altres), del moviment independentista de masses. Per això, la via del procés sobiranista (des de fa un temps ja nítidament independentista), ha cercat la legitimitat democràtica una vegada i una altra: en la denúncia de les constants ingerències del Tribunal Constitucional sobre la legalitat catalana, en el referèndum autoorganitzat del 9N, en les eleccions plebiscitàries del 27S i, més recentment, en la celebració del Referèndum d’Autodeterminació de l’1 d’octubre. 

Arribat aquest punt, cal parlar d’una nova fase d’evolució històrica de la legitimitat catalana. I, consegüentment, cal parlar d’una nova fase de desenvolupament del moviment d’alliberament nacional català. Després de la victòria del Sí al referèndum de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència suspesa per part del Govern de la Generalitat, podríem dir que, certament, es busca consolidar la font de legitimitat democràtica en la decisió de constituir una República independent. Per això, la suspensió temporal dels efectes de la independència pot tenir la virtut d’acabar de cohesionar els sectors populars i forces polítiques que encara aspiren a un acord impossible amb el Regne d’Espanya i a guanyar simpaties a nivell internacional, per tal de legitimar el que nosaltres hem proclamat com a resultats legítims d’un referèndum que, malgrat la repressió, es va poder celebrar, es va votar i es va guanyar. 

A partir d’aquí, però, sembla que el següent pas depengui “dels altres” (dels no independentistes, de l’exterior del moviment): de si uns se sumen a la constitució de la nova República, de si els altres ens reconeixen com a República independent. La crida al diàleg i a la mediació, justament, ha de buscar acabar de refermar la legitimat democràtica (i la voluntat de fer tan democràticament legítim com sigui possible) el nostre pas cap a la sobirania plena. Tanmateix, no podem acontentar-nos simplement amb això. Com deia, l’independentisme català ha entrat en una nova fase històrica: tenim la independència sobre la taula i estem disposats a proclamar-la si fracassen els darrers intents de convèncer als agents que romanen en l’ambigüitat, que no és a nosaltres, sinó als nostres interlocutors, als que els manca la legitimitat democràtica per decidir què hem de ser els catalans. 

En aquest sentit, l’independentisme de masses passa a esdevenir el pal de paller de la defensa de la República Catalana. Conscientment emancipats del règim i amb la voluntat clara d’esdevenir ciutadans de la nova República, s’ha de vestir una nova font de legitimitat: l’autolegitimació. Si fins ara el moviment nacional s’havia autolegitimat a partir de recórrer a diverses fonts de legitimitat (els drets històrics, la llibertat republicana, el dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits, els drets democràtics), la novetat fonamental de la nova fase del procés d’alliberament nacional és que l’autolegitimació s’ha convertit, en si mateixa, en la nova font de legitimitat. 

Això significa una legitimitat de facto, exercida sobre la realitat material, i que edificant-se a través del conjunt de legitimitats que s’han anat construint al llarg de les dècades anteriors, ja no només requereix un relat compartit o un programa legitimador, sinó una veritable potència capaç d’autolegitimar-se des de l’adopció d’un marc juridicopolític propi: una superestructura nacional que es reconegui a si mateixa i que es constitueixi a partir de la sobirania popular, en la forma d’una República Catalana Independent. 

La construcció d’aquesta superestructura nacional és l’exigència del present, en la mesura que el poble català supera la fase de moviment d’alliberament nacional, per situar-se com a poder constituent de la nova República; és a dir, passem de ser un poble oprimit en lluita per la nostra llibertat nacional, a esdevenir ciutadans de ple dret que lluitem per l’exercici ple de la nostra sobirania. Com diu Samir Amin: “els pobles lluiten pel seu alliberament i els estats per la seva independència”. Així doncs, ara sí, comença la fase de lluitar veritablement per la nostra independència com a República sobirana, i això no ho podrem fer sense els instruments de tot Estat per garantir la seva pròpia sobirania. Aquesta ja es troba legislada de manera provisional a la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, però serà a través del Procés Constituent quan es podrà vestir realment aquesta superestructura necessària per a l’autolegitimació de la República Catalana. 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid