No m’esperava que fos reconegut, per tant la satisfacció és doble. Que un organisme internacional com l’ONU destaqui la lluita incansable de Fidel Castro és un orgull. Totes les fites que Cuba ha assolit en salut pública, educació, ciència i d’altres àrees socials, foren gràcies a la Revolució Cubana i al seu gran líder Fidel Castro. Fidel fou un lluitador incansable pels pobles oprimits del món. El seu pensament sempre el projectava no sols a Cuba, si no que tenia una visió més enllà de les nostres fronteres.
Va dirigir estratègicament la participació de Cuba en missions internacionalistes a Algèria, Síria, Angola, Etiòpia i d’altres països, i ha impulsat i organitzat l’aportació de desenes de milers de metges, mestres i tècnics cubans que han prestat serveis en més de 40 països del Tercer Món, així com la realització d’estudis a Cuba per part de desenes de milers d’estudiants d’aquests països. Ha impulsat els programes integrals d’assistència i col•laboració cubana en matèria de salut en nombrosos països d’Àfrica, Amèrica Llatina i el Carib, i la creació a Cuba d’escoles internacionals de Ciències Mèdiques, Esport i Educació Física i d’altres disciplines per a estudiants del Tercer Món. Ha promogut a escala mundial la batalla del Tercer Món contra l’ordre econòmic internacional vigent, en particular contra el deute extern, el malbaratament de recursos com a conseqüència de les despeses militars i la globalització neoliberal, així com els esforços per la unitat i la integració d’Amèrica Llatina i el Carib.
Per tot el plantejat anteriorment i més, Fidel Castro serà una de les personalitats més reconegudes del món pels seus pensaments, pel seu alt sentit de la justícia i per la seva generositat amb el seu poble i amb els pobres de la Terra.
Primer de tot, a Cuba hi ha eleccions, són democràtiques, participatives i és on respon la construcció del Poder Popular. Actualment el sistema electoral cubà estableix mitjançant la seva Llei electoral vigent diversos processos.
Assemblees Municipals: tot ciudadà té dret a proposar o postular els candidats que s’exerceixen en assemblees generals que es fan per districtes, o sigui, s’escullen les persones no pas partits. Les propostes es fan a mà alçada i en públic, on cada elector ha d’expressar el perquè de la seva proposta. A cada districte s’han d’escollir un mínim de 2 candidats i un màxim de 8. Per a ser escollit com a delegat ha d’obtenir un 50 % de les votacions. El següent procés serien les Eleccions generals on s’escullen els diputats a l’Assemblea Nacional del Poder Popular (parlament cubà) i a les Assemblees provincials. Aquests delegats són escollits des de les Assemblees Municipals.
En el país, els candidats a les diferents instàncies no realitzen campanyes. La votació és directa i secreta. Tots els ciudadans cubans i cubanes tenen el dret a escollir i ser escollits. Atès que no hi ha llista de partits, es vota directament pel candidat que es desitgi, o sigui, no es vota al Partit Comunista de Cuba sinó aquelles persones que tinguin la capacitat de representar el poble, ja sigui a nivell municipal, provincial o nacional. El vot no és obligatori.
En les últimes eleccions generals hi va haver un 95,9 % de participació, el que demostra que el poble cubà és partícep directe de les decisions de l’estat. Cap diputat cobra per exercir aquesta responsabilitat, només cobren el sou del seu lloc de treball en qualsevol empresa.
Per a entendre el procés electoral cubà cal entendre el caràcter de classe de l’estat. La Revolució situà l’estat al servei de tot el poble i es va dotar dels mecanismes de representació i participació que garanteixen el socialisme. O sigui, la democràcia a Cuba és una democràcia participativa, de les classes populars i no de partits.
Al contrari de l’estat burgès que es dota dels mecanismes de participació que garanteixen l’hegemonia de la burgesia i la perpetuitat del règim capitalista. O sigui, en els països capitalistes els estats estan en mans de la burgesia i l’oligarquia, oprimeixen les classes populars, per tant la democràcia que existeix és burgesa.
Estic quasi segura que ho considerarien com una gran injustícia. Mentre a Cuba, amb pocs recursos, no es deixa d’investigar i pensar com potenciar l’aprofitament de les diverses fonts renovables d’energia, fonamentalment la utilització de l’energia eòlica, hidràulica, biomassa, solar, biogàs i d’altres, prioritzant aquelles que tenguin el major efecte econòmic i assolir un alt desenvolupament productiu i convertir d’aquesta manera un país més sostenible amb el medi ambient, aquí a l’Estat espanyol tot esdevé negoci de les grans empreses elèctriques apujant els preus als consumidors i provocant més pobresa a la població.
A Cuba, tenen com a una de les seves prioritats l’el•laboració d’estratègies de divulgació i educació en tots els sectors de l’economia, grups socials i població en general per a una millor utilització de les energies renovables i poc a poc deixar de ser dependent d’altres energies més costoses i que perjudiquen el medi ambient. Encara els falta molt camí per recòrrer perquè no oblidem que Cuba és un país blocat econòmicament pels EUA i la modernització d’instal•lacions són molt costoses i Cuba ho ha de comprar a preus molt elevats en el mercat internacional.
Actualment, a Cuba a nivell de l’Estat es reconeix els drets fonamentals del col•lectiu de LGTBI, que des del principi de la Revolució fins fa pocs anys, no eren acceptats per la majoria. Cuba ha anat evolucionant en positiu, com a la majoria de països desenvolupats. A la década dels 80 es reconeix l’homosexualitat com a una tendència natural de l’ésser humà amb els mateixos drets i que s’havia de respectar.
Actualment, hi ha un Centre Nacional d’Educació Sexual i conjuntament amb el Ministeri de Salut hi ha un compromís de fer les operacions gratuïtes de canvi de sexe i es realitzen manifestacions reivindicatives per a celebrar el dia mundial de l’orgull gai. Encara queda molt camí per recòrrer, però la Revolució ha posat les bases per a resoldre definitivament problemes de discriminació. En aquests moments existeixen lleis a favor dels drets de la comunitat de LGTBI.
Primer, m’agradaria recalcar que les dones cubanes tenen una llarga trajectòria de lluita per a la seva emancipació, des del triomf de la Revolució s’ha legislat molt per la igualtat de drets i oportunitats, però no és suficient, ja que el sistema patriarcal persisteix i es fa difícil per a la dona.
Durant tots aquests anys (la presència de dones en llocs de responsabilitat) ha augmentat. "Encara la presència femenina és baixa, sobretot si es compara amb els alts nivells educacionals assolits per les dones i el seu rellevant protagonisme en diferents sectors de la vida del país" afirma la periodista Isabel Moya, autora de l’estudi El techo de papel: representación mediática de las mujeres directivas en la prensa escrita cubana.
Considero que la Federació de Dones Cubanes (FMC, per les seves sigles en castellà) és molt necessària, és una organització que desenvolupa polítiques i programes encaminats a aconseguir el ple exercici de la igualtat de la dona en tots els àmbits i nivells de la societat. Entre els molts objetius d’aquesta organització està brindar sistemàticament la seva aportació a la formació de la dona, coordina els programes de diversos ministeris i organismes de govern que garanteixen la millor participació laboral femenina i evita les discriminacions en les contractacions. Realitza investigació continuada sobre els principals problemes que confronta la dona, els seus interessos i opinions. Tenen una publicació, la Revista Mujeres, destinada a promoure una imatge no sexista de la dona.
És una realitat que el poble català és solidari i té una gran trajectòria internacionalista. Ho ha estat amb la Revolució cubana, amb la Nicaragua sandinista, amb la lluita dels pobles de Centreamèrica, la lluita contra la guerra, per la pau, durant anys ha forjat un moviment, una tradició, que marca molt el sentit solidari del poble català.
En l’actualitat, es fa necessari, conseqüentment amb aquesta tradició, desenvolupar un potent moviment antiimperialista que s’oposi a les ingerències i agressions contra els pobles que lluiten per la seva emancipació social i nacional, com els pobles palestí, sahrauí, kurd o al Donbass. I una futura república catalana hauria d’aliniar-se amb els pobles que lluiten por autodeterminar-se i per recuperar la sobirania nacional i el socialisme.
