Podemos: de te fabula narratur

Igual que les relacions entre els nombrosos capitals particulars són tant més fàcils de copsar com més posem de relleu el que tenen en comú -el fet que són Capital-, no hi ha res més senzill per establir les relacions entre els partits o moviments polítics espanyols que partir de la seva matriu –el fet que són Espanya-. D’aquí el de te fabula narratur del títol: quan a Catalunya parlem d’Espanya, estem parlant de Podemos. O el que és el mateix: les faules de Podemos, a Catalunya, ja ens les han contades. La faula primera és d’Alejandro Lerroux, “don Licandro”, i consisteix a atiar la demagògia plebea que fa veure que no s’és de dretes ni d’esquerres per tapar la crisi de l’Estat espanyol a Catalunya; el lerrouxisme modernitzat de Podemos consistiria a fer com que ells no s’abraçarien amb cap burgès català, encara que en un passat ben recent hagin encaixat amb el seu príncep i alabin, en l’actualitat, la seva reina (al míting del pavelló de la Vall d'Hebron de diumenge, no s’hi podien exhibir banderes republicanes); així, la qüestió nacional catalana seria una part més d’un dret de decidir espanyol i genèric: arribat el cas, podria tenir el mateix valor de canvi que la corrupció a Extremadura, la prima de risc, o el sou d’un ministre de la Cosa. La segona faula és d’Ortega i Gasset, i se’n diu “conllevancia”, que vol dir que ens hem d’entendre amb els espanyols de totes totes, perquè el “problema català ” no es pot resoldre de mena; i com que els espanyols són els que tenen la paella pel mànec, ja que disposen d’un Estat fabricat per ells i des d’ells, la “conllevancia” és la manera filosòfica de dir-nos que ja ens hi podem anar posant fulles. La tercera faula és d’Alfonso Guerra, i fa suor de “descamisados” redimits per la compressió hipostàtica d’Ernesto Laclau abans de passar 37 anys a les saunes del Congreso de los Diputados de la carrera de San Jerónimo per esdevenir essència d’Estat (espanyol, naturalment). Res, doncs, que ens hagi de sorprendre. Resulta més espaterrant que cometin la relliscada –d’empremta xulesca, o sigui, de por inconfessa en territori no conquistat—de venir a desafiar públicament un dels representants més constants, honestos i estimats en la lluita per la ruptura nacional, democràtica i social a casa nostra. Es veu que no han sabut pair la requesta-salutació de la CUP i, per evitar el combat directe, s’han hagut d’amagar rere una autoritat catòdica, mediàtica i mitinera que, aquí, costa d’entendre i d’acceptar en cru, vull dir, sense haver demostrat encara el valor que s’atribueixen. És un mal senyal: en aquest sentit, hi faltaria una quarta faula; i aquesta ja ens l’ha contada C’s.