Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Nacionalistes
06/02/2015 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga, militant de la CUP de Manresa

Sí, ja ho sé, nosaltres no som nacionalistes, som independentistes. I és que el nacionalisme pot acabar molt malament, com a Alemanya ara fa 80 anys. I és cert, difícilment podríem explicar l’ascens del nacionalsocialisme sense l’aparició al segle XIX del nacionalisme romàntic de Herder o Wagner. Però no és menys cert que si Hitler aconsegueix arribar al poder és gràcies a factors diversos i que el seu moviment beu de més d’una font, entre elles el model organitzatiu i agitatiu del marxisme i el leninisme així com part del seu discurs obrerista, revolucionari i estatista. Però també és cert que entre les moltes forces i ideologies que es van unir per aturar el feixisme als anys 30 i 40, cap tingué tant pes com, precisament, el nacionalisme. Des dels discursos de la república espanyola que  presentaven als sublevats com a invasors estrangers o els de la Generalitat cridant a salvar el país, passant per tots els patriotes enquadrats en els maquis i els partisans als paÏsos ocupats,  fins a la mateixa denominació soviètica de la guerra contra l’invasor nazi: la Gran Guerra Pàtria. L’esperança en el socialisme i la fe en la llibertat i la democràcia van jugar un paper destacat alhora de mobilitzar homes, dones i recursos contra el feixisme, però cap altra clam va resultar tan efectiu i determinant com la crida a salvar la pàtria, la nació. Repasseu, sinó, discursos i publicacions oficials i clandestines de l’època, o visiteu el camp de Concentració de Mauthausen, per exemple, a l’entrada del qual els monuments a les víctimes estan estrictament ordenats per nacionalitats, amb abundància de banderes, símbols i paraules d’amor a la pàtria.

Durant molts anys, després de la guerra, amb el record fresc de tanta gent que havia deixat la vida per defensar la col·lectivitat de la qual creien formar part, i amb tants altres pobles encara aleshores colonitzats lluitant per la seva llibertat, el nacionalisme va gaudir d’un cert respecte i acceptació per part de l’esquerra mundial. Així, amb aquest terme es describien lluites de pobles oprimits d’arreu del món, del Vietnam a Irlanda, i de  Cuba a Algèria. El nacionalsime era el dret del feble a resistir, a existir, enfront a l’imperialisme del fort, de l’opressor. També aquí, als Països Catalans, el terme nacionalisme s’associava a posicions democràtiques i progressistes fins no fa pas tant. De mica en mica, però, les visió negativa del nacionalisme que tenien corrents de pensament germànics i anglo-saxons, avergonyits pel seu propi passat col·lectiu, s’anà estenent arreu per satisfacció dels estats constituïts que trobaven en aquest enfoc una bona eina per desacreditar la lluita dels pobles que miraven de subjugar. I així hem arribat a l’actual situació, en la qual no ens considerem nacionalistes ni tant sols aquells que pensem que les nacions són uns invents que val la pena conservar i utilitzar a fi de bé. Ara ens diem independentistes-no-nacionalistes, malgrat que l’Institut d’Estudis Catalans defineix el nacionalisme com la Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid