Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
D’independències i canvis, d’eines i fites
31/01/2014 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

L’esquerra independentista sempre ho ha tingut clar i en els seus inicis va resumir-ho en un triple lema: reunificació, independència i socialisme. També ho tenen molt i molt clar, i des de fa més temps encara, els que sempre combaten tots els canvis per por a perdre el mànec de la paella, aquells que fa pocs dies van embrutar amb la seva presència el nom del poble empordanès de Fonteta. Però al marge de velles conviccions de cada costat de barricada, cada cop, i per a més gent, és més evident que la independència (d’un tros) d’aquest país ha de comportar canvis que vagin més enllà del simple “traspàs del poder” entre un Estat espanyol en retirada i el nounat Estat català. Així els últims temps s’han apropat als plantejaments de l’esquerra independentista i s’han afegit a la lluita –benvingudes i benvinguts!- sectors socials i polítics que, poc sensibles a la qüestió nacional, no s’havien pronunciat mai a favor de la independència però que ara la veuen com una oportunitat de canvi real a molts nivells.

La independència ens ha de permetre replantejar totes les regles del joc, que evidentment s’establiran en funció de la correlació de forces –de tot tipus de forces, incloses les invisibles- existent en cada moment del procés. Un full en blanc per escriure una nova constitució és una oportunitat que no ens podem permetre deixar passar i davant de la qual cal posar el llistó de les exigències a dalt de tot, convertint la independència en un mitjà per a canviar tot allò que democràticament decidim canviar, subordinant tots els factors que determinen la qualitat de vida de les persones –incloent-hi, naturalment i al contrari del que passa ara, l’economia- a la presa democràtica de decisions. 

La independència no ha de ser només un canvi de banderes i un canvi de ratlles i de colors en un mapa. En això hi estarien d’acord fins i tot els independentistes menys crítics amb el sistema polític i econòmic actual, que segur que trobarien algun defecte, com ara la monarquia parasitària, que no voldrien reproduir en un nou estat. Ara bé, un cop assumit això tampoc no podem caure en l’error de considerar positiva la independència només per la seva funció instrumental. La “crisi actual” ha evidenciat als ulls de molta gent que moltes de les injustícies que pateix la immensa majoria de la població són fruit d’un capitalisme que accentua a marxes forçades la seva salvatgia. Hi ha altres agressions, però, que no són conseqüència del règim polític del moment: les atzagaiades que ara protagonitza Wert, el tancament de mitjans audiovisuals al País Valencià, el decret del TIL a les illes, el LAPAO a la Franja o les balances fiscals que vol amagar el trilero Montoro, entre un llarg etcètera, són fruit de la condició de nació ocupada dels Països Catalans i s’eliminarien automàticament del tros de país que es constituís en estat independent. En aquest sentit, la independència és també un acte de justícia i una part del canvi necessari. O és que l’ocupació d’un país per un estat aliè –de diversos estats en el nostre cas- no és, per si sol, un acte d’injustícia?  

De la mateixa manera que molta gent s’apunta a la independència com a eina de construcció d’un futur millor -o precisament per aquestes adhesions- també creix el discurs de qui pretén combatre-la, en alguns casos negant-ne els avantatges i en la majoria sembrant-hi dubtes, des de posicions pretesament no-espanyolistes. Des de la dreta n’hi ha que, amb tota la bona fe del món, alerten de la terrible possibilitat de que un Estat català independent quedés fora d’Europa, de l’euro, de l’OTAN i de no sé quantes meravelles més, que es caracteritzen per lligar gossos amb llonganisses. Des de sectors l’esquerra catalana hispanocèntrica (que sempre han reclamat la creació d’estats independents per a pobles sense estat de fora del continent europeu, sovint prescindint de quin podia ser el règim polític adoptat pel nou estat) se’ns adverteix que un Estat català no necessàriament garantiria una societat més igualitària, que els estats són estructures caduques, que cal esborrar fronteres i no posar-ne de noves, i mil i una pegues més que, curiosament, es veu que no troben ni a l’Estat espanyol ni al francès...

En aquest escenari polític canviant caldrà saber combinar tàctica i estratègia, utilitzar les eines de que es disposi en cada moment i tenir sempre present quina és la fita a assolir, la del triple lema dels inicis de l’independentisme: una nació territorialment sencera, nacionalment lliure i socialment justa.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid