Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Aquest any sí i sí
30/12/2013 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

S’acaba el 2013, un altre any cap al sac dels viscuts, i comença un 2014 que, per a bé o per a mal, ha de marcar un abans i un després en la història d’aquest país. Després d’acordar la data i la pregunta de la cons...

-Au va! No fotis que tu també t’has cregut això de que aquest any esdevindrem independents, que també confies en les promeses de la classe política d’aquest país?

Fa poc més d’un any, i en aquest mateix espai, vaig escriure que no m’acabava de creure la conversió a l’independentisme de CiU, una coalició que portava més de dues dècades defensant amb ungles i dents la submissió d’aquest (tros de) país a l’Estat espanyol, renunciant a qualsevol possibilitat de sobirania a canvi d’afegir de tant en tant un lluç o un llobarro al seu cove autonòmic. De fet recordo haver dit, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament, en un acte a Cervera organitzat per Segarra per la Independència-ANC i on també hi van participar candidates i candidats de CiU, ERC, ICV-EUiA, PSC-PSOE i SI, que per a assolir la independència la gent no havia de refiar-se de cap força política, ni tant sols de la CUP. Un any després continuen vigents l’opinió que mantenir una forta mobilització popular, al marge de sigles concretes, és vital per a assolir la creació d’un estat independent i el temor, reforçat pel sistema de doble pregunta i les possibles interpretacions dels resultats, de la resurrecció de la puta i la Ramoneta convergents. Dit això, també cal reconèixer que Artur Mas ha anat molt més enllà del que molts prevèiem que faria. Des del moment en que es fixa una data per a la consulta deixem de moure’ns en el terreny de les paraules per a passar al dels fets.

-Caldria centrar els esforços en aconseguir una sola pregunta, la segona, la que fa referència a la independència...

Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor un referèndum a l’escocesa. Ara bé, situats en el moment present cal dedicar temps i esforços en provar de modificar l’acord adoptat? No sé ni si seria possible –l’aritmètica parlamentària deixa la capacitat de decisió en mans de CiU i ERC- ni, sobretot, desitjable: un hipotètic desmarcatge d’ICV, d’EUiA o d’UDC tindria una repercussió més negativa ara que en el supòsit de no haver-s’hi sumat en el seu moment. La pregunta no és la que voldríem però deixa oberta la possibilitat d’expressar de manera clara i inequívoca la voluntat d’independència. En conseqüència, des d’ara fins el 9 de novembre cal centrar els esforços en mobilitzar i convèncer el màxim de ciutadanes i ciutadans d’aquest (tros de país) de la necessitat imperiosa de votar el doble sí. Qualsevol possibilitat que no sigui una victòria del Sí-Sí ens allunya, qui sap per quant de temps, de la possibilitat d’esdevenir un estat independent.

-D’un estat independent que no seria per a tots els Països Catalans i, tenint en compte les polítiques de la dreta catalana governant, sense cap garantia de justícia social...

D’un estat independent de moment circumscrit l’actual Catalunya presumptament autònoma però que situaria a l’Estat espanyol en una situació de crisi a tots els nivells, que hauria de reforçar l’independentisme a la resta de regions dels Països Catalans i a les altres nacions sota domini espanyol. I d’un estat independent que serà més just o menys en funció de la correlació de forces existents en tots i cadascun dels passos que es duguin a terme des d’ara fins la seva constitució. I a quan parlem de correlació de forces no hem de caure en l’error de pensar només en la distribució d’escons present o futura del Parlament. El nou estat independent serà més o menys just també en funció de la implicació o no en la seva construcció de totes i cadascuna de les persones i moviments compromesos en les diferents lluites socials i de la seva capacitat de posar aquestes lluites en l’agenda política en el moment de definir el nou marc constitucional. O és que creieu que el procés polític viscut per aquest (tros de) país els últims tres anys hagués avançat com ho ha fet si només hi haguessin intervingut els partits polítics?


 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid