Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Utopia o pragmatisme? Mentrestant el capitalisme resisteix
05/12/2016 Jordi Navarro
Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona

Per Jordi Navarro, ecologista, decreixentista, llicenciat en Geografia i militant de la CUP, ex-regidor a l'Ajuntament de Girona

Quan encara ressonen les salves i visques a Fidel, potser no acabem de ser prou conscients del magnetisme del personatge i de quina és la seva rellevància històrica. Odiat pels seus enemics, idolatrat pels seus seguidors, acaba de marxar un símbol de la lluita anti imperialista i sobretot un exponent històric de primer ordre del segle XX. Historiadors i analistes aniran desgranant el seu llegat i anirem coneixent detalls de la seva obra, de la seva gestió, del seu pensament. Fidel transcendeix Cuba i el Carib, la seva figura té un pes immens en el moviment dels països no alineats i els occidentals no som conscients que malgrat el terrible poder de les potències occidentals alguna cosa s’està movent al món i el pes dels BRIC i els no alineats s’està reforçant. Fidel és un referent a tres continents sencers i més enllà.

La història ens ensenya que les persones revolucionaries ( Fidel, Ho chi min, Lenin, Luxemburg, Ocalam, Otegi, Montseny, Pasionaria, Nin, Mandela, Gandhi, Nasser,... que han entregat la seva vida a una causa ho han fet per tota la vida, i han superat etapes i fases de tot tipus. Des de l’utopisme juvenil fins al pragmatisme més possibilista, passant pels errors, la gestió diària, la raó d’estat i les relacions internacionals més fosques i amagades. Els grans ideals de la humanitat han estat motor de la història, però més enllà de l’èpica i les pàgines glorioses de la història, hi ha tota una realitat diaria de gestió de les institucions, de l’economia, del dia a dia...i estic plenament convençut que la batalla es juga aquí, en aquest terreny fangós i relliscós que és capaç d’apagar l’aura de qualsevol personatge històric i entelar-ne el llegat.

Els líders de l’ALBA sempre s’han emmirallat en l’exemple de Fidel per combatre l’imperialisme i iniciar una via autòctona de construcció del socialisme. Moviments de masses guiats per uns forts lideratges i organitzats al voltant de potents partits, moviments i assemblees populars que han construït un relat històric propi d’oposició al capitalisme. I una pila de contradiccions per gestionar, en bona mesura derivades de la gestió diària dels afers comuns, d’allò que no interessa gaire a l’esquerranisme occidental. Però aquesta és la realitat, afrontar la gestió diària i saber-ho combinar amb l’avanç cap als grans ideals de la humanitat.

Les experiències llatinoamericanes i caribenyes han hagut de fer molts equilibris. Pressionats per les grans empreses i les potències colonials, i sempre temptats per les burocràcies xinesa i vietnamita, han aconseguit inicialment les simpaties de l’esquerra occidental, però un cop han aparegut contradiccions i el socialisme ha ensenyat la seva cara més buròcrata, impersonal i «realpolitiquera», l’esquerra occidental s’ha refugiat en si mateixa, tancant-se a la realitat i construint-se una «realitat» ficticia feta a mida. Probablement el sentiment de culpa, el pes del catolicisme i l’avanç imparable del capitalisme al cor d’Europa, ha despullat l’esquerra occidental i s’ha convertit en vulnerable, desprotegida, incapaç de reaccionar i fer-se el càrrec de les terribles contradiccions que implica la gestió diària en un marc de capitalisme global

I aquesta és la realitat, mentre Cuba i Veneçuela s’entaulen amb estats feixistes com Qatar, Arabia Saudi, Iran o Kazahastan i arriben a acords bilaterals en matèria energètica o comercial, per altra banda alcen la bandera de la justícia social i la lluita contra l’imperialisme. Fidel es podia codejar amb Fraga o Suharto amb total naturalitat mentre els comunistes eren massacrats a Espanya i Indonèssia. Raó d’estat en dirien alguns, realisme possibilista en dirien uns altres, però realitat al capdavall, agradi o no agradi.

El capitalisme internacional es reinventa i colonitza nous territoris, devasta països sencers i aconsegueix reforçar-se ideològicament. Després de la desfeta de la crisi internacional iniciada l’any 2008, amb la caiguda de països sencers del sud d’Europa, el sistema capitalista ha aconseguit resituar-se i reforçar-se. Malgrat les evidències, malgrat la corrupció, malgrat la pobresa, no hi ha maneres que al sud d’Europa floreixi una alternativa al capitalisme. L’exèrcit de tertulians, economistes, polítics i referents liberals estenen la seva influència i tornen a vèncer a les forces que gosen oposar-se al capitalisme. Per si fora poc, sembla que els únics que estan capitalitzant electoralment la indignació generada per la crisi, l’atur i la misèria, son els partits feixistes, que creixen al món occidental ( també a l’islàmic) i aconsegueixen desplaçar l’esquerra.

Uns partits d’extrema dreta que reivindiquen proteccionisme econòmic, nacionalisme d’estat ( religió d’estat també) i capitalisme desregulat en el fons. I amb aquest panorama convé recordar que l’esquerra ens estem adormint, que continuem ensopits i entelats per una capa de vernís esquerranista que ens impedeix emergir com un referent humanista capaç d’arrelar i créixer, capaç de bastir aliances amb els pobles que lluiten contra l’imperialisme i el capitalisme.

Mentre continuem aferrats a un utopisme infantil, a un purisme malaltís que és un calc del catolicisme més purista i hipòcrita, continuarem sent del tot irrellevants, tancats en la nostra bombolla consumista i europea. Continuarem sent la riota del món, completament inútils en la lluita contra el capitalisme, continuarem això si, sent els principals portadors de la torxa de l’utopisme que fa pessigolles al capitalisme mentre reneguem del pragmatisme de Fidel, Ho Chi Min o Chavez, que al menys han plantat cara al capitalisme i li han infringit derrotes.

No ens serà fàcil desempellagar-nos del complex de superioritat que hem arrossegat durant dècades, però de res serveix suplir-lo per un sentiment de culpa que ens paralitza i ens converteix en homes i dones de palla. Potser ja va sent hora d’afrontar la realitat, d’estendre la ma als nostre companys i companyes del sud, d’oblidar els luxes i comoditats que ens brinda el capitalisme occidental europeu i d’agafar les regnes de es nostres vides, de deixar de criticar per criticar i d’actuar amb valentia, fermesa, responsabilitat i esperit revolucionari. Comunisme o caos que deia aquell!

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid