Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’Assemblea de Catalunya: de la ruptura a “la traïció dels líders”

La primera sessió de l’Assemblea de Catalunya es va realitzar el 7 de novembre del 1971, després de concretar els quatre punts de coincidència en l’objectiu immediat de l’enderrocament de la dictadura.

02/11/2015 Memòria històrica

Unes tres-centes persones es van reunir clandestinament a la primera sessió de l’Assemblea, a l’església de Sant Agustí.

En aquest sentit, és bo recordar la resolució que es va prendre sobre què s’entenia com a poble català, al qual s’adreçava: “Considerem catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya.”

Els participants van consensuar un breu document que resumia les idees força que aplegaven les reivindicacions de la immensa majoria catalans i catalanes. Onze mesos abans d’aquell novembre del 1971 Carrero Blanco havia volat pels aires i poc abans s’havia dut a terme procés de Burgos contra l’independentisme basc.

Abans de la constitució formal de l’Assemblea de Catalunya, però, ja es teixia un moviment de ruptura i llibertats, que va encetar el camí a l’Abadia de Montserrat: d’allí sorgí un manifest on es reclamava l’amnistia política, les llibertats democràtiques i el dret d’autodeterminació, en un conjunt de renions (“tancades”) els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970, amb la participació de tres-centes persones, entre els quals activistes, artistes i intel·lectuals.

El quatre punts eren l’amnistia general per als presos i els exiliats polítics, l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals que garanteixen l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític, el restabliment de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació, i l’ambigua coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica (en què quedava inclosa les reivindicacions per les llibertats i justícia socials a Portugal).

La incidència que el PSUC en aquest moviment d’assemblees i sectorials va ser molt important, especialment pel pes que tenia en el si del moviment obrer, però també en els sectors d’intel·lectuals, professionals o del món artísic.  L’aparició de les Comissions Obreres va jugar un paper cabdal en l’eixamplament d’aquest moviment, però amb el pas del temps també es va constatar la seva dependència a les directrius del partit hegemònic a l’Assemblea.

La declaració també estava signada per una sopa de lletres de petits partits, molts siutats en l’extrema esquerra; com el PSOE; el PORT, el PRT, el PSAN i els membres de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que aplegava ERC, UDC, el FNC, el MSC i el PSUC. A aquesta suma de sigles s’hi van afegir les Comunitats cristianes de base, grups de solidaritat o grups per la no-violència.

El desembre de 1975 l’Assemblea signava la crida per a la XII Permanent de l’Assemblea, i convocava la segona sessió plenària amb una crida a la mobilització general coordinada amb l’objectiu d’arribar a una siutuació de ruptura democràtica.  

En aquest context l’Assemblea impulsà i convocà les mobilitzacions populars més importants, com les grans manifestacions de l’1 i el 8 de febrer del 1976 a Barcelona i la de l’Onze de Setembre del mateix any a Sant Boi. En aquest període i fins l’any 1977 assemblees territorials i sectorials arreu del territori del Principat.  Entre importants sectors populars es vivia amb la convicció que l'acabament del franquisme havia de representar, per mitjà d'una "ruptura democràtica", un pas important per avançar en l'alliberament social i nacional pel qual es lluitava. Però l'"aparença rupturista" que van mantenir partits de l'esquerra antifranquista com el MSC i el PSUC només es va mantenir fins al referèndum de la "reforma política" celebrat el 15 de desembre de 1976

Però Consell de Forces Polítiques de Catalunya de l’Assemblea va desplegar tots els seus mecanismes organitzatius i capacitat desmobilitzadora per desviar les reivindicacions de ruptura cap a la idea que calia “fer política” des de les noves institucions, les recuperades amb l’arriba de Josep Tarradelles i les promeses en un futur autogovern. El president de la Generalitat a l’exili arribava al Prat el 23 d’octubre de 1977 acompanyat d’Adolfo Suárez, un episodi descrit com “El ja sóc aquí del president dóna pas al fins aquí hem arribat de l’Assemblea.

Cal apuntar que el PCE i el PSUC havien propugnat ja des de molts anys abans una política de "reconciliación nacional" de manera que es poguessin atreure al costat de les anomenades forces democràtiques, alguns dels sectors socials i polítics propers al règim.

Així, l'oposició política no rupturista per principis i per actes, els partits que formaven la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CDC, PSUC, USC, ERC, FNC, CSC, Partit Carlí) constituïda el 1969, va emprendre en coordinació amb altres organitzacions paral·leles d'arreu de l'Estat (entre les quals la Taula de Forces Polítiques del País Valencià) el procés anomenat de "transició democràtica". Aquest procés es iniciar tot abonant les eleccions de 1977 que eren plantejades amb caràcter constituent per a l'Estat espanyol i sense cap mena de ruptura amb el règim anterior tot mantenint greus restriccions ideològiques i polítiques (ja que no permetien la presentació ni dels partits comunistes, ni dels republicans, ni tampoc de qualsevol posició independentista).

Les eleccions havien estat convocades per Adolfo Suàrez, el qual havia estat nomenat el juliol de 1976 per un Rei d'Espanya que havia estat coronat el 1975 pel mateix règim franquista. La continuïtat estava així garantida i Franco havia, doncs, aconseguit de deixar-ho tot "atado y bien atado" tal com havia manifestat en les seves darreres voluntats. Aquestes eleccions marcaven, doncs, l'inici d'una evolució política de la qual és hereu directe el règim parlamentari vigent actualment a l'Estat espanyol.

El procés polític dirigit pels partits aleshores dominants fou ben diferent de la ruptura, i derivà cap a una simple transició o envernissat del règim, és a dir, la instauració d'un règim parlamentari presidit per una monarquia continuista i amb el manteniment de les estructures político-administratives i repressives del franquisme.

 

XII Permanent de l' Assemblea de Catalunya

Comunicat [Desembre del 1975]

Reunida la XII Comissió Permanent de l' ASSEMBLEA DE CATALUNYA,acorda fer públic el següent comunicat:

La desaparició del darrer dictador feixista d'Europa ha provocat en el si del Règim el reequilibri de les seves forces amb una clara intenció continuista. Les polítiques pseudodemocratiques i reformistes, condicionades pels darrers reductes ultres, configuren una maniobra "aperturista" que pretén amagar la perduració de les estructures autoritàries. Així, hem de denunciar la vigència del decret-llei antiterrorista, la detenció i tortura de companys en lluita, les degradants condicions del règim penitenciari i la confirmació del processament de militars demòcrates. Ens sentim solidaris amb tots aquells que són objecte d'aquesta repressió.

Davant les aspiracions i necessitats populars, el Règim respon amb mesures com la congelació de salaris, un indult que ignora el clam popular per l'amnistia general poiítica, el decret "sobre el uso de las lenguas regionales", burla de les aspiracions nacionals dels pobles basc, gallec i català.

La submissió als interessos imperialistes té expressions tan clares com la venda del Sàhara, traïció a la lluita nacional del poble saharí encapçalada pel F. Polisario, que mostra com l'actual govern entén el dret d'autodeterminació dels pobles.

L'ASSEMBLEA DE CATALUNYA, que en la seva X Comissió Permanent ja va expressar que "tota obertura atorgada és una obertura aconseguida", reitera la seva voluntat de lluitar per la democràcia sense exclusions, pel retorn de la sobirania al poble. Només el rebuig del continuisme i el revocament de les lleis fonamentals del franquisme i de tots els òrgans i institucions que l'han configurat o que intentin perpetuar-lo, és a dir, només la ruptura democràtica, pot ser l'inici del camí per a satisfer les exigències populars i nacionals.

És amb aquesta convicció que l'ASSEMBLEA DE CATALUNYA, des de la seva constitució el 7 de novembre de 1971, ha expressat la seva alternativa en aquests termes:

ALTERNATIVA D' ASSEMBLEA DE CATALUNYA

"Nosaltres, catalans de diferents tendències pertanyents i no pertanyents a organitzacions polítiques, de diversos sectors de la població, obrers, camperols, estudiants, intellectuals, professionals i ciutadans en general, de Barcelona i de comarques, reunits en Assemblea, magrat que som conscients que les actuals circumstàncies dificulten d'esgotar les possibilitats de representació, formulem la present declaració:

L'actual crisi del règim, de la qual el procés de Burgos fou una manifestació sobresortint, la progressiva presa de consciència i la mobilització de les classes populars, i la necessitat d'oposarnos fermament a la maniobra continuista d'instaurar Juan Carlos com a successor, a títol de rei, del dictador, exigeixen l'adopció unitària d'una alternativa democràtica basada en els punts mínims acceptables per les forces i sectors representats a l'Assemblea, alguns dels quals tenen objectius divergents a llarg termini, però que coincideixen en l'objectiu immediat de l'enderrocament del franquisme. Aquests punts de coincidència són els següents:

1.La consecució de l 'amnistia general dels presos i exiliats polítics.

2. L'exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d'expressió, d'associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l'accés efectiu del poble a1 poder econòmic i polític.

3. El restablinent provisional de les institucions i dels principis confitgurats en l'Estatut de 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació.

4. La coordinació de l'acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica".

L' ASSEMBLEA DE CATALUNYA crida el poble a confirmar aquests quatre punts a través d'un ample debat polític que els desenvolupi en tots els àmbits sectorials i territorials, i es disposa a convocar tot el poble a una mobilització general coordinada. Aquests elements -confirmació popular, desenvolupament de les alternatives polítiques i coordinació de mobilitzacions- configuren el procés que porta a la celebració de la SEGONA SESSIÓ PLENÀRIA de l' ASSEMBLEA DE CATALUNYA. En aquesta Segona Plenària el poble de Catalunya ha de formular el programa polític d'alternativa democràtica, en el camí cap a la constitució del Govern Provisional de la Generalitat de Catalunya.

En aquest sentit , l' ASSEMBLEA DE CATALUNYA es proposa:

a) Arribar al nivell màxim unitari a Catalunya, continuant el seu treball de vinculació i coordinació de les forces i organitzacions pel lluiten pel trencament democràtic.

b) Iniciar el diàleg amb el CONSELL DE FORCES POLÍTIQUES DE CATALUNYA, l'aparició del qual saluda púb1icament, sobre la base de les coincidències programàtiques i de la voluntat unitària comuna. Invitar el CONSELL DE FORCES POLITÍQUES DE CATALUNYA a incorporar-se com a tal a l'ASSEMBLEA DE CATALUNYA.

c) Continuar treballant per assolir una entesa unitària amb totes les forces i instàncies de l 'Estat espanyol , i especialment del País Valencià i de les Illes, en la perspectiva d'una àmp1ia mobilització per la conquesta de les llibertats polítiques i nacionals.

d) Mantenir contacte amh el President de la Generalitat de Catalunya per analitzar aquesta situació política davant la constitució del Govern Provisional.

Desembre del 1975

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid