Hi ha debats polítics que no es deixen fluir, sinó que es precipiten cegament. És el cas del xàfec que ha retronat dins de l’ANC, a mans de la sortosament extinta sectorial de defensa, que va voler plantejar la necessitat o no de tenir un exèrcit al futur Estat independent. O, més ben dit, va començar a dibuixar com hauria de ser l’exèrcit català, donant-ne per suposada la necessitat. Les persones que integraven la sectorial, sens dubte, van deixar clara la seva visió de la realitat: donen per fet que guanyarem la independència i, a més, imminentment, ja que sinó, no considerarien imprescindible (vull pensar que no era simple ociositat) començar a pensar en com hauria de ser el futur exèrcit català. Alhora, donen per suposada la idea que serem un “país normal” i, com és obvi, necessitarem unes forces armades, per tal de ser com la majoria de “països normals” que tant amablement deuen suposar que ens acolliran a les estructures geoestratègiques i militars del món occidental.
D’una banda, són masses suposicions en un context massa incert. “No diguis blat fins que no el tinguis al sac i ben lligat”, els diria per començar. Més tenint en compte que, si en alguna cosa coincidim, certament, és en la necessitat d’assolir la independència com més aviat millor. I, justament per això, no crec que sigui el disseny d’un exèrcit català el que contribuirà en aquesta dura tasca que se’ns presenta en el present actual i en el futur més immediat. Si admetem que, ara per ara, som una majoria social a favor del referèndum i que, fins i tot, podríem augurar que guanyarà el “sí-sí”, anem a pams: podem assumir que per tal d’enfortir el bloc històric que assolirà la celebració del referèndum i la independència d’aquesta part del país, cal anar vestint el futur Estat català: projectar com hauria de ser la nova república. Fins aquí, completament d’acord.
Però, aleshores, la pregunta és: la definició o el debat sobre el futur exèrcit català contribuirà en l’assoliment d’aquesta majoria social? I no em refereixo a expressar-se majoritàriament a favor de la independència en una enquesta o a la taula del bar, sinó a mobilitzar-se, sortir al carrer, desobeir si cal, per tal d’exercir el dret a l’autodeterminació mitjançant el referèndum i a defensar els resultats per fer-los vinculants. Vaja, considerant que la major part de la població catalana no sofreix deliris bel·licistes ni comparteix una cosmovisió espartana de la vida pública, penso que no té massa sentit promoure aquest debat. I, encara menys, tirar pel dret i saltar-se’l, començant a plantejar com hauria de ser l’hipotètic exèrcit català. Això més aviat és contraproduent.
D’altra banda, i lligant-ho amb aquesta idea última, la de consolidar el bloc històric de ruptura democràtica, considero també que d’aquest afany de voler dissenyar el futur exèrcit català, igual que ha succeït en altres qüestions, se’n desprenen unes assumpcions que són, sinó corrosives, perilloses. Perquè, precisament, són els motius pels quals hauríem de considerar que no necessitarem un exèrcit, sobre els que realment hauríem de tractar d’aprofundir alhora de dissenyar una nova república catalana il·lusionadora i, fins i tot, esperançadora, per a la gran majoria de la població. O, dit d’una altra manera, preguntem-nos quines implicacions tindria tenir un exèrcit, sobretot des del punt de vista dels que volen que esdevinguem un “país normal”, o bé per què consideraríem necessari disposar-ne, partint d’aquest supòsit.
Comencem des del principi, doncs: en primer lloc, què és un exèrcit? Tot i que el diccionari de la llengua catalana defineix exèrcit com al “conjunt de forces armades d’un estat”, etimològicament, prové del verb llatí exercitare (exercitar) i, per tant, significa un “cos de gent entrenada”. Així doncs, podríem considerar que un exèrcit no ha de tenir necessàriament un caràcter estatal; és a dir, que un exèrcit no respon necessàriament a un sol poder polític: hi ha exèrcits mercenaris, com la famosa “Academi” (més coneguts amb el seu nom anterior de “Black Water”), que responen a un poder polític formal, i també n’hi ha que, amb el suport o sense del poder institucionalitzat, responen a interessos privats, com les narcotraficants “Autodefensas Unidas de Colombia” (AUC). Fins i tot, hi ha exèrcits que responen a un poder polític informal o no institucional, però que persegueixen interessos públics, com és el cas de la guerrilla colombiana de les FARC-EP.
En segon lloc, també podríem definir el que és un exèrcit, segons la seva organització i permanència, que pot ser, generalment, comunitària (temporal) o professional (permanent). D’una banda, el model de defensa comunitària, també conegut com “el poble en armes” o l’exèrcit de lleva, consisteix en la conformació d’un exèrcit “ad hoc”, integrat per la mateixa població d’un territori, que no són militars professionals. Històricament, al Principat de Catalunya, l’exèrcit comunitari (Sagramental) era instituït pel princeps namque recollit als Usatges de Barcelona. També, a la modernitat, trobem aquest model en la fundació dels Estats Units d’Amèrica (EUA), que encara conserva importants vestigis del model de defensa comunitària en les Guàrdies Nacionals de cadascun dels estats membres. D’altra banda, i seguint l’exemple dels EUA, tenim el model d’exèrcit professional, que consisteix en un cos permanent integrat per militars de professió, no només oficials i suboficials, sinó també la tropa està conformada per soldats professionals. En aquest cas, trobem el “US Army”, com a exèrcit nacional permanent, que progressivament, va anar rellevant les encara existents Guàrdies Nacionals, en l’escalada armamentística i deriva imperialista dels EUA.
En tercer lloc, podríem afegir un altre element definitori d’un exèrcit, que és segons el seu àmbit d’actuació, que pot ser interior (de defensa), o exterior (de conquesta, així com d’altres atribucions contemporànies més eufemístiques). Tot i que, històricament, els ministeris encarregats dels assumptes militars, en molts països, rebien l’atribució de “ministeris de la guerra”, progressivament, s’ha anat utilitzant més el terme “defensa”, que denota la necessitat de mantenir un exèrcit, ja no per buscar la conquesta o la colonització, sinó la defensa del territori subjecte a un poder polític, respecte a una amenaça exterior. Al final, són eufemismes buits de contingut, ja que exèrcits “d’interior”, estrictament d’autodefensa, exceptuant els informals o no institucionals, n’hi ha ben pocs, per no dir que no n’hi ha ni un. Certament, hi ha exèrcits que per si mateixos no actuen a l’exterior, com sí que ho fan, i contínuament, els exèrcits de les principals superpotències (EUA, Rússia, Gran Bretanya...). Però, aleshores, tenim els tractats i aliances internacionals, que articulen els exèrcits dels països aliats, en exèrcits interestatals com l’OTAN, i també de supranacionals, com les forces de manteniment de la pau de l’ONU.
Així doncs, en resum, podríem arribar a una definició d’exèrcit, com a un cos armat (públic o privat) subjecte a un poder polític (formal-institucional o informal-no institucional) o a diversos poders (interestatal o supranacional), organitzat comunitàriament (temporal) o professionalment (permanent), amb una funció de defensa interior o de projecció exterior. Aleshores, recuperant la premissa de voler dissenyar un “exèrcit normal” per a un “país normal”, tant sols caldria valorar l’entorn geoestratègic on ens emmarcaríem si esdevinguéssim un Estat liberal democràtic com la resta de països aliats de la UE-OTAN, per imaginar com seria i quines conseqüències internes i externes implicaria en la nova república catalana, la creació d’un exèrcit, independentment dels matisos i les singularitats del seu disseny.
A nivell intern, la creació d’un exèrcit públic, formal, professional i permanent, segons el model dominant, seria el més factible, ja que si ens entossudíssim a recuperar la tradició comunitària del Principat, això implicaria restaurar el servei militar obligatori, quelcom impensable en una societat contemporània que no està disposada a morir per cap relat històric, sigui nacional o ideològic, de manera que es crearia un gran rebuig social. Per tant, assumint que el que acabaríem tenint és un “exèrcit normal”, es produirien conseqüències nefastes per a la transformació social que perseguim els independentistes d’esquerres, en la constitució de la nova república catalana.
D’una banda, estaríem creant el més elevat cos repressiu d’un Estat, és a dir, una potent eina, o arma, de dominació de classe. Si admetem que la nostra lluita no acabarà l’endemà de la independència, primerament, perquè continuarem treballant per a la unificació del conjunt dels Països Catalans i, seguidament, perquè aleshores començarà la lluita cap a la segona independència, és a dir, la conquesta de la sobirania popular (política, social i econòmica) en la construcció del socialisme, l’establiment d’un cos armat institucional seria un instrument al servei dels interessos de la classe dominant. No només a nivell exterior, com veurem després, sinó també a nivell intern, com a estructura repressiva capaç de suplantar el poder polític, ja que hem de tenir present que en un Estat capitalista, l’esfera política no és la veritable dipositària de la sobirania d’un Estat, sinó que és l’economia, és a dir, els interessos del capital, els que exerceixen la sobirania absoluta (com s’ha demostrat, no històricament, sinó contínuament a l’actualitat). En aquest sentit, un exèrcit, igual que la resta de cossos repressius d’un Estat, són en última instància el recurs de la classe dominant per a defensar els privilegis (propietat dels mitjans de producció i de la riquesa) que l’esquerra transformadora busquem socialitzar, sotmetent-los a control democràtic, en mans del poble.
D’altra banda, es generaria necessàriament una gran despesa militar, per més que aconseguíssim rescatar part del que el poble català hem destinat dels nostres impostos a l’exèrcit espanyol, quelcom que sembla més aviat una broma, que no una proposta versemblant. Crear un exèrcit des de zero, implicaria una gran despesa en formació de professionals militars i en l’establiment d’una administració de defensa, amb un cos de funcionaris i tota l’estructura burocràtica que se’n deriva, però, sobretot, els costos es multiplicarien geomètricament en l’adquisició de tot l’armament, equipaments i maquinària de guerra que ens anivellessin als exèrcits dels països veïns. Perquè, una cosa l’hem de tenir clara: tenir un exèrcit no significaria comprar uniformes i escopetes per a cada soldat. Això no és una societat de caçadors! Necessitaríem vehicles i carros blindats, caça bombarders i helicòpters de combat, vaixells de guerra, armes d’alta precisió, etcètera. Fer un exèrcit només té sentit si aquest és capaç d’imposar-se als exèrcits dels països veïns o, almenys, poder jugar a la mateixa divisió, tant en el cas que ens hi haguéssim d’enfrontar, com en el supòsit que haguéssim d’unir esforços contra un enemic tercer.
A nivell exterior, i lligant-ho amb les dues conseqüències internes, la creació d’un aparell repressiu subjecte als interessos de la classe dominant i una elevada despesa militar tant per a la creació de l’estructura de defensa com en l’anivellament del nostre exèrcit respecte als països veïns, trobem una conseqüència comuna: la subjugació de la sobirania nacional als interessos dels poders econòmics internacionals i de les superpotències capitalistes. És a dir, que passaríem d’obtenir la independència respecte a l’Estat espanyol, per establir nous vincles de dependència exterior. D’això se’n diu, “sortir del foc per caure a les brases”. I mai millor dit, per la complicitat que engendraríem en relació a l’imperialisme europeu i ianqui.
Perquè, hem de tenir clar, per més deliris de grandesa que puguin sentir alguns, que la república catalana emmarcada a l’àrea geoestratègica UE-OTAN, per més que els uniformes dels nostres soldats fessin olor de suavitzant, per més que els canons dels nostres tancs nous de trinca centellegessin a la llum del sol, nosaltres no esdevindríem una superpotència. Això, automàticament, implicaria esdevenir, com ho és l’estat espanyol i el sud d’Europa en general, la perifèria del centre del sistema internacional. Als “PIGS”, li hauríen d’afegir una “C” de Catalunya: “PIGCS”? Ho proposo així, per mantenir la sonoritat que denota “porcs”, despectivament, i no per casualitat. “Però els almogàvers... Però Jaume I... Però Neopàtria...” Deixeu-vos de romanços! Avui en dia, des de la guerra freda, que hi ha un element que ha marcat la diferència entre un “país normal” i una superpotència: la capacitat nuclear (disposar d’arma nuclear i poder-la utilitzar). I no crec que els nostres futurs aliats, i encara menys el poble català, veiessin amb bons ulls que l’Estat català es dediqués a enriquir urani i a construir llançadores de míssils intercontinentals.
Per tant, el nostre paper de potència capitalista dins de l’UE-OTAN, implicaria subjugar els interessos del poble treballador català als de les classes dominants del món capitalista, esdevenint un nou gosset falder de les superpotències occidentals, en la participació de les maniobres i operacions militars internacionals que, al final, responen als interessos dels principals lobbys econòmics i financers. Potser tindríem les espatlles cobertes, que és el que defensarien alguns eurocèntrics que s’han empassat que tot l’orient mitjà i, en general, tots els dolents de les pel·lícules del James Bond, tinguin accent rus, àrab o xinès, conspiren nit i dia per conquerir els nostres països “civilitzats”, entrar a les nostres llars i treure’ns del llit a punta de pistola. Sigui com sigui, el preu de la nostra seguretat seria, justament, a part de la pèrdua de la nostra nova sobirania com a Estat, la complicitat amb la tragèdia humana que provoca l’imperialisme arreu del món, sigui en forma de guerra, de colpisme o d’espoli econòmic.
Així doncs, havent valorat les conseqüències internes i externes de disposar d’un exèrcit català, ara fixem-nos en com n’és de prescindible aquest, si la nova república esdevé, com portem defensant durant dècades des de l’esquerra independentista, una font d’aprofundiment democràtic, de justícia i d’igualtat social, independent i solidària amb la resta de països del món. Sens dubte, un exèrcit aquí no només no hi pinta res, sinó que, com hem vist, seria un obstacle important per a fer-ho possible. A part, que és aquesta esperança de canvi i transformació social, el que ens permetrà consolidar la majoria per a la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. I és aquesta nova república il·lusionadora la que esdevindrà un revulsiu en la consciència col·lectiva del poble català que continuï sotmès a França i Espanya, per a la futura construcció dels Països Catalans.
En aquest sentit, si en comptes de projectar una elevadíssima despesa militar, destinéssim els recursos a consolidar un sistema públic d’educació, de sanitat, d’habitatge, de renda bàsica, entre d’altres, universals i de qualitat, que garantissin l’exercici dels drets positius a totes les persones; si, alhora, fóssim tots i totes corresponsables de les decisions col·lectives, en una democràcia sincera, basada en la participació activa, i en la responsabilitat dels representants electes, sotmesos als interessos populars; amb una economia social sotmesa a control popular, on s’apostés per la plena ocupació i el cooperativisme, i no per la competència de mercat, garantint així el repartiment de la riquesa i la socialització dels recursos energètics, alimentaris, etcètera. En definitiva, si la nova república catalana, fos la república dels treballadors i les treballadores, seria justament el poble treballador el nostre millor exèrcit. Un exèrcit humà indestructible, perquè fonamentat en la consciència col·lectiva i sentint-se sobirà del seu propi país, aquest difícilment seria sotmès en un hipotètic intent d’ingerència internacional. Alhora que, com s’ha demostrat històricament en moltes ocasions, quan un poble organitzat veu amenaçades les seves conquestes socials, sempre està disposat a organitzar-se, també, en l’autodefensa dels interessos col·lectius, pels mitjans que siguin necessaris.
