Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La “democràcia Collboni”, l’independentisme i la República que vindrà
06/04/2014 Carles Castellanos
Carles Castellanos i Llorenç, històric militant independentista, membre de l'ANC, militant del MDT i professor de la UAB Carles Castellanos i Llorenç, històric militant independentista, membre de l'ANC, militant del MDT i professor de la UAB

Per Carles Castellanos, militant de l'MDT i de  l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), professor a la UAB

Em direu potser que aquest senyor (el famós Collboni de les primàries del PSC a Barcelona) no té res a veure amb l’independentisme, però això no és cert perquè l’estil de la “democràcia Collboni” és un bon contraexemple que ens afecta de ple.

La independència ens posa davant la gran oportunitat de construir un país nou en què les formes de participació democràtica hi seran fonamentals. I l’afer Collboni, que podem resumir en la manipulació poc escrupolosa de vots amb l’objectiu de sortir elegit, ens mostra amb tota la seva cruesa un model que hem de saber i poder conjurar.

Hi ha dues maneres d’entendre la pràctica democràtica:
Com un instrument per a construir una societat més ben organitzada i més justa per mitjà de la participació de les persones.
O bé (en la seva forma més espúria exemplificada per l’estil Collboni) com una manera d’aconseguir un càrrec des del qual controlar i manipular altres persones.

Convé que ens fixem bé en la manera de fer del cas que comentem, perquè mostra tota una “filosofia”. Allò que les persones democràtiques hem considerat especialment escandalós en aquest afer no és tan sols que es tracti d’una manipulació d’una població desorientada (els paquistanesos, pel que fa al cas, sota la batuta de Josep Maria Sala, gran recaptador de vots i voluntats a favor del PSC) i que es faci amb mètodes que recorden el caciquisme, sinó que a l’hora de fer el balanç, el senyor Collboni i el seu entorn reduïssin els fets a petits problemes esdevinguts en poques meses de votació. I també que, formalment, l’aparell del partit avalés la votació sense ni tan sols manifestar cap mena de distanciament crític: els resultats valien. I no hi havia res més a afegir.

Aquesta és la filosofia que ha prevalgut en aquesta manera de fer: qualsevol mètode “legal” és bo. No interessa “el com”, encara que contradigui els principis, mentre s’aconsegueixi arribar a dalt.

La segona part de les meves consideracions és constatar que ens cal vigilar de més a prop els potencials Collbonis que es puguin estar desenvolupant al si de l’independentisme i al si de la nostra societat. No diré noms però tothom sap que en més d’una estructura organitzativa pul·lulen personatges que entenen la política només des del punt de vista del règim semi-democràtic actual, és a dir, reduïda a fer-se votar i, en molts de casos, per mitjà de mètodes de recol·lecció d’adhesions i de vots basades en diferents formes d’amiguisme, no gaire allunyades de les que ha utilitzat el personatge que encapçala aquest article. És una herència del franquisme i d’un llarg postfraquisme ple de pràctiques despòtiques i poc democràtiques, heretades i mai abandonades.

La República Catalana Independent s’ha de protegir contra aquesta mena de paràsits sense escrúpols que destrossen amb les seves maniobres i manipulacions les instàncies de participació democràtica. Dins la nova societat catalana aquestes maneres de fer han de ser bandejades enèrgicament. Que això hagi quedat en evidència d’una manera ben escandalosa és quelcom que haurem finalment d’agrair (o contra-agrair, més aviat) al protagonista dels fets que comentem.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid