8-M, aliances i genealogies feministes

Enguany es compleixen 40 anys de les Primeres Jornades Estatals de la Dona, celebrades en plena efervescència de la 2a onada del moviment feminista i al caliu de les lluites antifranquistes de base. Quatre dècades després, i malgrat haver impulsat la irrupció massiva de les dones a l’esfera pública, entre molts altres avanços cabdals, el feminisme encara és un pensament i una pràctica política invisibilitzada, menystinguda i estigmatitzada, fins i tot per l’esquerra radical. Lògic, si tenim en compte que les desigualtats de gènere, classe i ètnia estan al cor del sistema en què vivim. Des del 75, hem viscut la fi de la dictadura franquista per la via de la reforma i la transacció econòmica i política a la Lampedusa, la institucionalització de les conquestes i pràctiques feministes i la tímida implantació de polítiques per afavorir l’equitat i la igualtat de gènere, que xocaven amb les polítiques neoliberals, neocolonials i depredadores del planeta que han provocat l’actual crisi sistèmica, i que els governs aprofiten per implantar ajustos estructurals que profunditzen les desigualtats.

Tenim la sort de viure temps interessants, com diu el proverbi xinès, que, com un amic m’assenyalà un dia, té un sentit clarament irònic. Temps de triple crisis i múltiples violències, però també de revoltes, ruptures i finestres d’oportunitat, en què els feminismes impulsem i sostenim el canvi des d’espais diversos. També fent front comú, com reflecteix l’Alerta Feminista, una crida que impulsem més de 200 feministes catalanes per reivindicar que la nova política ho sigui de debò i les nostres propostes i pràctiques no quedin un cop més en segon terme.

A inicis d’aquesta dècada, l’ Anna Bosch, ecofeminista, ex-alcaldesa d’un dels primers ajuntaments democràtics i molt crítica amb la política de partits, parlava del feminisme com un moviment social empoderat, capaç de “donar-se la llibertat de relacionar-se d’igual a igual amb el poder establert” per tal de desapoderar-lo sense por a ser cooptat o fagocitat. Anna Bosch va ser una de les dones que participà en l’elaboració del Pla d’Acció 2003 per al programa d’acció sobre les dones de la Generalitat de Catalunya a petició de l’Institut Català de les Dones, aleshores encapçalat per una feminista independent, Marta Selva. La institucionalització en els seus diverses vessants ha estat un dels punts de tensió entre els feminismes, però, com altres, s’ha gestionat gairebé sempre amb debats respectuosos i constructius. En 40 anys d’encontres i desavinences, els feminismes han desenvolupat la capacitat d'aliances i sinergies entre dones, lesbianes i trans d’espais diversos i fins i tot confrontats. El present és ple de passat, i per encarar-lo serveix resseguir el fil de les lluites feministes a casa nostra: això és el que hem volgut fer les autores de la recerca Sabers i Pràctiques Feministes: una aproximació al moviment feminista a Catalunya (ACSUR-Las Segovias, 2015), feta en relació i diàleg amb feministes de diverses generacions, visions i espais. Per no oblidar la nostra història, fer-la valdre i tenir més eines per seguir construint-la dia a dia, més enllà del 8 de març.