De Vercingetòrix a William Wallace, de Pizarro i Cortés a Bolívar i San Martín, de Jaume I a Genguis Khan... Un home dalt d’un cavall, espasa en mà i amb posat altiu, esculpit en grans dimensions sobre un immens pedestal. Una de les imatges arquetípiques dels grans personatges de la història escrita, la d’aquells que, al costat de milers i milers de persones anònimes, ignorades o oblidades, han protagonitzat episodis que han resultat determinants per a la història real d’un país.
La història d’aquest esquarterat país, les històries dels seus diferents trossos, no es va acabar el 7 de novembre del 1659, ni el 25 d’abril de 1707, ni l’11 de setembre de 1714, ni tan sols el 6 de desembre de 1978, sinó que, parafrasejant Francesc Pujols, gran proveïdor pòstum de cites recurrents, “rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. A la història d’aquest país, de tot ell, encara hi falten moltes pàgines per escriure. Encara que l’episodi històric que ens toca viure tingui un final feliç ningú no podrà reclamar, a diferència de segles enrere i malgrat diguin que mentre hi hagi rucs els savis aniran a cavall, una estàtua eqüestre davant del Parlament de la República Catalana perquè, afortunadament, als Països Catalans del segle XXI el protagonisme no correspon a cap cavaller d’arnès llampant sinó al conjunt del poble mobilitzat.
La societat actual té, malauradament, molts dèficits però entre aquests no hi ha el de la informació. Quan el present i el futur immediat esdevinguin passat els que l’estudiïn disposaran, afortunadament, de moltes més fonts historiogràfiques que quatre grans cròniques apologètiques i un repertori d’imatges extemporànies. En l’època de la comunicació gairebé a tothora queda constància de tot i de tothom. Alguns dels que ara tenen un major protagonisme públic podran justificar en un futur algunes escenes en les que han quedat ben retratats? L’arrencada de cavall i aturada d’ase del govern Mas, el tacticisme electoralista d’alguns partits, el cagadubtisme en el suport a la consulta o en el sentit de vot d’altres, la vergonyant banalització del nazisme dels que menys l’haurien d’esmentar, la prohibició de la consulta en nom de la democràcia o el paperot d’alguns alcaldes que ara tracten d’impedir votar a uns veïns als quals demanaran el vot l’any vinent són algunes de les selfies més lamentables amb les que ens ha obsequiat el procés. D’ara fins el 9N podem desar-les en una carpeta, i prioritzar els esforços en aconseguir una alta participació i una victòria clara del doble sí, però no esborrem cap arxiu, que a partir del 10 caldrà demanar més d’una explicació.
