x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Tenim un problema i aquest problema es diu 28 per cent
01/07/2014 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Contràriament al que pugui semblar, l’augment de l’independentisme en el tros de país comprès entre Portbou, la Sénia i Bausen és insignificant. No ho dic jo, ni cap altre analista de pa sucat amb oli, sinó tota una autoritat en el camp de la sociologia. Segons José Juan Toharia, catedràtic de sociologia i president de Metroscopia, una de les empreses capdavanteres en els estudis d’opinió a l’Estat espanyol, els “independentistes de veritat no passen del 22%” i si les enquestes donen percentatges de suport a la independència superiors al 50% es deu a l’existència de “gent que es considera independentista” però que quan vegin que el seu objectiu no s’assoleix és molt probable que “la majoria d’aquests neoconversos baixi del tren”. Les declaracions de Toharia responen a un anàlisi rigorós de l’opinió existent entre la població o, pel contrari, tenen com a objectiu crear-ne? És aquesta la xifra amb la que treballa l’estat a l’hora d’afrontar el desafío soberanista?

-“Que ens deixin votar el 9 de novembre! Aleshores es veurà si els partidaris de la independència som majoria o no”. Molts dels comentaris a les declaracions de Toharia anaven en aquest sentit i no deixen de tenir raó -l’enquesta més àmplia i fiable és la que es respon a les urnes- però...

Les setmanes posteriors a les eleccions europees el panorama polític s’ha mogut. La novetat més sonada ha estat el canvi d’actor en el paper de mascota de l’estat. Ara els espanyols tenen un rei més jove, modern, preparat, dialogant i bla, bla, bla, al que cal donar una oportunitat a l’hora de trobar una sortida al “problema català”. Aquesta és la tesi de molts defensors de la tercera via, un sector molt minoritari en el conjunt de la població però amplíssimament representat dins del gremi de columnistes, tertulians i altres creadors d’opinió dels principals grups mediàtics d’aquest (tros de) país. Des de l’anunci de l’abdicació del decrèpit Juan Carlos I assistim a una ofensiva mediàtica encaminada a presentar el nou reietó espanyol com el garant d’un nou Estat espanyol modern, plural –“si fins i tot va dir moltes gràcies!”-, tolerant, dialogant i bla, bla, bla... i a crear un estat d’opinió que faciliti el principal paper de la monarquia: perpetuar-se ella mateixa i el sistema que la sustenta. 

Un dels que no ha perdut el temps en aquest debat és Gay de Montellà. El president de Foment del Treball, que fa un any va rebutjar assistir al pacte nacional pel Dret a Decidir perquè la patronal no s’ha de ficar en política, ha reivindicat públicament "un gran pacte institucional que inclogui el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, un concert econòmic, la plena gestió tributària per part de la Generalitat, el blindatge de competències sobre llengua i cultura, i la possibilitat de desenvolupar un model territorial català propi”. Segons Gay, un cop acordat el pacte entre governs, els catalanets i catalanetes podríem decidir en una consulta que ja ens està bé el que prèviament hagin decidit per a nosaltres. Tercera via en estat pur.

El relleu reial també ha reobert el debat sobre el model d’Estat, ja sigui amb la reivindicació d’una III República espanyola o de la celebració d’un referèndum entre aquesta i la monarquia. Que a nivell estatal es reivindiqui el dret a decidir té efectes positius -posar en qüestió i debilitar el règim vigent- però també perills evidents: la possibilitat que als Països Catalans (i a altres nacions sense estat) sectors potencialment partidaris de la creació d’una república catalana (o basca, gallega, canària...) caiguin en l’error de voler regenerar Espanya, prescindint del fet que una república aliena pot (i sol) ser igual d’opressora amb les nacions ocupades que una monarquia -i com a mostra, i sense sortir del nostre país, només cal veure què fa la República francesa. L’èxit electoral de Podemos –amb acta d’eurodiputat per al catalanòfob Jiménez Villarejo inclosa- i les ambigüitats i indefinicions del projecte nacional de formacions com ICV-EUiA, Compromís o Més reforcen una deriva hispanocèntrica del debat que cal combatre.

A pocs mesos del 9N també sorprèn l’actitud dels dos governs directament afectats per la consulta. D’una banda, des dels diferents departaments del govern d’aquest (tros de) país es fa com si al novembre no hagués de passar res: Mas-Colell parla del futur finançament autonòmic, Rigau de com entomar la LOMCE, Vila de negociar infraestructures amb el ministeri... Cap d’ells inclou la independència, si més no públicament i ni que sigui com una variable més, a l’hora de plantejar diferents escenaris de futur en relació a problemàtiques concretes. De l’altra, el govern espanyol intensifica els atacs en tots els fronts -des de l’espanyolització de l’escola a l’espoli del port de Barcelona- que generen rebuig en cada cop més sectors de la població.

-“Millor. Amb aquests atacs el què fan és crear més independentistes; més gent que votarà el doble sí el 9 de novembre...”. És ben cert que l’ofensiva espanyolista fa pujar el nombre de partidaris declarats del vot afirmatiu i que, per tant, l’actuació del govern espanyol sembla contraproduent per als seus propis interessos, però... 

El fort creixement del nombre de “gent que es considera independentista”, continuant amb els termes emprats per Toharia, sovint s’ha produït més com a reacció a les agressions anticatalanes de les institucions espanyoles que com a conseqüència de les propostes de les formacions “independentistes de veritat”. Això ens ha dut a una situació en que l’independentisme, en sentit ampli, té una gran capacitat de convocatòria i de mobilització sobre un elevat percentatge de població que, al seu torn, té molt poc clars alguns conceptes bàsics de l’independentisme, com la territorialitat o la diferència entre legalitat i legitimitat. Un dels errors més estesos entre els “neoconversos” és preveure només una resolució democràtica del conflicte: celebració de la consulta i posterior negociació entre el govern català i l’espanyol per a fer efectiu, de manera fraternal i pactada, el resultat de la votació, que totes les parts acceptaran democràticament. Dissortadament no tot és tant senzill i si, a pocs mesos del 9 de novembre, el govern espanyol col·labora tan eficaçment en fer pujar els percentatges de suport a la independència per sobre del 50% deu ser perquè calcula que l’anunciada consulta es quedarà en anunciada i prou.

En canvi, preveient una hipotètica negociació entre el governs estatal i autonòmic d’un nou estatus polític per a aquest (tros de) país, en que no s’acabés votant la independència sinó alguna cosa semblant a la proposada per Gay de Montellà, sí que tindria sentit que l’actual ofensiva recentralitzadora del govern Rajoy. Si l’Estat parteix d’una posició de màxims pot fer, o aparentar fer, més concessions sense que la tercera via vagi més enllà d’un estatutet d’autonomia.

Els últims anys hem avançat molt més del previst i és bo valorar-ho positivament. Ara, que per primer cop a la història les enquestes ens són favorables, no caiguem en l’error de pensar que ho tenim tot fet. Al contrari, de la mateixa manera que hi ha un nombre important de gent que ha pujat al tren de la independència també poden produir-se moviments en sentit contrari en funció de com evolucionin els esdeveniments al propi país o a nivell estatal.  La diferència -posem que sigui del 28%, tant se val- que hi ha entre el percentatge d’“independentistes de veritat” i el 50,01% necessari a les urnes és un dels principals camps de batalla. Per a guanyar-lo cal mantenir la tensió mobilitzadora però també augmentar la consciència política per a que “gent que es considera independentista” n’esdevingui “de veritat”. Diuen que per a vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Doncs anem-hi perquè, tot i que hi som més a prop que mai, encara no hi hem arribat.

 

 

 

 

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid