Al pas que anem, el vell debat sobre el nom del nostre país podria tenir, segons com, una solució imaginativa: Països Espoliats
Ho dic perquè l’esforç que l’estat espanyol ha fet de la transició política ençà per evitar que els Països Catalans ens relacionem i compartim projectes no ha pogut eliminar el fons real de la qüestió, sinó que el fa renàixer amb una força inaudita. Mireu la reunió d’ahir a Madrid i hi veureu Catalunya, el País Valencià i les Illes, junts i sols, dient que no a Montoro. Ho torne a dir: junts tots tres i sols tots tres. Les dues comunitats basques no hi eren, per raons òbvies, i la resta prenia posicions més o menys tèbies. Els no rotunds al govern espanyol, tots tres, van arribar del País Valencià, de les Illes i del Principat. I aquestes coses no passen perquè sí.
Passen perquè, després de quaranta anys, ja és ben evident que el règim actual es basa en l’empobriment via espoliació fiscal del País Valencià, les Illes i el Principat. I en l’ús discrecional dels milers de milions que cada any s’hi drenen.
Un ús discrecional del govern espanyol que serveix per a dues coses. La primera, per a finançar els deliris estatals, com per exemple l’AVE, i sobretot per a finançar les empreses que se’n beneficien, d’aquest deliris. Empreses que després retornen una part dels beneficis als partits polítics via corrupció.
La segona cosa per a la qual fan servir els nostres diners és per a permetre al gran sud (Andalusia, Extremadura, Castella – la Manxa) un nivell de serveis infinitament superior al que es podrien permetre amb els recursos propis. Cosa que no seria cap problema important si no comportàs paral·lelament i imparablement l’empobriment de l’arc mediterrani, però que esdevé una fractura intolerable quan implica el desequilibri en els drets socials, en les infrastructures, en les inversions que vivim els tres països catalans.
La realitat és molt tossuda. En qualsevol part del món les estructures geogràfiques, econòmiques, culturals i socials són un corrent de fons que pot ser tapat a còpia de polítiques concretes o que fins i tot pot ser aniquilat i aturat per sempre. Si és viu, però, renaix amb força quan la superstructura política o ideològica s’afebleix. I ací és on som avui. Digueu-ne el nom que vulgueu i proposeu-hi el futur que vulgueu, però el país que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó torna a dibuixar-se amb claredat als mapes. L’anestèsia del règim del 79 ja va deixant de fer efecte, com es va veure amb claredat ahir a Madrid.
(Potser us interessa: Cinc mapes econòmics que ensenyen que els Països Catalans són diferents d’Espanya)
