Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Jimmy Jazz. La gresca i el compromís dels bars del rotllo

Article de Jaume Piquer Jordana

10/11/2015 Memòria històrica
Jimmy Jazz Jimmy Jazz

A finals d’octubre, en un gag del programa Polònia de TVC, es va fer una referència al bar Jimmy Jazz d’Igualada. A tothom qui hi havia estat li va fer molta gràcia i il·lusió el fet que, 10 anys després del tancament del local, se'l tingués present en un programa de tanta audiència. Van ser molts els comentaris a la xarxa recordant anècdotes i els bons moments viscuts al Jimmy Jazz. Per als qui són més joves o no van viure aquella etapa en primera persona, aquest article pretén repassar, molt per sobre, el que va significar el Jimmy Jazz i, per extensió, el conjunt de bars del rotllo.


És evident que l'independentisme ha crescut en tots els àmbits. Actualment, la majoria de poblacions del país, si més no les més importants i a les capitals de comarca, es disposa d’algun espai físic de socialització de l’independentisme. Molts d’aquests locals miren de coordinar-se mitjançant la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, malgrat que n’hi ha molts d’altres que van per altres bandes, com poden ser algunes seus d'organitzacions polítiques, els locals de l’ANC o la xarxa de Casals Jaume I. També hi ha altres eines de coordinació d'establiments molt interessants, com per exemple la nova Xarxa de Restauració i Cultura Cooperativa.


Però, als anys 80 el panorama era molt diferent. L’independentisme, fent un repàs molt superficial (hem de deixar moltes coses al tinter per no fer un article gaire llarg), podem dir que només disposava dels locals de les seus nacionals, principalment a Barcelona, d’organitzacions com la Crida, el PSAN o l’MDT, que eren pisos habilitats per anar-hi a treballar, fer reunions i guardar-hi el material (documentació, pancartes, material per anar a encartellar o per fer parades, etc). Com a molt, en algun altre local, d’organitzacions històriques com el FNC o Estat Català, a Barcelona, ja hi havia alguna taula de ping-pong perquè els membres de les joventuts d’aquestes organitzacions s’hi trobessin més a gust i poguessin passar també algunes estones de lleure al local, però aquests locals eren en pisos; no eren locals oberts al públic a primera línia de carrer. La resta d’espais públics de l’independentisme es limitaven a una llarga llista d’adreces d’apartats de correus per rebre-hi la correspondència. En el cas de l’MDT, per exemple, cada assemblea comarcal disposava del seu propi apartat, per poder contactar amb els seus simpatitzants. Cal tenir present que en aquells temps, per estrany que pugui semblar als qui no han viscut aquella època, no hi havia ni telèfons mòbils, ni internet, ni xarxes socials com ara.


De bars, que fossin marcadament independentistes, oberts al públic (a part del particular recital psicoestètic del veterà Frank Dubé, a Sant Gervasi), possiblement no n’hi havia cap fins que, a mitjan dels 80, es va obrir el Bar Novecento al carrer Trinxant del barri del Clot. Després, a final dels 80 i a la primeria dels 90 ja es van començar a obrir casals, com el Casal Independentista de Sants, i altres locals al barri de Gràcia o a Ciutat Vella (l’Ateneu Soroll, l’Estel, el Foc i Fum, El Casal Poca Broma, etc). I a comarques també es van començar a obrir casals i bars com, per exemple, L’Ateneu la Seca o el cafè l’Havana de Manresa.


En el cas d’Igualada, va ser l’any 1995 quan es va obrir el cafè bar Jimmy Jazz. Prèviament, durant 4 anys, havia estat funcionant un Casal Independentista (amb barra i espai per a fer-hi actuacions), als baixos del local de les JERC, que ja es va convertir en un primer punt de trobada del jovent compromès de la comarca. El Jimmy Jazz va néixer tenint com a principal referència les Herriko Tabernes del País Basc. Als anys 90 una part important de l’independentisme català estava molt influenciada per l’independentisme basc (és el que popularment es coneixia com a ‘seguidisme’ o ‘basquitis’). És per això que el Jimmy Jazz o el Sarri (que és un altre bar que s’havia obert a Reus), agafessin com a nom el títol d’una cançó del grup Kortatu. La particularitat del Jimmy Jazz rau en el canvi de plantejament que va fer, deixant de copiar exactament el que feien els bascos (per exemple posant la música o servint begudes basques), per fer el mateix, però adaptant-ho a la realitat catalana. Es va fer un exercici d’autocentrament molt important, per fer-ho tot en clau catalana. A partir d’aquí es va fer tot un treball de recerca i promoció del que ara coneixem com a ‘begudes de la terra’, mirant de descobrir i oferir tots els licors i combinats tradicionals i típics d’arreu dels Països Catalans. De la mateixa manera, es va apostar pel concepte de ‘Gresca catalana’, amb el que es va fer evident que es podia sortir de gresca i passar-ho bé, amb la bona música feta en català. Això també va comportar una important tasca de descoberta de grups de música d’arreu del país (recordem, una vegada més, que en aquella època no existien tants mitjans com ara per trobar informació). El Jimmy Jazz va apostar fort per les noves promeses (i compromeses) i va ser el local on grups o cantautors com Cesk Freixas, o com en Feliu Ventura de Xàtiva o en Tomeu Quetgles de Mallorca hi varen fer les seves primeres actuacions al Principat. Hi van passar grups d’arreu els Països Catalans.


El Jimmy Jazz es va acabar convertint en un punt de referència del jovent compromès, no només d’Igualada i de l’Anoia, sinó també d’arreu del país. Cada cap de setmana hi havia colles de joves d’altres comarques que es desplaçaven expressament a Igualada per divertir-se amb la música, les begudes i la gent que els venia de gust, perquè a les seves poblacions no hi havia cap espai de les mateixes característiques. El Jimmy Jazz també es va fer molt popular per l’organització de grans esdeveniments, com la Calçotada Popular o el Sarau Independentista (que era un sopar amb parlaments i actuacions, per commemorar els aniversaris del bar). En aquests actes s'hi entaulaven més de 500 persones, i calia fer-los en algun espai exterior. Es tenia molta cura de tots els detalls, i sovint es regalaven recursos als assistents, com el mític CD Crit-i-cant, que va ajudar a popularitzar una bona colla de cançons patriòtiques. Una de les claus de l’èxit del Jimmy Jazz era la seva transversalitat i el fet de ser un punt de trobada en el que qualsevol independentista s’hi podia sentir còmode. En aquella època hi havia altres bars del rotllo (així és com es coneixien popularment els bars d’ambient independentista, i fins i tot es va impulsar una Coordinadora de Bars del Rotllo), però la majoria estaven vinculats a alguna organització determinada, com els Casals Tio Canya, que depenien de les JERC, o locals com l’Atzucac de Mataró, el Terra de València o el Sarri de Reus, estretament vinculats a les respectives assemblees de Maulets; i cadascun d’ells treballava al marge del que fessin les altres organitzacions. Per posar un exemple gràfic, poden parlar dels cartells de les acampades d’estiu; els usuaris del Jimmy Jazz sempre van trobar informació tant de l’Acampada Jove (de les JERC), com del Rebrot (dels Maulets), sense que això fos incompatible, cosa que no succeïa en els altres locals.


El Jimmy Jazz va romandre obert 10 anys, del 1995 fins al 2005, fins que el qui n’era l’impulsor (el signant d’aquest escrit), va marxar a viure a Girona i, en aquell moment, no va sortir ningú que volgués fer-se càrrec del local. A Igualada tota la gent que es movia i que donava vida al Jimmy Jazz, va continuar activa i, en poc temps, es van obrir nous espais, com l’Envelat o el Clot del Clos (tots dos tancats actualment), i impulsant el Casal Independentista La Teixidora, i nous locals com el Racó dels Miquelets o l’Ou com balla entre d’altres. Quan es va tancar el Jimmy Jazz es va editar una publicació ‘1995-2005 El bon record de 10 anys plens d’aventures i de coneixences’ i un recull audiovisual que actualment es pot veure a la xarxa.


Nota de l’autor: actualment faig de dinamitzador lingüístic a l’Ajuntament de Girona i, puntualment, continuo realitzant tallers per divulgar els begudes de la terra i faig de punxa discos fent sessions de gresca catalana, perquè, encara ara i després de tota la feinada de recerca feta, hi ha molts espais del rotllo que no dispensen l’atenció que mereix la música i les begudes de la terra. Cal continuar treballant per l’autocentrament.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid