Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
En el 75è aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC)

Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure

04/05/2015 Memòria històrica

L’impossible és el fantasma dels

tímids i el refugi dels covards

Napoleone Buonaparte (1769-1821)

Enguany commemorem dues dates d’un notable interès en la nostra història nacional, l’assassinat del President de la Generalitat republicana Lluís Companys i la fundació del FNC, dos fets que simbolitzen els 40 anys de dictadura feixista, la contraposició entre les víctimes i els resistents. La memòria històrica tant pels individus com per a les col·lectivitats, és el primer nivell per a la presa de consciència nacional.

Consideració

En aquest article farem una exposició de l’evolució del FNC des de la seva fundació el 04/05/1940 a París fins al 1960, quan després dels Fets del Paranimf a la Universitat, Assemblea Lliure d’Estudiants (21/02/1957), una nova fornada de militants nodreixen la secció universitària del FNC, ells seran la nova saba que revitalitzarà l’organització i prendrà el relleu als lluitadors de la vella guàrdia del període de la Generalitat republicana i la guerra. El 1960 coincideix amb el començ del segon franquisme, com a resultat de l’aplicació del “Plan de Estabilización Economica” (1959), que vol dir la liberalització econòmica i l’acabament de l’autarquia, amb l’accés dels tecnòcrates de “l’Opus Dei” al Ministeri d’Economia. En l’article volem fer una valoració contextualitzada, de l’activitat política del FNC en el període tractat.

El context històric del primer franquisme

Amb l’ocupació de Barcelona per l’exèrcit feixista, s’inicià al Principat i a la resta dels Països catalans un procés de repressió administrativa, física, contra els vençuts, els membres d’organitzacions polítiques i sindicals del període 1931-1939, amb tots els que havien col·laborat amb el Govern de la Generalitat o amb òrgans del poder popular. Al Camp de la Bota, des del 1939 fins al 1952, any en el qual es deixà d’afusellar, hi foren executades 1.704 persones, els empresonaments, desterraments, tortures, confiscacions de béns, tribunals militars, són els elements emprats per aterrir la població. Entre el gener i el desembre del 1939, les Auditories de guerra de Barcelona fan 11.741 diligències per rebel·lió, auxili i adhesió a la rebel·lió, se celebren 250 consells de guerra d’oficials generals i 900 d’ordinaris. El mes de maig del 1939 es dictaren unes 40 sentències de mort diàries, segons la premsa oficial de l’època.

Fonts del Ministerio de Justicia, el 31 de desembre del 1939 hi ha a tot l’Estat 250.719 empresonats, i des aleshores fins l’any 1944, es produeixen 192.684 execucions a l’Estat. Cal precisar que els primers dies després de l’ocupació, es produïren un nombre indeterminat d’execucions extrajudicials, que no foren enregistrades, o ho foren sota un altre concepte.

Per donar cobertura legal a aquesta repressió sobre la població es dictaren un seguit de lleis, Ley de Reponsabilidades Politicas (08/02/1939) Ley de Represión de la Masoneria i el Comunismo, març del 1940, apareix la figura de, Adhesión a la rebelión militar, és la justícia a l’inrevés, La ley de Seguridad del Estado, (29/031941). És en aquest marc repressiu que actuaran els partits polítics i sindicats, ajudant els seus empresonats, refent les organitzacions i realitzant accions de resistència.

Super adversa augeri

Davant l’adversitat, supera’t

Proverbi llatí

L’organització

És el líder de Nosaltres Sols! (NS!) Daniel Cardona i Civit (1890-1943), que preveient l’esclat de la Segona Guerra Mundial (IIa GM) (03/09/1939), s’adona de la necessitat que l’independentisme se situï al costat dels Aliats, perquè quan aquests, com en el cas de la Ia GM, guanyin, el contenciós català amb l’Estat espanyol es pugui presentar en el fòrum de la nova Europa.

És el (04/05/1940) quan al número 39, de la rue Maurois, la casa del rellotger Joan Masot, representant de la Unió catalanista (UC) i vinculat a D.Cardona que es reuneixen 3 representants d’Estat Català (EC) del sector cornudellista, Antoni Andreu i Abelló i Marcel·lí Perelló i Domingo, Joan Cornudella, i 3 de Nosaltres Sols! (NS!), Daniel Cardona, Jaume Martínez i Joan Masot, amb la presència de membres de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que neix el que durant un temps es coneixerà com “l’Organització” un front patriòtic resistent, l’objectiu polític del qual l’havia fixat D.Cardona en la seva anàlisi de l’evolució de la IIa GM. Quan es fa la reunió fundacional, fa 8 mesos que ha esclatat la guerra, en una Europa en flames, aquest nucli d’homes decideixen que per a ells la IIa GM és la continuació de la guerra del 1936-39, però des d’una òptica catalana, és a dir, una guerra nacional popular, i que en aquesta confrontació hi han de participar com a ciutadans d’una nació sense Estat. És en aquest sentit que el Full català (any II, núm. 10, juliol de 1942), en una apel·lació a Carles Pi i Sunyer, que dirigia el Consell Nacional Català de Londres (1940-1945), que duia per títol, A Carles Pi Sunyer, s’hi diu, Com a conseqüència de la plena sobirania, caldrà que el Consell organitzi, tot seguit, l’Exèrcit Català, la missió del qual serà posar-se al servei de les Nacions Aliades en la guerra en favor de la llibertat de tots els pobles, i, després de la victòria, assegurar la defensa de les Institucions democràtiques i socials que els Països Units de Llengua Catalana es donin. El nucli i els quadres de comandament d’aquest primer Exèrcit Català hauran de reclutar-se entre els veterans catalans, valencians i balears de la guerra del 1936-39.

Dins la categoria de veterans i quadres militars afins, el Full Català inclou el coronel Vicenç Guarner, Cap superior dels Serveis d’Ordre Públic del Govern de la Generalitat (1935-1936), artífex de l’Organigrama del Departament de Defensa de la Generalitat (1936-1939), del Coronel Enric P Farràs, Cap de les Milícies de Catalunya i del tinent coronel de sanitat, Jaume Roig.

Després que la Wehrmacht contornegés la Línia Maginot per les Ardenes i entrés a Bèlgica, 10/05/1940, cap a mitjan maig, els militants de “l’Organització” Gregori Font, Joan Sardà, Felicià Manzanares i Octavi Viladrosa entren a Catalunya per Portbou, han de preparar els punts de suport a Barcelona per continuar la lluita. Dins l’Organització s’estableixen dues branques, la política, sota la direcció de Joan Cornudella i Barberà, i la militar, comanada per Jaume Martínez i Vendrell, amb una relativa compartimentació entre les dues, seguint el model irlandès que havia inspirat el separatisme dels anys vint.

Fins que els lleons no tinguin els seus

propis historiadors, les històries de

cacera seguiran glorificant el caçador.

Proverbi africà

L’activitat resistent

El FNC dugué a terme durant els anys 1940-1946, una activitat de propaganda armada, consistent en la col·locació d’explosius en centres de l’administració de l’Estat, repartiment de fulls volanders, pintades, penjada de banderes i l’edició del Per Catalunya, que portava com a subtítol, Al servei del Front Nacional de Catalunya, amb un tiratge de 5.000 exemplars i una periodicitat mensual, s’imprimiren 28 númerosdes del 23/04/1945, dia de sant Jordi, fins al juny del 1947. Opinions, que duu com a subtítol, Butlletí Interior del Front Nacional de Catalunya, s’edità a Perpinyà, des del 03/02/1944 fins al 28/01/1947, de periodicitat setmanal, n’aparegueren 60 números, informa sobre la situació política internacional, de l’exili europeu i americà, notes sobre literatura, se’n feia una tirada de 4.000 exemplars.

A més de mantenir l’activitat de propaganda i reforçament del FNC a l’interior, el 1943 es produeix la caiguda de 83 militants i simpatitzants, la tasca més important fou la col·laboració amb els Aliats. El FNC va treballar amb els serveis secrets del govern polonès a l’exili (Londres), amb el Deuxième Bureau francès el MI6 anglès i la Office of Strategic Services (OSS) (1942-1945) dels EUA. Els eixos de la seva activitat foren:

1.- Ajudar a fugir de l’Europa ocupada i passar la frontera catalana militars (oficials, criptògrafs, radiotelegrafistes), jueus i fugitius dels alemanys.

2.- Recuperar entre 600 i 700 aviadors abatuts en territori francès, que via Lisboa, Londres, Gibraltar, es podien reincorporar al combat.

3.- Passar informació d’interès militar als Aliats, bases dels submarins alemanys a Mallorca, moviments de tropes a la Península, tipus de càrrega dels vaixells que des del Port de Barcelona salpaven cap als països de l’Eix.

4.- Lliurar informació dels països ocupats que s’havia de fer arribar a Londres, cartes topogràfiques dels Ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg. Situació de les obres a la Muralla de l’Atlàntic

La xarxa ( réseau) Maurice es creà el febrer del 1943. S’establí una coordinació entre els serveis secrets aliats establerts a Barcelona, i la resistència catalana representada majoritàriament pel FNC. La xarxa Maurice tenia 9 subxarxes. La Maurice I tenia com a responsable Manuel Valls de Gomis, abastava des de Marsella fins a la frontera catalana, aconseguí passar uns 50 aviadors aliats, militars belgues i fugitius dels nazis. Per la seva tasca en la resistència antinazi, M.Valls de Gomis, Jaume Cornudella i Olivé, Joan Lairet i Pons, Joan Culleré i altres militants del FNC foren condecorats pels aliats.

M.Valls de Gomis creà la xarxa de resistència Louis le Brun, en record del President Ll.Companys, en formaren part Jean Olibó, exbatlle de Sant Cebrià del Rosselló, Heribert Barrera, Octavi VIladrosa, Manuel Viusà i Joan Fanega entre d’altres.

La victòria dels aliats

Amb la rendició d’Alemanya 08/05/1945 i del Japó 02/09/1945, s’acaba la IIa GM. L’esclat, però, gairebé de forma immediata, de la Guerra Freda, impossibilitarà que la dictadura feixista del general F.Franco sigui eliminada per la seva connivència amb el nazisme i feixisme italià. Les democràcies ni atenen les peticions dels resistents ni agraeixen el seu esforç durant el conflicte, malgrat alguns diplomes i medalles, que en res fan variar la seva política de suport a la dictadura franquista com a mur de contenció del comunisme.

El 18 d’abril del 1946 a la Casa Pairal de l’Esteve Albert i Corp, a Can Batlle de Dosrius (El Maresme), es va celebrar la primera Conferència del FNC, de fet es tractava de fer balanç del període 1940-1945 i veure com calia encarar la situació política de la postguerra. Els 35 militants reunits a Dosrius repassaren les reunions a París el 1940, les relacions amb el Consell Nacional Català (CNC) de Londres, la creació del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC), converses amb polítics de l’exili i la sortida de la presó dels militants detinguts el 1943. S’elegí un nou Consell Executiu, en aquella primavera del 1946, el FNC assolí el seu zenit polític i organitzatiu. La Conferència fa una declaració de 5 punts on es parla de solidaritat social, de promoure la dignitat humana, del benestar col·lectiu, la llibertat de consciència, el dret a l’autodeterminació de totes les terres catalanes i a una comuna independència política, de la unitat nacional dels catalans i la conformitat amb la Carta de l’Atlàntic (1941). S’apunta una línia política socialdemòcrata.

La nit del 08/06/1946, en la preparació d’una acció consistent en el desplegament de banderes catalanes a l'Estadi de Montjuïc (actualment Estadi Lluís Companys) per a l’endemà, quan es jugava la Copa del Generalísimo, és detingut un membre de l’escamot per la guardia civil. S’efectuen un total de 15 detencions de militants de la secció militar del FNC, es perden les armes i els explosius.

La llarga hibernació

La IIa Conferència del FNC s’esdevingué a la casa pairal de Daniel Cardona a Sant Just Desvern (Baix Llobregat). L’informe fou presentat pel Consell Executiu i discutit i aprovat per la IIa Conferència, el 10/08/1947. L’informe té un total de 32 pàgines porta per títol: Per una política catalana, s’hi fa una anàlisi de la situació a l’Estat i el món, la fixació d’unes línies tàctiques i estratègiques força boiroses, la qüestió social, la religiosa. Dins l’apartat : De la política a seguir contra el règim franquista, en destaquem 4 punts que considerem importants.

1.- Acció preferentment política

2.- Unitat de les forces polítiques catalanes

3.- Coordinació amb les forces catalanes de l’exterior

4.- Recabar un ajut eficient de les potències democràtiques

Unes conclusions de 14 punts a la darrera pàgina, estableixen la línia política del FNC. A la contracoberta hi ha l’escut de la Generalitat i un Printed in Mexico.

La certesa que les democràcies no intervindrien políticament a l’Estat espanyol propiciant una solució democràtica, genera una situació de frustació dins els rengles de l’oposició. Alguns militants del FNC s’exilien, és el cas de M.Viusà que ho farà el 1948 a l’Estat francès, d’altres es retiren de l’activitat política procurant passar desapercebuts. Durant aquest període el FNC es limita a tasques unitàries dins el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC) (1945-1952), fins a la mort el 1952 del seu líder Josep Pous i Pagès.

El 27/08/1953 se signa el Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol, un mes després signatura del Pacte amb els EUA, que implica el reforçament internacional de la dictadura franquista.

El desvetllament

Des de París M.Viusà inicia l’edició del Per Catalunya, segona època, del 1954 al 1959 s’editaran 16 números, els articles la majoria redactats des de Catalunya, tractaven de sindicalisme, ensenyament, economia, emigració. El Per Catalunya circulà entre els medis de l’oposició política. Fou en aquestes dates que es captaren una bona colla d’estudiants universitaris, Jordi Vila i Foruny, Joaquim Ferrer I Mallol, Jordi Casas Salat i Fossas, Robert Bargalló, Ramon Subirats i Coral, Josep Ferrer, Jordi Carbonell i Sebarroja, Jaume Costa, Carles Castellanos, Eva i Blanca Serra, Carles Jordi Guardiola, aquest grup enllaça amb la vella guàrdia del FNC, Pere Carbonell, Jordi Cardona, Joan Cornudella i el seu fill, Antoni Malaret, Magí Colet. La síntesi dels dos nuclis produeix una sinèrgia que revitalitza el teixit del FNC. La secció universitària introdueix nous elements de debat en el si de l’organització, el concepte de Països catalans, la valoració del moviment obrer.

A la UB ens trobem amb l’hegemonia política del PSUC, que amb la seva línia de consignes que no corresponen a una anàlisi de la realitat, i confonent desitjos amb la realitat, convoquen la “Jornada de Reconciliació Nacional” (1958) o la “Huelga General Política” (1959), que només aconsegueix portar militants a la presó i l’exili. El 1960 apareix el fenomen de la “ Nova Cançó”, que representa una crítica a la dictadura franquista, ajuda a socialitzar l’ideari catalanista i aporta elements per a una recuperació idiomàtica i cultural, que s’anirà afermant amb el pas del temps.

El 1962 el FNC tenia 172 militants i uns 200 simpatitzants, una xifra notable en una situació de rigorosa dictadura, és una organització independentista, socialdemòcrata, que manté vius els elements de la seva identificació amb les seves organitzacions matrius, EC i NS!, i veu la necessitat de col·laborar amb el PSUC perquè no se’l pot ignorar. El número 5 del ARA, portaveu del partit, a la tardor del 1964 apareix amb el subtítol de Per Catalunya lliure i socialista.

Conclusions

El FNC va actuar com a pont històric, salvant la fractura de la derrota del 1939 i la posterior ocupació franquista, va permetre enllaçar el separatisme de F. Macià i D. Cardona, amb els plantejaments d’alliberament nacional i de classe del PSAN el 1968. El FNC fou al llarg de la seva trajectòria una organització “resistencialista” amb dificultats per a elaborar una línia política pròpia, anant massa a remolc de les iniciatives del PSUC. El 1975 no va saber o voler, adaptar-se a la reforma franquista. Al Congrés de Montserrat del 1974, sí que el FNC fa un esforç teòric de concreció de la seva línia política, però ha fet tard històricament. La iniciativa d’EPOCA, potenciada per la vella guàrdia i la secció militar del FNC (1943), va néixer sense orientació política, com a eina “resistencialista”, que va perdre l’oportunitat de passar a l’acció quan el moment polític ho requeria. Les pàgines de la història del FNC són plenes d’heroisme, d’amor i voluntat de servei a la terra. En la nostra història nacional, els homes i dones del FNC hi tenen un lloc de memòria ben guanyat.

Agustí Barrera i Puigví

Bibliografia

Barrera, A : Joan Layret i Pons, una aproximació biogràfica. IX Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró, 1993

Barrera, A : Inscrit en la memòria històrica, pàgines, 79-82, 83-86, 144-146, 157-161,195-199, 203-217. Edicions del 1979. Barcelona, 2013

Ir Congrés d’Història de l’Independentisme Català. Edicions del Centre de Lectura de Reus. Reus, 2007

Cruells, M : Una herència feixuga i acumulada. Diari, Avui. 16/10/1977

Martínez Vendrell, J : Una vida per Catalunya. editorial Pòrtic. Barcelona, 1991

Masriera, F : Joan Layret i Pons (1911-1975). Una generació trencada. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2012

Renyer,J : Un home del silenci. Jaume Cornudella i Olivé: patriotisme i resistència ( 1915-1983). Pagès editors. Lleida, 2001.

Rubiralta, F : Joan Cornudella i Barberà (1904-1985). Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2003

Surroca, R : La Catalunya resistent. Allò que la Transició ens ha amagat. Pagès editors. Lleida, 2006

Surroca, R : (coordinador) : Memòries del Front Nacional de Catalunya. Cavalcant damunt l’estel. Arrel editors. Barcelona, 2006

Tous, J : Antoni Andreu i Abelló. Correspondència política de l’exili (1938-1939). D’Estat Català al Front Nacional de Catalunya. Edicions el Mèdol. Tarragona,1999

Viladrosa, O : Sang , dolor, esperança. Editorial Dux. Barcelona, 2010

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid