Si hi ha un personatge controvertit al panorama polític català, aquest és sens dubte Josep Antoni Duran i Lleida, el President d’Unió Democràtica de Catalunya. Fill del Campell, comarca de la Llitera (Franja de Ponent), ingressà a les files del partit que actualment lidera quan tot just tenia 22 anys. Advocat, d’exigua professió, aviat emprengué una carrera política que l’ha portat fins al dia d’avui, a ser un dels principals polítics professionals de Catalunya i de l’estat espanyol.
De costums burgesos, tarannà liberal, pensament conservador, egòlatra sense manies, cara d’emprenyat i sempre a la defensiva dels seus i dels contraris, en Duran i Lleida representa el reducte de la vella política, entre ciceroniana i cesarista, la dels oligarques il·lustrats, que es situen per sobre del populatxo, i des de l’alta esfera de la res publica tenen una perspectiva més àmplia de les problemàtiques “reals” de la gent, com a grans estadistes que són, ells saben el que ens convé: equilibri, moderació, equidistància i ordre. Una vella política que comença a oscil·lar com la flama que està apunt d’apagar-se.
La fotografia a la suite del Palace a Madrid, llegint La Vanguardia i parlant pel mòbil, mentre pren un esmorzar de luxe, és segurament la imatge més paradigmàtica del que hem descrit anteriorment sobre Duran i Lleida. Com també ho fou la seva resposta, una de moltes, defensant sense vergonya el modus vivendi i els salaris (segons ell, massa baixos) de la classe política. I és que, sens dubte, en Duran no és un populista, en cap de les dues accepcions(1): ni cau bé ni vol caure bé. Però tampoc és un Cèsar, què més voldria, ja que dins de l’elit política, pertany a la perifèria d’aquest Estat espanyol perifèric d’Europa, del qual se’n sent reformador, malgrat que el catalanisme que vol i dol, no li permet arribar més amunt, ni a Barcelona ni a Madrid.
Per tant, què és en Duran? Josep Antoni Duran i Lleida és un sultà. Això és el que es desprèn de la fotografia al Palace i de tota la verborrea elitista que desprenen els seus discursos. I com tot sultà, posseeix un harem, d’on emana tota la vida de luxe i excessos de què gaudeix, en el seu cas, Unió Democràtica de Catalunya. A l’harem democratacristià, el gran sultà n’és líder absolut, mentre que la resta d’habitants són simples concubines i simples eunucs. Com bé recordareu, el 2012, en Josep Maria Vila d’Abadal, presumptament no degudament castrat, va tractar de plantar cara al gran sultà Duran i Lleida, resultant en un fracàs tant estrepitós que acabà fugint de l’harem cames ajudeu-me abans que el convertissin en eunuc.
Així, tot i que a Unió la majoria de militants es confessin partidaris de la independència, Unió no es mostra partidària de la independència. Així, tot i que Unió és una pedra a la sabata, de la que es queixen molts militants i simpatitzants de Convergència, la federació nacionalista continua encara avui unida. Així, tot i que Unió és un partit relativament petit dins de CiU, Duran hi exerceix un lideratge preponderant, i els seus eunucs i concubines també. Com s’entén?
En un moment que CiU s’ha allunyat dels interessos de l’alta burgesia, per no perdre quota de mercat electoral, i CDC es postula pel “sí-sí”, Duran i Lleida, el gran sultà democratacristià que continua governant el seu harem, a costa d’aquest, i del pes que té dins de la federació, erigeix Unió com a l’últim bastió de la burgesia espanyola a Catalunya, junt amb el PP, tirant pel dret, una vegada i una altra, posant-se tots els seus en contra i a tota la resta també, per tal de salvaguardar el projecte del catalanisme burgès i decimonònic, ara caducat, que buscava l’encaix amb Espanya.
Així, sense escrúpols, carregant contra la independència, contra qualsevol estratègia plausible per fer-la possible, negociant i renegociant un espai que ja no existeix, postulant-se per un encaix amb Espanya que ja no és possible, Duran rep cada dia crítiques dels seus i dels contraris. No hi ha dubte que els seus esforços podrien semblar tant titànics com inútils, però recordem-ho: en Duran i Lleida és un sultà. Aquest rol polític que juga, que tantes antipaties crea entre la plebs, aixeca el somriure cada cop més forçat dels burgesos Fainé, Freixenet i altres.
Perquè, a diferència de les ofensives barroeres del PP o de les picades d’ullet ingènues del PSOE, Duran, que té el mateix objectiu que aquests (la continuïtat del Règim de 1978), és la seva única esperança, al ser posseïdor d’un harem ancorat al cor del fantasma sobiranista. Tanmateix, les debilitats històriques, per dir-ho suaument, que han mostrat els líders de CiU, en Pujol el primer exponent, són prou conegudes per l’Enemic. Per això, no és d’estranyar que utilitzin en Duran com a cavall de Troia de la burgesia, dins del bloc sobiranista.
1[de poble] m 1 Corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos del poble.
2 desp Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici.
